VALÈNCIA. Cinc arquitectes es coneixen en els últims anys de carrera. Coincideixen en el Centre de Cooperació al Desenvolupament de la UPV. Comencen a treballar juntes i col·laboren amb l’ONG Arquitectura Sense Fronteres. I acaben emprenent i constitueixen una cooperativa amb projectes per a millorar l’habitatge des de València a tot el món. Esta és la història de Ana Bosch, Belén Fernández del Moral, Elena Vecino, Eva Mascarell i Lucía Guirao.
En els seus inicis, el treball es va centrar en la sensibilització dins de la universitat, portant a l’Escola d’Arquitectura altres formes d’entendre la professió. “Ho portàrem també a l’escola d’arquitectura per mostrar altres maneres de fer arquitectura, amb un enfocament més social, per treballar per la pau, acabar amb la pobresa…”, conta Ana Bosch Vila a Culturplaza, Aquest col·lectiu, anomenat aleshores Dempeus, va permetre a les seues integrants obtenir beques de mobilitat per col·laborar amb diferents ONG arreu del món.
Amb el temps, l’experiència adquirida va derivar en la necessitat de formalitzar el projecte per convertir-lo en una via professional estable. “Després de la pandèmia, tornàrem a València i estudiàrem a Madrid un postgrau d’habitabilitat bàsica i cooperació al desenvolupament, però el que ens encanta és treballar juntes. Volíem dedicar-nos a això professionalment, no ser voluntàries. Creàrem una organització distinta que ens permetera desenvolupar-nos en equip”. Així es va consolidar En Peu, una cooperativa sense ànim de lucre dedicada a projectes d’arquitectura social i cooperació.
Per a este col·lectiu professional a punt de celebrar cinc anys, la seua pràctica arquitectònica no es limita a dissenyar edificis, sinó a defensar el dret a habitar, entenent que aquest inclou molt més que l’espai físic. “Treballem pel dret a habitar, que al final acaba incloent tots. Ja hem entés una altra manera d’entendre l’arquitectura i no es tracta només de visibilitzar injustícies socials”.
De València a Moçambic
- Calle antes de ser intervenida por el proyecto. Barrio de Chamanculo C, Maputo, Mozambique -
Una de les seues principals línies de treball ha sigut la participació en el projecte de cooperació a Maputo, la capital de Moçambic. Desenvolupat juntament amb Arquitectura Sense Fronteres, han col·laborat en la millora de barris autoconstruïts que, a causa de la seua informalitat, han quedat exclosos de la planificació urbana i dels serveis bàsics. “En cooperació internacional, necessitem comptar amb una contrapart local forta. Hi ha assentaments informals autoconstruïts sense planificació a Maputo. Tot el treball d’ASF des del 2015 ha sigut conjunt amb la comunitat i el municipi. No hi ha sanejament, electricitat, carrers amples per al transport públic…”.
Lucía Guirao, també involucrada en aquest projecte, afegeix que l’experiència a Moçambic ha sigut transformadora: “La nostra primera estada va suposar un canvi de rutina i cultural significatiu, com és evident, però l’adaptació va ser relativament fàcil. El portugués, al ser un idioma semblant al castellà, facilita un canvi de xip ràpid, i això ens va permetre començar a entendre i parlar ‘portunyol’ amb agilitat.” A més, destaca que la riquesa cultural del país ha fet que la vivència siga encara més enriquidora: “Moçambic compta amb una riquesa cultural impressionant, especialment en la dansa, les arts gràfiques i la música, el que fa que l’estada allí siga una experiència única.”
Una de les claus del projecte ha sigut aconseguir l’aprovació d’un pla parcial d’urbanització que permet definir el desenvolupament d’aquests barris. “Un dels majors èxits ha sigut crear una llei que ha permés elaborar un pla parcial d’urbanització que defineix el desenvolupament urbà d’aquests assentaments”. La metodologia aplicada es basa en un equilibri entre dos processos: adaptar les infraestructures dels barris dins de les seues possibilitats, com eixamplar carrers, i, alhora, aconseguir que la legislació urbanística s’ajuste a la realitat dels assentaments per evitar-ne l’exclusió.
Per a això, va ser important treballar amb la comunitat, no des d’una perspectiva paternalista sinó col·laborativa. “Arquitectura Sense Fronteres ha desenvolupat una metodologia per acostar la "informalitat" dels barris autoconstruïts—on no hi ha planificació urbana ni personal tècnic— a la "formalitat" d'una legislació urbanística estricta. Aquesta normativa, en no reconéixer com a "ciutat" les zones que no compleixen certs estàndards tècnics, exclou gran part de la població de serveis essencials com l'aigua potable, la gestió de residus, la il·luminació pública o els sistemes de drenatge”, explica Guirao.
“L'estratègia per solucionar aquesta situació s'ha basat en una negociació constant entre la ciutadania i l'administració local. D'una banda, s'ha treballat per modificar les característiques tècniques dels barris dins de les seues possibilitats, per exemple, eixamplant els carrers. De l'altra, s'ha intentat adaptar la legislació a la realitat del territori, ajustant les polítiques urbanístiques a les necessitats concretes de cada barri i evitant així la seua exclusió de la planificació oficial”.
El paper de En Peu en aquest projecte ha estat en la sistematització i difusió del coneixement generat, traslladant-lo a l’àmbit acadèmic. “El projecte acadèmic de cooperació ens ha permés alinear tots els processos que hem trobat, muntant un equip d’investigació entre València i Maputo, amb persones expertes en desenvolupament urbà i planificació territorial”. A més, han promogut formacions en arquitectura i dret, així com intercanvis acadèmics per a generar una visió més completa sobre el dret a la ciutat i la realitat dels barris autoconstruïts. “Dret a la ciutat enfocat en barris autoconstruïts, no en la ciutat ja pensada, planificada i construïda. Hi ha més població al món que primer autoconstrueix i després ja viu”, conta Bosch Vila.
“Un dels objects era que el coneixement generat no quede aïllat en un barri de Maputo, sinó que puga servir de referència i replicar-se en altres contextos”, afegeix Guirao. “Aquest enfocament també obri la porta a noves formes d’exercir l’arquitectura, i considerem essencial visibilitzar-lo com una opció professional més. Com a cooperativa, un dels aprenentatges més importants ha sigut la necessitat d’implicar les autoritats municipals i el govern en aquests processos, apropant-los a la realitat que es vol transformar. Portar-los a recórrer els carrers del barri, mostrar-los els problemes de primera mà i evidenciar les millores aconseguides després de certs canvis ha sigut clau per generar un impacte real”.
La lluita és l’aprenentatge
- Exposicion en ETSAV -
Més enllà de la intervenció arquitectònica, En Peu assumeix que la transformació urbana ha de vindre de la lluita col·lectiva. “Hem aprés a lluitar: tot el que hi ha a Guatemala o en el barri de Natzaret està aconseguit a través de la lluita veïnal”. Aquest aprenentatge és fonamental per a evitar caure en una visió paternalista de la cooperació. “És important llevar-se aquest paper del nord global, casi neocolonitzador. Tu vas a treballar amb aquestes persones, no a ajudar. Treballar amb elles és el principi de la cooperació”.
A més, posen el focus en l’origen estructural de les desigualtats globals. “Quan estudies, entens que la desigualtat que existeix entre el nord i el sud ve de processos del passat on el nord s’ha aprofitat del sud, i fins i tot hui en dia continuen existint aquestes dinàmiques, incloent-hi els deutes econòmics. Estàs millorant una situació a la qual el teu context ha empentat”.
Aquesta experiència ha reforçat la visió que estes arquitectes tenen sobre la professió. “L’arquitectura està canviant. Des de l’escola encara es perpetuen models d’arquitecte que sembla que ho ha de saber tot, però la realitat és que treballem en equip”. Així mateix, han buscat noves formes de divulgar aquesta perspectiva, com el curs de cooperació que imparteixen al Centre de Cooperació al Desenvolupament. “Tenim un curs en el CCD amb cinc sessions que fem perquè creiem en ell”. Una manera d’entendre l’arquitectura que no sols construeix espais, sinó que impulsa processos socials i col·lectius per garantir el dret a l’habitatge i a la ciutat.
