Arròs, palla i fum

Les possibilitats culinàries que ofereix arròs són múltiples i variades. Tot i això, la impactant proposta del famós xef Jaimie Olivier per a combinar l’emblemàtic producte amb xoriç, ha encés els ànims dels ferms garants dels ingredients de la paella, i de pas ha proporcionat un bon motiu per reivindicar el plat valencià més internacional. Encara que el cuiner britànic, que s’ha mostrat molt indignat amb el Brexit, ha assegurat que simplement pretenia oferir una recepta “d’arròs amb coses” que no buscava reinterpretar, en cap cas, una recepta carregada de sentiments. 

El que ningú pot canviar és el pacient i laboriós procés que requereix el cultiu de la planta de l’arròs, perquè finalment es puga obtindre el gra blanc i lluent que tanta fama mundial confereix a la gastronomia valenciana. La polèmica que cada any revifa a l’Albufera de València després de la sega de la planta, amb l’entrada de la tardor, està relacionada amb la palla sobrant. Els llauradors tenen clar que la millor opció per desfer-se d’eixe gran volum de restes es cremar-les, una solució ràpida i efectiva. Un sistema que els estalvia costos econòmics i evita la proliferació de plagues amb les restes vegetals acumulades, que poden aportar també més contaminació a les aigües del llac. Però evidentment el fum genera altres danys potencials per a la salut de les persones i contribueix a la contaminació atmosfèrica, amb gasos d’efecte hivernacle causants del canvi climàtic, com recorden els ecologistes. 

Les alternatives al foc

L’alternativa és la recollida de la palla. Antigament quan les mans eren la principal font motriu de treball, bona part de la palla s’arreplegava del camp amb l’espiga i les restes s’aprofitaven en bona mesura per a alimentar el ramat, com element de combustió o construcció i per altres usos. Eren temps en què poca cosa es cremava sense una funció clara i establerta, i quasi res es llançava al fem. Ara les màquines no estan preparades per a recol·lectar la palla sobrant en les zones plenes de fang dels Tancats, on es cultiva l’arròs, i retirar l’aigua suposa un cost afegit. En les zones altes de l’Albufera, més fàcils d’assecar, les màquines tenen més accessibilitat per actuar en els camps. 

Per tercer any consecutiu Acció Ecologista Agró gestiona el Banc de la Palla de l’Arròs   una iniciativa simbòlica que permet col.laborar en la recollida de palla per a destinar-la als usos tradicionals i als que propose la imaginació. Un altra alternativa és el projecte per a transformar la palla en biogàs i biofertilitzants, que s’està experimentant dins el projecte europeu Sostrice en les instal.lacions d’una planta pilot a Silla. Una iniciativa que també s’està implantant a les maresmes del Guadalquivir. En tot cas les parts, més o menys enfrontades, coincideixen en què no hi ha una única solució al problema de la palla. Una decisió sostenible combina les cremes en determinats casos i la recollida en altres. 

Cremes controlades

De moment enguany, una vegada més, la conselleria d’Agricultura ha autoritzat “de manera excepcional” les cremes controlades de la palla per “raons fitosanitàries” fins el 29 d’octubre. Una decisió sempre en funció de les condicions meteorològiques i la normativa sobre incendis, a l’espera de consensuar alternatives viables per a més endavant. Des de 2009, quan la Generalitat va començar a prohibir la crema de la palla de l’arròs, s’han alternat les autoritzacions segons els anys.

L’ús cultural del foc és un fenomen plenament arrelat en una societat com la valenciana, on les flames tenen un component útil, i fins i tot lúdic-festiu. Més enllà de la tradició i la perillositat inherent, la qüestió de la palla és un conflicte d’interessos entre activitats agrícoles i medi ambient que requereix fer més rendibles i pràctiques altres opcions al foc, per a propiciar que el cultiu de l’arròs, el més sostenible per cert dins d’una marjal, ho siga també al màxim amb les restes que genera. En un punt en què probablement tots coincidiran és en la conveniència de no barrejar el xoriç amb l’arròs.