VALÈNCIA. “Hem de pensar d’on venen les coses. L’arquitectura té molt a dir sobre la descarbonització. Hem de desescalar els fluxos materials: som responsables de quasi la meitat de les emissions de CO2 a l’atmosfera i tenim molt a dir”. L’arquitecte Manuel Bouzas atén Culturplaza, mentres supervisa els últims elements del muntatge de la persiana més gran de València, que durant unes setmanes acollirà el festival TAC d’Arquitectura Urbana, organitzat pel Ministeri d’Agenda Urbana amb la Fundació Arquia i la direcció artística de Javier Peña.
“Haguérem pogut fer una persiana de PVC o una estructura d’acer, però ho hem rebutjat perquè ens interessa l’arquitectura regenerativa: pensar que els materials que utilitzem venen de llocs propers que donen un impacte positiu a l’entorn”, apunta Bouzas. En este cas, el pavelló pivota sobre tres elements: persiana, fusta, pedra.
“Les persianes es fabriquen a Sax, i la seua fusta ve de Sòria. Estan sostingudes per 22 cables d’acer que formen una catenària aguantada per dos pòrtics. La fusta dels pòrtics ve de Burgos, i tenen contrapesos: unes roques d’una pedrera de Terol, unes arenisques amb un color molt característic”, explica l’arquitecte. “Tot ve de paisatges que estan a menys de 300 quilòmetres, evitant procedències llunyanes”.
Un pavelló amb una segona vida que construeix capturadors de CO2
Totes les peces s’han fabricat a propòsit per al pavelló, però ja estan pensades per a obtindré una segona vida. “Un 70% del projecte són materials pre-industrials: pedra i fusta. El 30% restant seria formigó i acer. Però l’estructura de fusta, les persianes i les pedres tindran una segona vida a la pedrera i al taller de fusteria”. Bouzas detalla: “quan acabe el festival, ens agradaria donar les persianes al veïnat de la plaça. El dia de demà estaria bé que cada casa tinguera el seu retall de persiana i totes les façanes foren verdes. Volem que el projecte penetre en la vida diària dels veïns i se l’acaben estimant i fent seu”.
En qualsevol cas, el principal objectiu ja queda assolit: seguir testejant la construcció en fusta, la més sostenible de totes. “És un material d’impacte positiu: a la silvicultura responsable, per cada arbre que talles, en plantes dos. El diòxid de carboni es captura i queda de per vida a un llistó de fusta. Com més construeixes, més CO2 absorbeixes. I a més és el més fàcil de reutilitzar, no com les estructures de formigó. Desmuntes i fas una altra cosa”.
