Big Data

És un fet: vivim amorrats a les pantalles. I la vella dita que proposava «dis-me amb qui vas i et diré qui eres» mereix ser reformulada en els nostres dies tenint en consideració el fet que ara solem anar, quasi sempre, amb la pantalleta del mòbil, de la tableta, de la televisió o de l’ordinador davant dels ulls. Per això, poques coses ens defineixen millor que les pàgines web que visitem, els missatges que enviem, les xarxes socials que freqüentem, el repertori d’amistats agregades, les transaccions econòmiques que fem per Internet, els productes que hi adquirim, els vídeos que visualitzem, les imatges que baixem, els programes que descarreguem, les aplicacions que instal·lem, els contactes que mantenim... Aquesta, en definitiva, és la qüestió: que poc o molt sapiens, l’ésser humà s’està convertit irremissiblement en una mena d’Homo pantalicus contumaç i impenitent.

En efecte: les nostres han esdevingut vides plasmaticodependents; absolutament vinculades —i subordinades— al plasma de les pantalles. I clar: res com les interaccions que executem per mitjà de les pantalles no delata d’una manera tan precisa les tendències, els costums, les preferències, els hàbits, les sensibilitats, els desigs, les inquietuds, els anhels, les dèries, els vicis, les inclinacions i els delits que som. És a dir: les condicions, les circumstàncies i els trets definitoris de la nostra personalitat. I, òbviament, en un món en què la compravenda és la força que tot ho mou —i tot ho pot— en l’esfera pública, els perfils que exhibim en la xarxa de xarxes que és Internet constitueixen una font d’oportunitats amb un valor mercantil incalculable per a empreses, projectes i especialistes en màrqueting.

Un amic economista em va explicar una volta que, quan algú ens ofereix un servei gratuït i no sabem identificar quin és el producte que hi reporta beneficis, és perquè el producte en qüestió som nosaltres. I si Internet —l’univers de recursos i possibilitats que ens brinda la infinita teranyina de la informació digital— és majoritàriament gratuït, potser faríem bé de tenir present que, darrere de la nostra vida digital, sempre hi haurà qui sabrà veure una oportunitat de negoci en què el producte —efectivament— serem nosaltres. D’això s’encarrega una tecnologia amb capacitat per a processar la ingent quantitat d’informació que les nostres accions internàutiques —els nostres clics, les nostres consultes, les nostres eleccions— generen al si de l’esfera digital.

No ho dubteu: existeix un Gran Germà que controla i prova de rendibilitzar per mitjà dels oportuns algoritmes la vida que vivim fent servir les tecnologies de la informació i la comunicació. Digueu-ne Big Brother o Big Data: com vulgueu. Però que ningú no es mame el dit a aquestes alçades de la pel·lícula: hem de saber i tindre clar que tot allò que mirem o fem davant d’una pantalla, en la suposada intimitat de casa, del despatx del treball, a la butaca de tren o sobre la taula arraconada d’un restaurant, deixa rastre en forma d’empremta digital i, d’una manera o una altra, podrà transcendir i ser utilitzat per algú al nostre favor o a la nostra contra. Siguem, per tant, cauts: perquè, ara com ara, és com si totes i tots tinguérem instal·lat a l’interior dels artefactes electrònics que manipulem en el dia a dia un Pegasus indiscret i amenaçador.

És molt fàcil comprovar-ho: si un dia busquem en la barra de Google una casa rural on poder passar amb la família les vacances d’estiu al País Basc, inopinadament comencen a eixir-nos, en les pàgines electròniques que llegirem a partir d’aquell moment, una rastrera interminable d’ofertes vacacionals casualment ubicades a Euskadi. Si ahir vam voler tafanejar per qualsevol possible raó el preu d’un pis en primera línia de platja a la Vila Joiosa, avui, per art de màgia, començaran a oferir-se’ns ací i allà anuncis i més anuncis amb ofertes i oportunitats immobiliàries a la capital marinera de la Marina Baixa. I si avui potser gosem tafanejar —què diré?— portals web sobre dietes veganes, demà mateix començarem a rebre una subtil campanya personalitzada sobre dietètica, nutrició i salut alimentària amb tot d’informacions i referències sobre fesols, llentilles, fruits secs, mantega de cacauet, tofu, tempeh, civada, arròs, soja, avena, cigrons... Les màquines ens coneixen (o creuen que ens coneixen) millor que ningú i, en conseqüència, ens escudellen informacions i suggeriments fets a mida per a temptar l’instint consumidor que, en major o menor mesura, tots portem dins.

Supose que en açò del Big Data hi deu haver mecanismes molt complexos per al processament de les dades recollides i la gestió de continguts estratègicament orientats a les corresponents tècniques, tàctiques i estratègies publicitàries. Però una de les maneres més senzilles d’operar supose que és la identificació de l’edat i el gènere de l’usuari. Vinc a dir-ho perquè, des que tinc consciència d’haver esdevingut Homo pantalicus, fa ja prop d’una trentena d’anys, mai no recorde haver deixat de rebre missatges publicitaris per correu electrònic.

Primer m’oferien drogues —cànnabis, sobretot— i contactes sexuals a dojo. No sé quin concepte devia de tenir de mi el Big Brother, aleshores, en aquells anys pletòrics de la meua joventut. Però el cas és que alguns anys després, sense solució de continuïtat, va venir el temps dels eDarling, Meetic, Tinder, Badoo, Bumble i etc. Devien trobar-me molt sol, les màquines del Big Data, perquè a gosades vida que tot era invitar-me a donar-me d’alta en aquestes plataformes de gestió de cites a fi d’emparellar-me amb senyoretes o senyorets, segons preferència, que em farien indefectiblement feliç durant la resta de la vida i etc.. Però la cosa va anar a pitjor. Molt pitjor. Perquè passats els anys es veu que el Big Data aquest va comprendre, per fi, que ja tenia parella estable —única, feliç i insuperable—, i em deixar d’enviar publicitat de les referides plataformes de cites. Però, per contra, va començar a fer-me arribar, amb inusitada freqüència, publicitat, publicitat, publicitat i més publicitat de... Viagra! Sí, sí: Viagra. «Però què es pensaran!», em deia internament, amb un punt d’arrogància i tot, cada vegada que rebia, suprimia i enviava a la paperera els indesitjats missatges de «Viagra Super Force. Cheaper Now», «Enjoy Sex Without Erectile Dysfunction» o «Can’t Satisfy Her? This One Trick Can Fix Erectile Dysfunction». «Veges! Veges tu que es deuen pensar! Açò em vol de mans...»

Hauria d’haver sabut deduir —ai!— que allò de les ofertes en Viagra, Cialis, Levitra, Spedra i no sé què quins miracles més de la química recreativa era un senyal: un avís que els anys no passen debades. Però el mal no és aquest. El veritable mal és que, últimament, cada vegada m’arriben menys anuncis del «Viagra Super Force». I resulta que, en canvi, comencen a arribar-me’n, amb regular freqüència, anuncis, anuncis, anuncis i més anuncis... d’assegurances de decessos! Com ho dic: anuncis de companyies d’assegurances de decessos. Set companyies diferents, m’han escrit, aquesta última setmana, per oferir-me els seus serveis per al traspàs definitiu fins al son etern. «Ostres!», m’he dit, engolint saliva. «Però què s’han cregut? I ara, què més m’oferirà el Big Data? Quina serà la pantalla següent?»

Llavors ho he comprés tot. Potser és que no hi haurà ja pantalla següent. I que el decés que tan dolçament ara mateix volen assegurar-me —«Aprofite l’oferta: li regalem 2 nits d’hotel per a 2 persones si contracta avui la seua assegurança de decessos», m’han escrit avui mateix— serà, almenys en açò, un gran descans. El descans concloent, categòric, definitiu. Perquè morir-se vindrà a ser, senzillament, desaparèixer terminantment en tots el procediments del Big Data aquest. De fet, potser només així els inextricables algoritmes informàtics deixaran de fer cas de nosaltres i ens deixaran finalment tranquils: quan ens morirem. Mentrestant, més val que ens hi acostumem i que ens hi avinguem tan bé com puguem. Perquè viure, al cap i a la fi, és també saber-se part d’aquest Big Data inefable que ens interconnecta a totes i tots —i saber-ho comprendre, i acceptar, i assumir, i aprofitar, i assaborir sense renunciar a l’humor i l’alegria.