X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

ELEMENTS DE LA CIUTAT

Arquitectura per a observar les estrelles i vigilar els estudiants

Del campus de Blasco Ibáñez a Tarongers es pot fer un viatge de l’art-déco a l’arquitectura diagramàtica

23/04/2019 - 

VALÈNCIA. “Eren els temps que València somniava, eren els temps del cinema mut, eren els temps que València cantava, eren els temps de l’arròs i tartana...”. Com cantava Joan Monleón a Els Pavesos, fanals, tramvies, botigues i cafés il·luminaven la València del 1900. Benlliure i Sorolla eren nomenats fills predilectes de la ciutat mentres Blasco Ibáñez quedava ferit després de retar-se en duel amb el director d’un diari madrileny, segons recull l’hemeroteca de Las Provincias.

Amb el recinte firal de l’Exposició del 1908, el rovell de l’ou de la ciutat estenia els seus braços més enllà del riu, a colp de gran esdeveniment. L’Albereda i el Passeig a la Mar teixien una malla on les vies del tren anaven substituint les sèquies i prompte els obrers conviurien amb els estudiants.

Les dependències universitàries del centre de la ciutat, repartides entre el carrer la Nau i l’Hospital General -a Velluters- quedaven obsoletes i l’arquitecte José Luis Oriol Urigüen presentava el 1908 els esboços de les flamants facultats de Ciències i Medicina, acompanyades per un Hospital Clínic, al passeig que connecta els Jardins del Real amb la mar.

L’ornament no era delicte

Però l’estil eclèctic que tenen hui els tres edificis proven que la seua construcció no va ser fàcil. Amb tres règims polítics i guerra civil inclosa, les facultats acabarien construint-se amb la direcció de Fungairiño Nebot i Albert Ballesteros. Si el Clínic és un volum funcionalista amb acabat de caravista, l’actual Rectorat i la Facultat de Medicina i Odontologia s’han quedat tota la majestuositat.

Seu des del 2002 dels Serveis Centrals de la Universitat de València, l’antiga Facultat de Ciències aprofita el cantó entre Blasco Ibáñez i Jaume Roig per a marcar la fita del primer campus de la ciutat. El seu disseny, determinat finalment per l’arquitecte Mariano Peset Aleixandre, és un crit contra l’austeritat que imperava a l’Europa post-Guerra Mundial.

Fascinats per la revolució de les màquines –com els tramvies o les fàbriques que poblaven el Pla del Real-, els arquitectes de l’època van geometritzar la sumptuositat del Modernisme per a donar-li sofisticació, sense caure en la sobrietat d’algunes corrents avantguardistes. Per això les sinuoses moldures de la torre del Rectorat recorden a la Casa Jueva de l’Eixample.

De la Nau a Blasco Ibáñez no es van traslladar només despatxos i mobles. L’estructura de la cúpula que remata la torre del Rectorat és l’únic testimoni arquitectònic de l’incendi que va arrasar l’observatori astronòmic de la Nau el 1932. La cúpula aleshores estava recoberta per cartó-pedra –el que feia augurar el destí faller que finalment va patir- i ara està rematada per una xapa metàl·lica que protegeix l’altre supervivent de l’incendi: un telescopi de la casa Grubb.

La cúpula és giratòria per poder observar qualsevol punt de la bòveda celeste. L’últim braser –mai millor dit- de l’antiga Facultat de Ciències, encara que siga només visitable: la contaminació lumínica va provocar el trasllat de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València a Aras de los Olmos, a la foscor dels Serrans.

Un campus per a dominar-los a tots

Als anys 50, els joves privilegiats universitaris començaven a despertar. Les facultats de Dret i Filosofia i Lletres encara estaven a la Nau, al centre de la ciutat, mentres que Ciències i Medicina estrenaven edifici a Blasco Ibáñez. Per als joves antifeixistes, “en eixes condicions es feia difícil la comunicació i coordinació, aspecte que es pal·liarà després al concentrar-se les facultats en l’avinguda de Blasco Ibáñez”, assenyala Sanz Díaz.

Basament de la Ciutat Politècnica de la Innovación.

Mentres la carrera política de Carrero Blanco ascendia imparable cap a la vicepresidència del govern espanyol, a l’hivern de 1967 les facultats de València bullien de manifestacions contràries al règim franquista. “La universitat de l’època té el privilegi de ser un espai on existeix certa impunitat, és una «zona de llibertat» i per això adquireix més protagonisme del que li correspondria”, explica l’historiador Benito Sanz Díaz al llibre Rojos y Demócratas.

“La dinàmica d’ocupar un espai de llibertat democràtica, com una illa enmig d’una dictadura, poder manifestar opinions en assemblees, cartells i reunions, es veia contraposada per una repressió sistemàtica i permanent”. A cavall o en jeep, la policia estrenyia la vigilància al flamant campus de Blasco Ibáñez, on als anys 60 s’havien traslladat totes les facultats de la ciutat.

Entre manifestacions i pamfletades, el disseny urbanístic dels campus de la ciutat va ser clau en el control de les protestes estudiantils, instigades pel Maig del 68 de París o la Primavera de Praga. Mentres les manifestacions es desenvolupaven al centre de la ciutat, les facultats on s’organitzava l’alumnat s’havia desplaçat cap a la perifèria.

La tanca per blindar la universitat

“A la Politècnica hi havia un control total dels estudiants. Tractaven de tindre’ns  tot el dia ocupats perquè no ens ficarem en embolics. Tots els dilluns exàmens, problemes ... el cas era no parar”, contava un estudiant d’enginyeria industrial a Sanz Díaz. “No era un ensenyament racional ni lògic. Tot era sota una enorme pressió. I en la immensa majoria de casos era eficaç: no tenia temps per pensar o fer res que no fos estudiar a tota hora”.

Aïllada de la ciutat –encara estava més lluny que Blasco Ibáñez-, rodejada d’horta i amb xicotets edificis, la Universitat Politècnica de València estava ben blindada a les manifestacions democràtiques. El campus es va començar a desplegar als anys 70 enfilant l’avinguda dels Tarongers, donant un nou salt a l’expansió urbanística de la ciutat.

Si a Blasco Ibáñez les facultats s’integren a la trama urbana i donen vida al carrer, a Tarongers el disseny del campus de la UPV segueix un patró anglosaxó, on “els espais lliures són part fonamental de l’estructura urbana i tenen un funcionament quotidià autònom”, assegura Carmen Blasco Sánchez, professora d’Urbanisme a la UPV.

Torre de l'Observatori a l'antiga Facultat de Ciències de Blasco Ibáñez.

A este model, els campus “es constitueixen en vertaders districtes o barris de la ciutat”, i al cas del Politècnic s’estructura en “una primera fase entre el camí de Vera i la línia del tramvia”. “La segona fase és la que desenvolupa el cos central del campus actual i la més representativa: s’articula a partir d’un eix central on es bolquen els principals espais lliures i edificacions, a partir de l’edifici del Rectorat”, conta Blasco Sánchez.

“Eixe és el seu sentit inicial, encara que després la seua relació amb Tarongers ha orientat algunes intervencions més alineades al carrer. Perquè a pesar de tindre tanca, és un campus obert i esperem que la seua relació amb l’h0rta es vaja intensificant, una cosa que beneficiaria a tota la ciutat a l’actuar com element de transició entre esta i l’horta”, demana la professora d’Urbanística.

Diagrames en tres dimensions

Els distints edificis del campus de Vera es reparteixen sobre un diagrama cartesià que ha desplaçat el seu centre d’origen del Rectorat a la Casa de l’Alumnat.  A la part més positiva d’este camp geomètric imaginari creix la Ciutat Politècnica de la Innovació. Si hi havia una Ciutat de les Arts i les Ciències o una Ciutat de la Justícia, la universitat també havia d’acudir a la seua cita amb l’obsoleta zonificació.

L’edifici aglutina tots els serveis d’investigació i desenvolupament de la UPV i és disseny d’un equip liderat per Luis Manuel Ferrer Obanos. Executada en distintes fases des del 2002, la seua millor panoràmica s’obté des del Cabanyal, on l’edifici sembla un monument al diagrama de barres.

Set torres de colors vius –blau, verd, rosa, groc...- pujen des d’un enorme basament que constitueix un autèntic mur entre la universitat i l’espai públic. A esta altura del Campus de Vera, l’única separació entre el campus i la ciutat no és només la tanca metàl·lica, sinó l’enorme façana opaca de la Ciutat Politécnica de la Innovació.

Amb estos dos elements compositius es sintetitza l’0rganització del programa que permetia acollir els usos dels distints instituts d’investigació, desconeguts quan es va dissenyar l’edifici. D’esta manera, el semisòtan acull els instituts on calga l’accés rodat i l’ús de maquinària pesada; al basament marró s’ubiquen distints laboratoris i als cubs de vidre l’administració de la ciència. A pesar de les innovacions, la universitat segueix vigilant des d’un púlpit.

Noticias relacionadas

Aula de Cómic y la Universitat 

La Nau dedica una jornada al  ‘Spiderverso’

Por  - 

El Aula de Cómic y el Aula de Cinema de la Universitat de València organizan su primera actividad conjunta el próximo sábado 25 de mayo, titulada ‘Enredados en el Spiderverso: diseñando el universo Spider-Man’

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email