Vida frugal

M’encanta setembre. No és perquè siga el meu mes sinó perquè ja es nota que baixen mínimament les temperatures i arriba la Dana, més coneguda com a gota freda. La tardor ja s’apropa i amb ella els colors de la natura van canviant. Camines pels carrers de la teua ciutat o poble i vas trepitjant les fulles color ocre que cauen dels arbres.

Sembla que es puga respirar una miqueta més. L’onada forta de turisme ja no hi és i comences a veure les cares de sempre i la rutina anual. Amb l’inici de la temporada el món torna a ser el que és. Sense aglomeracions, trobant espai per endinsar-te dins la mar sense el soroll de la xicalla. 

Setembre veremador, de terra i vi, on el sol madura el codonyer i petits detalls t’alegren la vida. Com veure un parell d’abelles al meu balcó que s’apropen a la jardinera de menta i alfàbega. Això és bona senyal, em dic. I exagere rient. Hi ha vida. Encara es pol·linitza. I m’enrecorde d’un vell amic, Fran de Xàbia, que és apicultor i té bucs d’abelles al Montgó que ajuden a millorar la biodiversitat d’aquest parc natural on podem trobar un veritable paradís botànic. I pense en mel i costelles de xai. I una copeta de vi de la nostra varietat Giró. Negre i pedregós. Raspòs. Intens, com la vida. 

Estic contenta, la setmana passada vam rebre un regal. Un kilo de figues ben madures que reduïdes a pulpa cuita amb sucre s’han transformat en el millor dels meus despertars. Melmelada casera. Vida frugal. Ara toca aprendre a fer salmorra d’olives trencades i confitar les tomaques que ma mare m’ha donat de l’hortet de Canor del meu tio Pepe. Això si no mes les acabe abans.  

Setembre sota el garrofer a puntet de collir. Temps de ruixats, vent i tronades que es barregen amb dies de sol. Moment per reflexionar sobre què és el que una vol. Per apreciar tot el que tenim al davant. I llavors mire el Montgó tot encaputxat. Emboltat d’un banc de boira grisenca que respira humitat. I li dóne l’esquena i veig el mar. I els núvols passen ràpid i minuts més tard tinc al davant (o amunt) un crespuscle vespertí de color malva i rosa que et deixa aclaparat.

Som uns privilegiats. Amb un no res tenim ja guanyats tres quarts de felicitat. A banda queden les vicissituds del dia a dia i l’actualitat. Pell grossa que traspue les trivialitats. A la vida tot és temporal. L’essència de les coses és el perquè del tot plegat. 

I així doncs, com si tinguéssim a la cantautora xilena Mercedes Sosa al darrere exercint el mantra ‘canvia, tot canvia’ aquesta és la meua veritat existencial. Vida frugal. Potser amagat darrere del meu cinisme queda encara un racó de credulitat. De naturalisme o qui sap, potser d’influència franciscana. Al cap i la fi sóc benissera, cristina vella, filla de frare. Tot i el meu agnosticisme actual.