VALÈNCIA. Organitzada per l’Arxiu Històric del CTAV i comissariada per César Mifsud, doctor arquitecte i professor de planejament urbanístic a la UPV, la mostra ofereix una mirada inèdita sobre un treball que ha deixat una petjada silenciosa però profunda en el territori valencià. Tot un recorregut per la monumental tasca de  l’arquitecte Luis Albert Ballesteros com a redactor de 44 plans generals per a municipis valencians.

Durant els últims mesos, Mifsud ha estudiat tots “els fons de l’arxiu històric del col·legi sobre uns plans que no s’havien estudiat encara en profunditat”, explica l’arquitecte i profesor de la UPV. Són documents que ens situen en un moment clau: “és un moment de l’autarquia franquista, on Espanya seguia aïllada de la resta del món; en els anys 50 comença l’obertura i es sistematitza el sòl i el planejament”.

El punt d’inflexió arriba amb la Llei del Sòl de 1956, que, segons Mifsud, “ens ha donat forma com a país pràcticament”. La norma exigia que tots els municipis disposaren d’un pla de creixement. Però molts ajuntaments no tenien capacitat tècnica per redactar-lo. És en aquest buit on “entren en joc les diputacions provincials, que ofereixen una assistència tècnica als municipis”.

Com a arquitecte de la Diputació de València, Luis Albert Ballesteros rep l’encàrrec del servei de planejament. El seu mètode combina rigor tècnic i coneixement local: “beu de fonts locals com Goerlich, crea un pla amb una base mecànica, estudiant quina és la previsió de creixement, la topografia… i fa una proposta de planejament”. Aquells plans, però, no contemplaven equipaments ni serveis socials; la seua finalitat era estrictament urbanística i dibuixava un creixement basat en una morfologia simple: “era envoltar el municipi amb una malla ortogonal”. El patró és clar: “sistemàticament s’amplia al voltant del nucli que ja existeix amb un sistema de graella”. Aquesta fórmula, aparentment simple, definia el futur urbà de cada localitat i assegurava un creixement ordenat.

Entre 1952 i 1966, Luis Albert va redactar 44 plans generals. L’exposició n’ha seleccionat 17 per mostrar la varietat de casos i l’evolució del seu traçat. Per a introduir la importància de l’autor a l’arquitectura valenciana, “hem posat al primer panell unes fotos d’edificis reconeguts que ens sonen, des de la Diputació fins als grans equipaments de ciutat”, comenta Mifsud, establint un pont visual entre el planejament sobre plànol i la seua materialització física. La contribució d’Albert com a urbanista ha quedat eclipsada durant dècades per la seua obra arquitectònica més visible —l’Edifici Alonso, la culminació del Palau de la Generalitat amb la torre nord, el nou Hospital Provincial— però els seus plans generals “són una part essencial de la història urbanística valenciana”.