Una obra que mai ocorre igual: Ángeles Císcar converteix l’espai en coautor

VALÈNCIA. L’artista valenciana Ángeles Císcar carrega un manoll de canyes sobre el cos, avança amb ell per les costes de l'era de Penyes Altes a Bejís i, a poc a poc, canvia la seua forma inicial. El que va començar sent un fardell compacte adquireix noves disposicions a mesura que la creadora el manipula i el canvia d’ubicació. L’Acció 07 Bejís, pensada per al Festival CCB | CalleContemporánea, no podria desenvolupar-se de la mateixa manera en un altre lloc. Canviaria el pendent, el terra, el paisatge que s’obri al fons i les relacions que s’estableixen entre aquells que observen. Al mateix temps, el pes i l’esforç, però també la lleugeresa de l’obra fan que l’artista no puga abordar-la mai de la mateixa manera.

Això és precisament el que Císcar busca, que l’espai participe en l’obra, la condicione i produïsca significat. Aquesta manera d’entendre’l és una constant en la seua trajectòria, si bé ha anat variant amb el pas del temps. La valenciana va començar la seua formació en l’àmbit de l’escultura a la Facultat de Belles Arts de la Universitat Politècnica de València i, posteriorment, es va aproximar al teatre i a l’escenografia. Més endavant va cursar un mestratge en Arts Visuals.

“Si mire enrere, la pregunta que articula la meua obra no ha canviat, és l’espai. Però, en l’escultura, l’entenia principalment com una qüestió de volumetria, com el volum dins de l’espai”, explica. La seua aproximació a l’escenografia va eixamplar aquesta mirada. “Amb els estudis d’escenografia i la pràctica com a escenògrafa vaig entendre que l’espai no és només volum. Està carregat de significats i hi ha moltes relacions que es donen dins d’ell i que també el signifiquen”, assenyala.

Tot i això, en aquella etapa l’espai encara es concebia com una construcció preparada perquè hi tinguera lloc una acció. “En l’escenografia continuem creant un espai perquè passe alguna cosa”. El nou desplaçament en la seua trajectòria es produeix quan abandona la ‘caixa negra’ i comença a treballar en paisatges naturals, carrers i edificis patrimonials. L’espai ja no és el lloc on es presenta una acció concebuda prèviament, sinó un element situat al mateix nivell que el cos i els materials. “Ara ja no entenc l’espai com un lloc on passaran unes accions, sinó com un element que condiciona i també significa l’acció. El situe al mateix nivell”, afirma Císcar. “Això em passa quan comence a treballar en espais arquitectònics, naturals o públics. L’acció no arriba i es planta en qualsevol lloc, sinó que l’espai li dona un contingut: significa i ressignifica allò que ocorre”.

Aquest gir no és únicament formal. En els últims anys, la manera de treballar de Císcar s’ha aproximat també a una reflexió vital i ètica sobre la relació dels éssers humans amb el món. “Ha arribat un moment de la meua vida en què pensament, ètica i art s’han unit. Per a mi no té sentit accionar des de l’art si no és com una declaració dels meus dubtes o de les meues preguntes sobre què és la vida i què fem ací com a humans”.

El que carreguem en comú

Bejís no era, en qualsevol cas, un territori desconegut per a Císcar. L’artista acostuma a visitar el municipi durant els mesos d’estiu per caminar i passar el dia a les seues tolles. “És un lloc del qual gaudisc en el meu temps d’oci i va ser molt emocionant poder traslladar-hi també el meu temps creatiu i artístic”, explica. A més, coneixia el festival a través d’altres professionals que hi havien participat i el tenia “en el punt de mira”.

D’aquest encontre va sorgir Acció 07 Bejís, integrada en ‘Inter Relatio’, una línia d’investigació en què Císcar posa en relació escultures de canya, cos i espai. Cada acció rep un número i el nom del lloc on es desenvolupa, perquè és aquest entorn concret el que acaba determinant-ne la forma. “Les tres coses signifiquen i s’interrelacionen. L’acció no va a soles i l’espai no és un decorat, sinó que forma part de la significació de la peça”.

En una de les primeres accions, per exemple, l’artista va recórrer un barranc sec amb una estructura rígida de gran altura. “L’espai em demanava aquella acció. Mai hauria pogut caminar pel barranc si haguera portat aigua”. A Bejís, Císcar i la direcció artística del festival, a càrrec de Fátima Meskine Gumbau, van dissenyar un itinerari que permetia mostrar tres configuracions diferents de les canyes. “Quan passa això, apareix irremeiablement una dramatúrgia de l’espai i del moviment”. El recorregut dialogava, a més, amb el lema d’aquesta edició, Pisar lo común. “El que carreguem ho tenim en comú. Som, en gran part, el producte d’una cultura i tenim un percentatge molt menut sobre el qual podem interferir. Però no està tot dit: podem adquirir aquesta consciència, donar-li la volta al que carreguem i generar un lloc millor”, manifesta Císcar.

Les canyes, a més, formen part de la memòria quotidiana dels entorns rurals, on tradicionalment s’han utilitzat per a construir barraques per a les tomaqueres i altres estructures agrícoles. El públic reconeixia tant els usos com els perills del material: les estelles, els nusos o el soroll que produeixen quan es trenquen en ser xafades. “Un espectador em va preguntar si no em feia mal. Altres em parlaren de com els havia impactat o de les metàfores que havien reconegut. Les imatges que es generen amb les canyes poden conduir a moltes lectures”.

Amb tot, a la base ‘d’Inter Relatio’ hi ha el concepte d’interdependència i una mirada ecofeminista que travessa el conjunt del treball de Císcar. “El pensament ecofeminista ens diu que hem de replantejar la nostra relació amb el món, canviar de paradigma i posar la vida en el centre; no l’especulació, el consum exacerbat o l’extracció. No podem pensar la Terra com una mina de la qual obtindre tot el que necessitem”, defensa l’artista. Aquesta revisió implica reconéixer que l’ésser humà forma part d’un sistema molt més ampli. “No som independents de la resta d’éssers vius ni de la natura. Si ho entenguérem així, hauríem de canviar la nostra manera de relacionar-nos amb el món. No hi ha res aïllat de la resta: som una xarxa”.

La investigació de la valenciana sumarà ara una nova intervenció a Costa Rica. Acció 08 San José tindrà lloc a la plaça de la Cultura de la capital, una superfície urbana de formigó sota la qual es troba el Museu de l’Or Precolombí. Aquesta configuració i la història que conserva el subsol marcaran la proposta. “No es tracta de crear figures més o menys boniques, sinó un sistema relacional en què el cos, la canya i l’espai generen diferents vectors de significació”, assenyala Císcar.

La vida que cap en una gota d’aigua

La segona gran línia de treball de Císcar es titula ‘1000x’ i dirigeix la mirada cap als microorganismes aquàtics, éssers invisibles que formen ecosistemes basats en la interdependència i la cooperació. “En una gota d’aigua trobem tot un sistema complex: no hi ha res que estiga aïllat, sinó que cada organisme es relaciona amb els altres i contribueix a sostenir l’ecosistema”, explica. La base conceptual és, per tant, la mateixa que en ‘Inter Relatio’, encara que adopta una forma diferent.

Una de les materialitzacions d’aquesta investigació ha sigut La veu de l’aigua. Un murmuri ple de vida, presentada al Reial Monestir de Pedralbes dins del cicle ‘Creació i Museus’ del Festival Grec. El projecte va arribar al recinte després que Císcar presentara la idea a una residència del Teatre Tantarantana. Encara que no va ser seleccionada, la productora Maika Pacheco va conservar la proposta i, més tard, va veure en el monestir un espai especialment adequat per a desenvolupar-la. L’aigua ha articulat durant segles bona part de la vida del recinte, construït al voltant d’una mina d’aigua. A més, el monestir commemora enguany els seus 700 anys d’història i fa tan sols un any que les últimes monges clarisses que hi residien van deixar el recinte.

La veu de l’aigua va prendre la forma d’un recorregut per espais com l’hort, el claustre, la cisterna i el refectori. La performance de Císcar es combinava amb l’espai sonor d’Edu Comelles i els audiovisuals de Federico Caraduje per mostrar la vida microscòpica de l’aigua i connectar-la amb la memòria del monestir. “L’espiritualitat continua molt present en el lloc i no pots fer-hi qualsevol cosa”, assenyala Císcar. La peça havia d’incorporar la divulgació del patrimoni i la història de l’edifici, alhora que mantenia l’aigua i les relacions invisibles que acull com a fil conductor. “La faena va consistir a relacionar tots aquests elements i donar-los un sentit dramatúrgic”.

El títol ‘1000x’ remet als augments del microscopi amb què Císcar s’aproxima a aquests organismes. La investigació, desenvolupada amb la col·laboració de María Antón Pardo, limnòloga de l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva de la Universitat de València, combina biologia, arts escèniques, imatge, so i nous mitjans.

Pedralbes no serà, però, el destí final del projecte. Més endavant adoptarà una nova forma a Llum a l’aigua, una exposició interactiva concebuda per a la Sala Sant Miquel de la Fundació Caixa Castelló. Císcar treballarà amb sensors perquè la presència i les accions del públic provoquen transformacions en l’espai. Si al monestir l’aigua servia per recórrer el patrimoni i la memòria del recinte, a Castelló es convertirà en una instal·lació immersiva travessada per la tecnologia digital. Una nova mostra de com una mateixa investigació es redefineix segons el lloc que l’acull.

El que queda quan l’acció acaba

Més enllà dels diferents materials, llenguatges i espais, les peces de Císcar comparteixen una dimensió efímera. Malgrat procedir de l’escultura, l’artista no busca necessàriament produir un objecte que perdure. “M’interessa que el que quede siguen només petjades. Treballar amb allò efímer forma part del discurs i, en el meu cas, seria incoherent deixar objectes”, afirma.

El seu pas pel teatre li va permetre descobrir el factor temporal i situar l’experiència per damunt de la peça material. Una estructura de canyes pot continuar dempeus quan l’acció acaba, però ja és únicament el testimoni d’allò que ha ocorregut. “El que m’interessa és que el públic puga viure-ho o trobar-se després amb la documentació del que es va fer, no l’objecte en si mateix”.

Aquesta manera de treballar respon també a la seua forma d’entendre la vida. “La vida són experiències i els objectes són una manera d’intentar atrapar-la, però és una falsa il·lusió humana, perquè tot està movent-se contínuament”, sosté. Císcar no descarta tornar a explorar l’objecte, però ara el centre de la seua pràctica es troba en les relacions que s’activen durant un temps i després desapareixen.

L’artista reconeix que travessa un moment productiu, amb nous encàrrecs que interpreta com el resultat d’una major visibilitat del seu treball. Això no elimina, no obstant això, la precarietat que continua marcant el sector cultural. “Encara és insostenible. Estic molt contenta perquè sent que el que faig és coherent amb el que pense i amb la manera com visc, i això em dona una base d’honestedat que m’ajuda a continuar i a insistir”.

Insistir és, per a Císcar, una forma de resistència que va més enllà de la pràctica artística. “Tot l’ecosistema cultural està en aquesta situació, però en el moment polític actual tenim encara més raons per a resistir. Tenim un doble compromís, no només com a artistes, sinó també com a ciutadans”.