X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

INICI DE GIRA EN SALES, PRÒXIMAMENT EN VALÈNCIA

Amatria: “Mai he deixat de fer el que em dóna la gana, per això vaig més lent”

15/09/2018 - 

VALÈNCIA. La confessió desemmascara l’artista: “La meua passió vertadera no és la música, són els videojocs. Podria estar hores i hores jugant com un boig, sense menjar ni res. Són la meua passió bestial i a més no vull que esdevinguen un treball”. En quin lloc queda la música, doncs? “Ha sigut sempre un bàlsam”, apunta Joni Antequera Amatria (Ciudad Real, 1984), és a dir Amatria. I un ofici, cal afegir, després d’una dècada desenvolupant un projecte musical que ara es troba en un moment transcendental, davant una gira per sales que ha de confirmar les sensacions de la segona eclosió festivalera de l’artista. Es presenta el punt crucial per a Amatria, o simplement el moment de “pujar un escaló”, com matisa ell mateix.

El viatge musical es va iniciar a València i va obrir un univers alternatiu a la seua vida com arquitecte. Des d’aleshores, el procés inclou mutacions artístiques, penúries econòmiques, algun desencís amb la indústria i l’experiència per a alçar un segell, Vanana Records, amb companys com Elyella Djs i Pau Paredes. “És de les millors decisions que he pres en la meua vida, sobretot pels socis, que són amics i artistes. Estem organitzats, no és un segell a la babalà, i som transparents, treballem amb bones intencions”, afirma Amatria.

Eixe va ser el penúltim episodi de la seua biografia musical, o l’antepenúltim, pocs mesos abans que publicara el seu quart disc d’estudi, Algarabía (Vanana Records, 2017), començara una nova ruta sobre els escenaris i arribara l’estiu en què s’ha adonat (de nou) que els plans estan eixint bé. “Si creus que hi haurà una superexplosió, això no passarà i pots frustrar-te. Simplement espere una evolució i jo crec que ja ha ocorregut, però he de comprovar-la en les sales”, comenta després de tancar la temporada de nits d’hedonisme a festivals com Les Arts, Low o Sonorama, entre altres.

Els grans certàmens, raona, han servit com a aparador per al seu repertori més electritzant, aquell que ha de captivar els apàtics. “Veus el recinte ple de gent, però uns pocs han anat a vore't a tu i uns altres estan per ahí i s’enganxen al concert. El repte és que eixa gent que t'ha vist al festival torne a vore’t tocar a soles a una sala de la seua ciutat. Llavors es mesurarà la salut de la banda”, raona el músic, conscient que el mecanisme no sempre funciona: “Depén del festival. He estat tocant davant moltíssima penya i que no servira per a res, perquè eixe públic no entén el que vols contar, els agrada altre rotllo”.

Els horaris, l’esperit dels festivals  i la predisposició de l’audiència fan que l’artista configure el seu caràcter més lúdic, l’assumpció que u està tocant a les tres de la matinada després de dotze hores de concerts. “Jo entenc que molta gent només conega eixa versió de mi, però això no és tot Amatria”, avisa el músic, “quan em pose a compondre c profund, és un exercici molt personal, però com ho vist amb electrònica la gent primer percep els temes més hedonistes”.

L’arribada de la tardor marca el canvi de format, amb sostre i en la intimitat, que exigeix un canvi de mentalitat no només en la relació amb el públic: “La diferència és molt gran perquè ara tu eres el promotor dels teus esdeveniments. Hi ha més preocupació, és la teua festa”, apunta Amatria, abans de començar la peregrinació de punta a punta d’Espanya, amb parades a València (10 de novembre, Sala Jerusalem), Alacant (1 de desembre, Sala Stereo) i Castelló (8 de desembre). I això sense transició des de la gira estiuenca: “Si has tingut una temporada molt bona i estàs en una posició molt alta dins de l’escena, et pots permetre parar. En el moment en què està el meu projecte, parar no és una opció”.

Amolla afirmacions Amatria sobre la seua carrera com si, en realitat, estiguera parlant d’un altre músic, un al que ha estudiat amb dedicació. “Ho faig contínuament. Al principi estàs dins la teua bambolla, quan eres molt amateur. Si vas molt de pressa perds la perspectiva des de fora; si vas lent, com és el meu cas, sí que et dóna temps a percebre com et veu la gent”, afirma.

Lent sembla l’única etiqueta a què obeeix Amatria. Res que l’encotille en un estil concret, com apunta sempre que li pregunten quina és la seua música. Després de l’acceleració electrònica de Chinches, el hit del seu anterior disc Amatria (Subterfuge Records, 2015), es va presentar amb cançons vestides de ritmes llatins en Algarabía, el seu retorn com a músic independent. I ha necessitat temps, el nou treball: “Els concerts de presentació van ser sobtats i molta gent va vindre però no havien escoltat el disc. Hi ha cançons que no veia per al directe i ara sonaran, perquè han triomfat”.

La progressió no s’ha frenat, assegura: “Amb Chinches vaig pujar de lliga i ara sent el mateix”, remarca. Després d’una dècada de carrera professional, creu haver afilat la “intuïció per a saber què funciona i què no”: “Si fas un tema que funciona molt bé en directe”, explica, “després et poses a analitzar-lo quan estàs treballant en el següent disc”.

Altres coses que s’aprenen després de:

1. Traslladar-se a Madrid per acostar-se a la indústria.

2. Fitxar per un segell i eixir d’ell.

“Les multinacionals ja no fan com abans, quan t’agafaven, et feien famós i t’ho donaven tot fet. Això existeix només dins d’un sistema molt comercial que tampoc et cregues que va tan bé. Crec que el futur la indústria és l’autoedició, però sempre sabent on et dirigeixes, perquè més prompte o més tard algú invertirà en tu o tindràs ingressos per a créixer. El que passa és que necessites paciència”.

Per això va nàixer Vanana Records fa més d’un any, segell que, a banda d’editar els treballs dels mateixos socis, només ha sumat un grup al seu catàleg, Nation. “Ara s’unirà algun nom més. Hem tingut un fum d'ofertes de grups que volen vindre però si no podem donar-los el que necessiten perquè avancen no els agafem”, explica qui també ha alimentat una vocació de productor.

Quan despenja el telèfon, Joni Antequera Amatria conta que està a l’estudi treballant en un nou tema, una col·laboració que serà “una sorpresa”. No pot avançar molt, es justifica, i dubta “si la gent ho entendrà”. Després d’uns quants flashbacks sobre la seua carrera vessa el seu amor pels videojocs, que va originar Humanos vs Máquinas, el tema instrumental que tanca Algarabía. Es va inspirar en la trilogia Mass Effects i assenyala que, tot i que vol mantindre eixa passió verge de treball, si li arribara l’oportunitat de compondre per a un joc acceptaria de seguida. Un parell de respostes abans ha deixat una declaració de principis que dóna sentit a tot:

Mai he deixat de fer el que em dóna la gana. Per això vaig més lent i per això la gent que em segueix sap que no em pot canviar per ningú. La por no m'ha de tirar enrere. Estaré sempre en moviment perquè m'avorriria fent sempre la mateixa música. Si m’abelleix fer un hit o un reggaeton ho faré, sempre sense perdre l'essència.


next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email