VALÈNCIA. A finals de gener, Juan Roig, president de Mercadona, declarava a la seua presentació anual de resultats que “la cuina domèstica té els dies comptats”. Uns vuit milions d’espanyols ja recorren habitualment a plats preparats. “Agafes uns macarrons congelats, els gratines amb formatge al microones i ja estàs subcontractant una gran part del teu treball domèstic”, reflexiona la pensadora britànica Helen Hester. 

Professora de Polítiques de gènere, tecnologia i cultura a la Universitat de West London, coautora amb Nick Srnicek de Després del treball i membre del col·lectiu Laboria Cuboniks, Hester és una de les veus més destacades del feminisme tecnològic. Des del seu primer llibre, Xenofeminisme, defensa una política radicalment inclusiva que faça servir la tecnologia per a l’emancipació, no per a reforçar desigualtats. “Què passa amb la producció i el transport dels aliments precuinats? Qui controla estos sistemes i com garantim que es faja de manera justa i sostenible?”, planteja Hester.

“Quan camine pel carrer a poqueta nit vec a la gent amb les llums enceses. T’adones que tothom està fent el mateix: cuinant o intentant llitar els xiquets alhora. Pots veure l’enorme repetició d’esforços i la gran despesa energètica que implica que cadascú faja el mateix pel seu compte. Veus quant de temps i energia dediquem a la vida domèstica a causa de com està organitzat l’espai”. 

Amb aquesta reflexió, Hester obri la porta a un debat més ampli que travessa tot el seu nou llibre, Contra el realismo doméstico (Bartlebooth, 2025), on qüestiona els imaginaris de la llar moderna i proposa models arquitectònics i tecnològics per reduir —fins i tot abolir— el treball domèstic no desitjat. Hester parteix d’una crítica a la imatge persistent de la casa unifamiliar com a model universal. Per a ella, imaginar alternatives reals passa per qüestionar la propietat privada de la infraestructura domèstica i per socialitzar serveis bàsics, començant per la cuina.

“Vaig començar pensant que un dels obstacles per reorganitzar com fem el treball domèstic no remunerat és que vivim en cases amb espais concrets que ens animen a replicar estes tasques i rutines. Una vegada vaig començar a pensar sobre l’espai, la cosa va anar creixent: sempre hi havia més exemples, contextualitza Hester a Culturplaza. Precisament les seues investigacions van començar amb un tipus de treballant emergent a l’àmbit domèstic els últims anys: la pornografia.

“Abans, el punt de partida d’este debat solia ser que havíem de tindre accés a tots els materials —que si es censurava qualsevol cosa, això afectaria inevitablement la joventut queer més que ningú altre. Ara, quan supervise treballs d’estudiants, sembla que hi ha hagut un canvi de paradigma. Gran part de l’atenció se centra en com podem ser protegits: com podem introduir sistemes amb més advertiments de contingut, més salvaguardes, més mecanismes per evitar que la gent estiga exposada a material que no vol veure. Em sembla un gir fascinant al reconèixer que l’algoritme no és amic de la nostra millor naturalesa”.

Unes noves generacions que també estan qüestionant-se la seua relació amb la faena: “pense que s’origina en la falta del que podríem anomenar bons treballs. La gent va a la universitat, es gradua i, sovint, li costa trobar feines que siguen satisfactòries. La naturalesa del treball implica vendre una gran part del teu temps setmana rere setmana. Si estàs al principi d’aquest procés mentre l’edat de jubilació continua retardant-se i ni tan sols pots estalviar per a una pensió, pot semblar interminable. Quan l’experiència quotidiana del treball és tan desmoralitzadora, no sorprén que hi haja qui rebutge la idea que el treball és com una religió que dóna propòsit a la vida. La realitat actual del treball sovint es justifica dient et connecta amb altres persones. En cert sentit, això és deprimentment cert: la gent treballa tantes hores que té poc temps per a participar en la vida cívica o fins i tot per a la família, comprimida en unes poques hores al dia”.

Als seus treballs, argumenta com la tecnologia ens pot ajudar a arribar a un horitzó post-faena. Però estem preparats per a treballar poc o gens? “Crec que, en realitat, mai no hem experimentat de veres el temps lliure. Sota el capitalisme, el temps en què no treballem és, bàsicament, temps per a recuperar-nos. Si tens una jornada completa, el temps lliure és temps de regeneració. En aquest moment històric, són molt poques les persones que poden descansar, recuperar-se i gaudir del que el vell lema del moviment obrer deia com a temps per al que vulguem”.

“La pregunta de si estem preparats per a un món amb temps lliure continua oberta, perquè no s’ha posat a prova. Qui treballa no el té; qui no treballa, sovint l’experimenta en condicions que no són realment lliures. Si arribara a ser possible tindre més temps lliure, crec que el faríem servir de manera significativa”, enraona Hester. “Però només si passem d’una cultura del treball a unes infraestructures que fomenten el lleure: museus i galeries gratuïts, parcs, espais audiovisuals, oportunitats per aprendre i descansar, espais públics reals. Tot això ajudaria a cultivar un ‘desig postreball’, ensenyant-nos a valorar el temps per damunt de les coses”.

El piset de solter segueix sent el paradigma d’una bona casa?

Al llibre, Hester fa una anàlisi de tres propostes arquitectòniques del context nord-americà de mitjan segle XX: el xalet dels suburbis, el piset de solter de Playboy i la casa del futur dissenyada per Alison i Peter Smithson a Disneyland. Però sembla que en totes estes dècades no ha canviat massa la idea d’occidental de viure bé a una bona casa. 

“En gran mesura, hi ha alguna cosa dels anys 50 que va connectar amb un imaginari que ha resultat ser molt persistent: l’imaginari de postguerra que caracteritza este realisme domèstic. Aquesta idea que la llar és un tipus d’espai concret, amb un determinat tipus d’unitat familiar dins, sembla encara hui gairebé inqüestionable. “Potser s’està produint ara una domotització creixent, més que no una transformació profunda. I la llar intel·ligent, com assenyale al llibre, no és més que una millora tècnica: la incorporació de més i més tecnologies, moltes de les quals no estalvien feina. Millorar el sistema de so, afegir il·luminació dinàmica controlable des d’una aplicació... tot això no redueix la quantitat de treball necessari per portar una casa; simplement afegeix detalls tècnics al voltant”, argumenta Hester.

“Crec que la crisi de l’habitatge podria impulsar més innovació per allunyar-se de la casa unifamiliar com a imatge de la llar. Però, com que ve de la necessitat, també hi ha el risc que s’acabe reforçant l’ideal tradicional. Potser molta gent arribe a la conclusió que cal viure d’una altra manera, però, en sorgir de la desesperació, això podria acabar fent encara més desitjable el model clàssic. On acabarà tot això? Encara està per veure si la gent començarà realment a replantejar-se què és la bona vida, o si sempre semblarà una mena de solució provisional fins a poder aconseguir la versió autèntica de la llar que s’ha anhelat durant gran part del segle XX”.

Tecnologitzar els treballs pesats alliberant-nos per als treballs socials

Amb tot, la proposta de Hester acaba per argumentar que el millor model per compartir la faena domèstica no requereix de grans ferramentes tecnològiques, com el sistema d’infermeria comunitària neerlandesa Buurtzorg. “Una de les raons per les quals la gent pensa molt en els robots de companyia és perquè connecta amb una mena de visió fosca del futur: la idea que, en condicions diferents, ens agradaria tenir temps per estar amb els nostres iaios, per passar més temps amb els nostres fills i implicar-nos realment amb ells, no només per dir-los “fes els deures”, sinó per preguntar-los “quin tipus de persona vols ser?”, reflexionar junts sobre els seus interessos i implicar-nos mútuament”, explica Hester.

“Molta gent troba inquietant la idea de robots cuidadors per a gent gran, però al mateix temps, si mires les dades, no són tantes les persones que visiten sovint els seus pares. Cada vegada vivim més lluny d’ells. Aquestes solucions responen a les condicions actuals: sabem que els treballadors de residències i hospitals estan sobrecarregats, i una de les primeres coses que cau de la llista és el suport emocional: tindre temps per seure i explicar una cosa amb calma, per acompanyar. Tot això es deixa de banda per prioritzar l’administració de medicaments o la gestió administrativa. Crec que aquest és un àmbit on podria haver-hi molta inversió i desenvolupament significatiu per millorar les cures: tecnologitzar aquest tipus de treball. Al text faig una distinció entre alta tecnologia (high tech), alt contacte físic (high touch) i alt diàleg (high talk)”.

“Caldria pensar com automatitzar millor les tasques de gran esforç físic. Hi ha tecnologies per fer-ho, però per diverses raons no s’utilitzen gaire: sovint requereixen temps per preparar-les i fer-les servir bé, i molts cuidadors acaben dient ja ho faig jo amb el cos, i això provoca lesions. La idea seria automatitzar les tasques d’alt contacte físic, usar millor les tecnologies per facilitar la part administrativa, i així permetre que les persones puguen dedicar més temps al treball d’alt diàleg. Crec que aquesta és una manera més útil de pensar com cuidarem al futur”.