La dimissió recent del Ministre de Transport i Mobilitat Sostenible, Óscar Puente, després del segon accident mortal de l’alta velocitat d’enguany, ens obliga a pensar què esperem dels qui ens governen. No retornarà les víctimes ni repararà el dolor de les famílies. Tampoc resol les deficiències ferroviàries. Però introdueix un gest massa excepcional entre nosaltres: assumir que la responsabilitat política existeix abans que una sentència determine culpabilitats. Un ministre pot no haver provocat directament una tragèdia i entendre que li correspon deixar el càrrec. Puente ho ha fet.
Ha estat una dimissió prevista amb minuciositat i planificada? En tot cas, podríem entendre com una dimissió singular i poc habitual al nostre país: després de les explicacions, davant del Parlament, quan la continuïtat del ministre havia esdevingut una qüestió central. No disposem de proves sobre una estratègia acordada; parle de la lògica política del gest. Però que una decisió siga calculada no l’invalida. També podem preparar una rectificació honesta. Escoltar el sentir general i actuar en conseqüència dignifica la política, encara que hi haja assessors calculant-ne els efectes.
Europa proporciona precedents, sense necessitat d’idealitzar-la. El govern neerlandés de Wim Kok va dimitir el 2002 arran de l’informe sobre Srebrenica: assumia conseqüències polítiques per una responsabilitat institucional que no equivalia a l’autoria de la massacre. A Grècia, el ministre de Transports Kostas Karamanlis va abandonar el càrrec després del desastre ferroviari de Tempe, el 2023. Dos casos diferents que recorden una obligació elemental: respondre pel que queda sota la pròpia autoritat. Hi ha però, més dimissions exemplars a França, Alemanya o el Regne Unit, entre altres.
- La exconsellera Salomé Pradas.
- Foto: CARLOS LUJÁN / EP
Ací ens ha costat massa separar responsabilitat i culpa. Sovint sembla que només calga marxar quan ja no queda cap altra eixida. Per això resulta sorprenent equiparar aquest gest amb la resposta del Govern de la Generalitat Valenciana a la Dana del 2024. Cal començar per parlar amb propietat: Salomé Pradas, la consellera amb competències en la matèria d’emergències, va ser cessada. Un cessament no és una dimissió voluntària. I els relleus tardans, després del desgast i les explicacions insuficients, difícilment poden presentar-se com una lliçó d’exemplaritat. La dimissió del màxim responsable, el Molt Honorable, va dimitir un any després quan la pressió social era insuportable. Les diferències importen.
Què ocorre perquè algú perda la capacitat de reconéixer quan ha de retirar-se? L’exercici del poder afebleix el sentit de l’honor? L’entorn d’aduladors acaba substituint els assessors capaços de discrepar? Hi ha més autocrítica en l’esquerra que en la dreta? M’interessen aquestes preguntes, però no voldria resoldre-les amb una superioritat moral automàtica. L’honestedat es comprova en les decisions, també quan perjudiquen els nostres. Precisament per això em negue a acceptar que tots els polítics siguen iguals.
Tampoc vint o trenta anys de càrrec garanteixen experiència ben aprofitada. Poden acumular coneixement o consolidar rutines i dependències. Quina vida queda fora de la institució? Què passa quan abandonar el despatx es viu com una desaparició personal? Potser alguns confonen la continuïtat del projecte amb la pròpia permanència. I demanen als adversaris una dimissió que mai no considerarien per a ells mateixos. Cadascú pot posar-hi els noms. La pregunta és quants acceptarien aplicar-se el criteri que exigeixen.
La ciutadania també té responsabilitats: triar gestors competents, honestos, experimentats, i exigir resultats. Els revessos electorals recents del populisme al Brasil, a Sèrbia i, sobretot, als Estats Units conviden a pensar en els límits de la manipulació. No expliquen per si sols cada resultat, però qüestionen la confiança il·limitada en la propaganda. Quan les condicions de vida no milloren, el vot pot convertir-se en una resposta contra qui governa, més que en una adhesió entusiasta a l’alternativa.
La força d’una dimissió resideix en aquesta possibilitat de refer el vincle entre representants i representats. Retirar-se a temps pot donar una nova embranzida al projecte que la ciutadania va votar. Però el gest necessita continuïtat: investigació, reparació i mesures perquè els errors no es repetisquen. Ningú és perfecte. Reconéixer els límits hauria de formar part de la normalitat democràtica. Potser aleshores deixaríem de celebrar com una excepció allò que hauríem de poder exigir com una obligació.
Carles Cortés es catedràtic i escriptor
