FOTO: BORJA ABARGUESVALÈNCIA. Des del passat curs acadèmic hem experimentat a l’educació pública valenciana la implantació forçosa en secundària del sistema d’organització de matèries i docència per àmbits de coneixement. Aquest sistema, de nova implantació, ja ha tingut recorregut per a treballar amb alumnat amb necessitat d’adaptació de currículum, però la novetat és que la seua metodologia s’estendria ara al currículum ordinari. Consisteix en unificar les matèries d’un mateix àmbit en un únic bloc, podent variar segons centres. Per exemple, tindríem l’àmbit socio-lingüístic, que podria unificar les matèries de Geografia i Història, Castellà i Valencià. El punt central al voltant del qual orbitaria tot seria la matèria de Ciències Socials. D’aquesta manera, les dos llengües, que són vehiculars, s’estudiarien i aprendrien de forma pràctica tractant temes de geografia o història, de forma integrada i transversal. També es treballaria a l’àmbit científico-tècnic, que podria unificar matèries com Matemàtiques, Biologia i Geologia o Tecnologia. En aquest model, les metodologies col·laboratives i cooperatives, d’aprenentatge per projectes, i treball en equip, són una peça clau fonamental.
Aquest sistema, malgrat oferir un ventall força interessant de potencialitat i possibilitats, ha tingut una implantació en ple període de pandèmia que ens deixa un balanç negatiu al sistema educatiu, fonamentalment per haver vingut acompanyat d’una mala praxi organitzativa a gran escala.
Per a començar, tenim problemes d’origen, estructurals, en cóm s’ha iniciat la posada en marxa dels àmbits educatius. En primer lloc, hi havia un gravíssim problema amb la columna vertebral metodològica del sistema, que era que amb les necessàries mesures de seguretat imposades per la COVID19, s’impossibilitava el treball en grup, col·laboratiu, cooperatiu, i la interacció entre alumnat, així com l’ús de materials diversos. Per altra banda, s’ha implantat un model que requereix de recursos variats, sense eixos recursos. Sense programacions ni llibres adaptats al nou model, sovint en aules pelades sense més material que el que porta a l’esquena l’alumnat i les taules i cadires, i l’ordinador i projector de l’aula de no sempre bon funcionament. I d’ací anem a altre forat fonamental: la falta de docents especialitzats. Ha sigut habitual integrar àrees de coneixement, sense especialistes en eixes àrees de coneixement. Jo mateix vaig haver de planificar i donar el contingut de Llengua i Literatura Castellana, sent docent de Geografia i Història. A més a més, ha mancat formació del professorat en aquest sistema i falta de planificació, havent-se oferit escassos cursos que es desenvolupaven sobre la marxa, sense experiències prèvies homologables a la situació, mentre havíem de construir l’àmbit sobre la marxa en el dia a dia a l’aula. La interdisciplinarietat i transversalitat són positives, i poden fer-se, però des de l’aportació d’especialistes de cada matèria i des de la planificació rigorosa i amb temps i mitjans.
Sumem a això els problemes de les ràtios, que si el curs passat estaven en 20 alumnes per aula en 1ºESO per a donar classe amb aquest sistema, ara han pujat a 30, sense corregir tot allò exposat.
A finals del curs passat vaig tindre l’ocasió d’estar a la mesa sectorial on es va tractar aquesta qüestió pel meu sindicat, UGT, i va resultar molt desesperant veure als representants de la Conselleria atrinxerat davant qualsevol crítica o petició encara que fora constructiva, tant dels sindicats com dels docents que estàvem a peu d’aula vivint la implantació dels àmbits. Eixe atrinxerament els portava a estar raonant, plantejant les coses, i per tant, prenent les decisions que van a afectar al sistema educatiu valencià, des d’una posició totalment fora de la realitat de les aules on estaven ordenant implantar per la força els àmbits educatius en les pitjors condicions per a fer-ho i sense els recursos ni l’organització que calia per a garantir el seu èxit.
la Conselleria no va voler escoltar, ni assumir cap qüestió que poguera millorar les coses… doncs potser això suposava acceptar que algunes coses no estaven fent-se bé
Des d’UGT vam proposar que s’ajornara l’entrada dels àmbits educatius en 2º d’ESO fins construir una bona implantació en el primer curs, llevat dels centres on voluntàriament es volguera per les seues condicions. Demanàrem que s’establira que en 1er d’ESO es desenvolupara aquest sistema de forma voluntària, amb obligatorietat d’un període d’un curs previ de planificació del funcionament dels àmbits i els seus projectes, i de formació específica real del professorat. Plantejàrem que es dedicaren recursos i suport suficient als centres que decidiren implementar-los, per a gestar projectes pilot i experiències d’èxit que funcionen de forma efectiva. Totes les forces sindicals coincidíem en unes mateixes línies de crítica a la improvisació i sol·licitud de formació, recursos, i implantació progressiva i voluntària.
Malgrat això, la Conselleria no va voler escoltar, ni assumir cap qüestió que poguera millorar les coses… doncs potser això suposava acceptar que algunes coses no estaven fent-se bé. Implantar els àmbits per decret des de dalt, sense tindre en compte totes les problemàtiques exposades, sense escoltar a sindicats, docents i comunitat educativa en general, és voler fer-los per la teulada, és posar l’arada davant dels bous. Però quan construeixes la casa per la teulada, mai pot tindre fonaments sòlids, i un afer tan important com l’educació que ha de rebre el nostre alumnat els mereix. Encara estem a temps de rectificar i fer les coses bé, si es vol.
