Una església de tretze plantes

ALACANT. 16 de juliol de 1975, travessem l’avinguda del Mediterrani de Benidorm amb un Seat 132. La huella de tu canto echó raíces, Melina... A la ràdio Camilo Sesto i Georgie Dann es reparteixen el pastís de la cançó de l’estiu. És el dia de la Mare de Déu del Carme, patrona dels pescadors, però esta ciutat no se sembla res a la Benidorm de peix de fa deu anys. Entre els plans de 1956 i 1963 l’urbanisme va dibuixar un futur turístic front a la pesca i el secà que sustentaven el poble. Primer, al pla de 1956 es va traçar l’estructura que eixamplaria a llevant i ponent el poble de pescadors per les noves avingudes. La idea era emular les ciutats jardí de la Costa d’Atzur francesa, amb cases baixes i pinades.

Però al nou pla de 1963 es resoldria la incògnita de la fórmula de l’èxit de Benidorm: un coeficient d’edificabilitat que donava llibertat total per regular el volum dels nous edificis. Els arquitectes a cada parcel·la s’afanyarien a calcular la millor vista a la mar, l’assolellament de les cases o la distribució de comerços a la planta baixa. Amb el seu origen a la Plaça Triangular, l’avinguda del Mediterrani és un dels eixos comercials de Benidorm, ara pendent d’una reforma urbanística.

Entre els neons i els recreatius, destaca un edifici al costat mar de l’avinguda. Té una torre amb un rellotge i una creu com qualsevol església, però no s’assembla res als campanars que coronen tots els pobles de la Marina. És el Complex de la Mare de Déu del Carme, una torre vertical assentada sobre una plataforma horitzontal, una combinació formal que permet compatibilitzar la residència d’estiueig dels sacerdots a la torre amb els usos litúrgics a la base. “No és casual que el solar faça cantó a l’avinguda del Mediterrani, l’espina dorsal del creixement urbà paral·lela a la platja de Llevant”, conta Andrés Martínez Medina, arquitecte i professor d’arquitectura a la Universitat d’Alacant. “El centre parroquial està plantejat des de la vocació de servei a una congregació de turistes amb un sentiment cosmopolita, obert a un feligrès prototip i anònim, en part desarrelat i transitori”, afegeix l’expert en història de l’arquitectura. “El programa de la parròquia és peculiar i a més del temple inclou els habitatges per als sacerdots, una residència per a pastors estrangers, un centre d’assistència social o una sala cultural”. 

Els balcons dels apartaments deixen a cinquanta metres a la vista l’arena de Llevant, mentre al costat oposat l’església trau el cap a les voreres de l’avinguda i allarga una escalera imperial que convida als vianants a entrar. Esta sensació està accentuada també pel cel: sobre l’escalera l’edifici trau una visera corba típica de l’arquitectura de Le Corbusier, un dels arquitectes més influents de l’època com també passava a La Colmena.

I quin és el paper d’una església catòlica en el cor del destarifo turístic? Com a contrapunt a la falta d’ètica de molts negocis, “estan els turistes, que estableixen d’una manera despreocupada i natural uns lligams socials efímers, assentats sobre una doble moral on vicis i virtuts, tant públics com privats, es converteixen en valors equivalents”, conta l’arquitecte i professor Joan Calduch a L’Arquitectura del Sol. “Junt amb el manteniment d’uns rituals i costums religioses catòliques, incloent la missa dominical, apareixen la tolerància i la permissivitat, fins i tot el suport a la llibertat i inclús a la promiscuïtat sexual”.

Així apareixen les esglésies d’estiueig, que van trufar la Costa Blanca d’arquitectura moderna i enguany han protagonitzat l’exposició Spatia Sacra al Museu de la Universitat d’Alacant, on s’ha posat en valor la revolució arquitectònica que va impulsar el catolicisme entre els anys 50 i 70. Esglésies racionalistes i poc carregades influïdes per la nova etapa eclesiàstica encetada amb el Concili Vaticà II impulsat pel papa Joan XXIII, que marcava un reapropament als fidels amb senzillesa, austeritat i moderació. Així que l’església anava allà on es trobaven els nous fidels, com els barris perifèrics de cooperatives obreres o zones turístiques com Benidorm i la Platja de Sant Joan.

De fet, als primers anys l’Església de la Mare de Déu del Carme era itinerant i celebraven la missa en hotels i locals comercials que tancaven en hivern. A l’estiu preferien fer missa a l’aire lliure fins que una donació els va cedir el solar a l’Avinguda Mediterrani, com contava el sacerdot Juan Andrés Rodríguez Serrano a l’ABC el 1975. L’edifici dissenyat per l’arquitecte Antoni Corell i Vicent és tot un exemple del llenguatge sacre modern: la principal intenció era dirigir l’atenció dels fidels cap a la missa, renunciant a elements que pogueren distraure’ls del més important. Al seu interior el temple no amaga el formigó armat, donant una sensació de brutalisme. “L’església fuig de les imatges al·legòriques de grandiloqüència i intenta aproximar el creient a Déu, amb sostres més baixos i distàncies més curtes”, conta Martínez-Medina, que a més ha sigut el comissari d’Spatia Sacra. “L’arquitecte utilitza formigó armat però cuida tots els aspectes, perquè Déu també està en els detalls i en les juntes. ‘Déu ho veu tot’, i les textures de formigó, sense ostentacions ni pretensions estructurals, són espill de la divinitat”.