Una trobadora medieval, Sor Isabel de Villena i una youtuber: Tres dones i un destí

ALICANTE. Després de l’èxit del seu Joanot, la companyia Esclafit Teatre, liderada pel benissenc Joan Nave comença a rodar amb la seua nova producció, @Rita_Trobador, escrita i dirigida pel propi Nave, i protagonitzada per Roo Castillo i ell mateix. Els propers 27 i 28 de febrer, i 1 de març estaran a l’Aula Magna de l’edifici Altabix del Campus d’Elx, de la Universitat Miguel Hernández, el dia 27 amb Joanot, i els dies restants amb la nova @Rita_Trobador. La companyia Esclafit té dos eixos principals, que es troben a sota d’una aposta pel teatre pur, el que traspassa l’epidermis per arribar al torrent sanguini, la didàctica i la llengua, totes dues entrellaçades per oferir espectacles entretinguts que, al mateix temps, puguen servir com a vehicle de transmissió de valors i coneixement sobre la seua pròpia cultura al jovent, un dels seus públics predilectes, però no l’únic. Si algú es pensa que els espectacles d’Esclafit són “obres per a alumnes d’institut” va molt errat, tot i que aquells siguen la seua pedra de toc. El públic anomenat “adult” gaudirà de valent amb les propostes escèniques d’esta companyia en evolució permanent.

Entre les 445 referències bibliogràfiques que acompanyen la canònica obra de Martí de Riquer sobre la poesia trobadoresca, Los Trovadores, no apareix ni una sola dedicada en tot o en part a la minsa però important nòmina de trobairitz, les trobadores contemporànies de Marcabrú, Cercamon, Guillem de Berguedà, Arnaut Daniel o Bertran de Born. Si feu una recerca del terme a la wikipedia, només l’entrada en italià fa una referència extensa, dins de l’article dedicat als Trovatore, i en la introducció ja esmenta les trovatrice, trovatora, trovadora o trobairitz. I d’elles diu “la dona trobadora era molt considerada: cap trobador no tenia dret a parlar contra un trobairitz”. I aporta un llistat d’autores molt més ample del què es pot trobar a les entrades en català o castellà, per exemple: Alais, Iselda e Carenza, Alamanda de Castelnau, Almucs de Castelnau e Iseut de Capio, Azalais d'Altier, Azalaïs de Porcairagues, Bianca di Castiglia, Blanceman o Blanchemain, Beatriz de Diá, Castelloza, Clara d'Anduza, Costanza, Beatritz de Romans,  Na Maria, Domna H., Dona de Toloza, Dona de Vilanova, Eleonora d'Aquitania, Escaronha, Felipa, Garsenda de Proença, Gaudairença, Giovanna di Tolosa, Gormonda de Monpeslier, Guillelma de Rosers, Guillelma Monja, Guiscarda, Helis de Montfort, Ysabella, Isambour, Iseut de Capio, Lisa de Londres, Lombarda, Maria de Ventadorn, Maria di Champagne i Tibors de Sarenom. Una nòmina prou interessant com per què el mestre Riquer s’haguera dignat a citar-ne cap.

Però la història de la Literatura està escrita per homes que parlen d’homes, generalment, i poca escletxa han deixat per l’aparició en els textos docents, científics i de divulgació, dels noms de les creadores o científiques, i això, massa vegades tampoc no ha estat gratuït.

Què té en comú Azalais, una poetessa occitana (trobairitz) nascuda l’any 1146 amb Sor Isabel de Villena, l’abadessa del Convent de la Trinitat durant el segle XV? I totes dues, què tenen a veure amb Rita, una youtuber que carrega sobre l’esquena el pes de 5000 anys d’història? Tres dones. Tres mirades en el temps que, en el fons, són una sola veu.

Estos són els fils narratius sobre els quals es construeix Rita, una obra en tres quadres, tres moments en el temps i la història, protagonitzats, respectivament, per la trobairitz Azalais i un joglar, el primer; per Sor Isabel de Villena, Sor Aldonça de Montsoriu i Jaume Roig, el segon, amb una memorable (re)construcció del cara a cara entre l’autor de L’Espill, i l’autora de la Vita Christi, tot un contrapunt a la misogínia latent -i explícita- de l’obra de Roig; i la youtuber Rita i el seu xicon Arnau., exemple de què l’actualitat repeteix inquietantment alguns dels rols de temps passats.

La tria del nom de l’obra, que a la seua vegada és el de la protagonista del tercer quadre de l’obra,  la youtuber Rita, pertany a raons sentimentals, o no tant. En un principi respon  a la seua sonoritat i la memòria, “hi ha Rites al meu arbre genealògic, i és un nom que m’agrada moltíssim”, diu Joan Nave, el creador del text, “però tambè Rita és l’hipocorístic de Margarita, un nom poc habitual ara mateix, tot i que connecta prou bé amb una xicona d’ara, que arrossega un nom que no és tan comú, que era comú abans, el que fa palesa la continuïtat dels problemes, fa temps hi havia masclisme, i ara mateix no hauria d’haver-ne, però n’hi ha”.

Quan callar és el més aconsellable, parlar i escriure és un acte heroic. La creació és reacció, recorda l’autor Joan Nave.