VALÈNCIA. València, capital de la taronja, l’orxata i les exposicions de Sorolla. Podríem dir que, en els darrers vint anys, la ciutat ha assolit un rècord digne de figurar al Guinness: una exposició de Sorolla per estació, amb pics preocupants com el del 2023, quan el centenari de la seua mort va desencadenar una epidèmia sorollista que faria tremolar qualsevol gestor cultural amb un mínim de sentit crític.

Les institucions, sempre àvides de programes fàcils de justificar, han trobat en el pintor de la llum un aliat perfecte: reconeixible, domèstic, turísticament rendible i ideològicament neutre (o això sembla). Qui necessita risc, contemporaneïtat o complexitat quan pots recórrer a la postal idealitzada d’una València d’arena neta i robes blanques al vent?

Però darrere de tanta llum i tanta mar, Sorolla s’ha convertit en molt més que un pintor: és un relat. I com tot relat cultural quan es repeteix fins a l’esgotament, deixa de ser art per a convertir-se en doctrina. En aquest cas, la doctrina d’una València única, homogènia, centralista i excloent. Sorolla no sentia que allò divers, plurilingüe i complex del territori valencià fóra una realitat constitutiva, sinó més bé un llast, una pervivència incòmoda que calia diluir en l’harmonia visual d’una costa beneïda pel sol.

I mentre el relat institucional continua afinant el seu monocordi sorollista, el president de torn —amb la hiperactivitat d’un gestor de marca més que d’un representant públic— fa les maletes i posa rumb a Nova York. Una fugida amb justificació de foto: signar més Sorolla i més turisme. Perquè la cultura, segons aquest esquema, no és una eina per pensar sinó un recurs per vendre. Més exposicions, més avions, més croades d'identitat ben empaquetada per a consum estranger. I com no, una fugida més —estratègica, veloç, mediàtica— per no haver de donar la cara davant de la complexitat que viu ací.

No és casualitat que la sobreexplotació institucional de Sorolla s’haja accelerat just quan les administracions han virat cap a discursos cada vegada més nostàlgics, centralistes i uniformadors. L’ús polític de Sorolla com a tòtem cultural funciona com a vacuna contra la dissidència: és difícil qüestionar un llenç tan bonic, tan lluminós, tan plenament... espanyol.

I mentrestant, el Mediterrani que pintava ja no existeix. La llum que fascinava avui crema; les platges, plenes de ciment; i el paisatge, devastat per una gestió turística que, paradoxalment, s’escuda en Sorolla per legitimar-se. De fet, cada exposició de Sorolla podria dur adjunta una llicència d’ampliació urbanística. Tot quadra.

Així, a força de repetir-lo, Sorolla ha deixat de ser un clàssic per esdevenir un tap. Un tap cultural que impedeix escoltar altres veus, altres mirades, altres maneres de sentir aquest territori. Potser ha arribat el moment de deixar de mirar tant la llum de Sorolla i començar a mirar l’ombra que projecta.

Rafael Tormo Cuenca és artista.