Els qui em coneixen o m’han llegit en els últims anys saben de la meua devoció pel mestre Rafael Chirbes, que va faltar ara farà sis anys. Al llarg de la seua vida, tant en les pròpies novel·les, conferències i entrevistes com en assajos l’escriptor de Tavernes va reivindicar, -mig escèpticament però amb vehemència- el paper de la novel·la, la seua vigència específica en els temps de l’audiovisual; i la té -sostenia- perquè permet uns marges d’experimentació majors, sobretot per la seua condició de producte cultural que requerix d’una menor inversió i susceptible de ser adaptada posteriorment. Siga com siga, malgrat la novel·la al segle XXI no siga precisament el gran fenomen de masses d’abans, sembla que si que conserva alguna mena d’eròtica que fa que alguns presentadors de televisió es molesten a llogar algú perquè escriga una novel·la en el seu nom. Queda en el gran artefacte cultural de la burgesia del segle XIX una mena de prestigi inherent que ni els diners i la notorietat de la televisió i el cinema poden igualar.
Potser té a veure amb que, malgrat les tones de producció comercial a l’engròs que es presenten cada any, continua conservant una certa funció específica i particualar. Quan a principis de segle per esta latitud tot eren flors, violes i gossos amb llonganisses va haver-hi poques veus que descrigueren com funciona(va) realment el xiringuito de l’economia i el tipus de caràcters humans que estava produint. No és que les peces no estigueren més que presents sobre la taula i a l’abast de qualsevol ciutadà interessat, en forma de cròniques periodístiques, proves i indicis de tota classe; però malgrat el que creuen alguns idealistes la sola presentació de la veritat a escena no acostuma a obrir els ulls a les multituds.
El mèrit de les novel·les és filar aquest compendi de dades, indicis, sensacions en un estat d’ànim, un determinat relat articulat que permet entendre, ni que siga parcialment, una realitat i com encaixen les peces. Han fet falta dues dècades i la detenció de tot un exresponsable de finances del PSPV perquè alguns s’adonaren que la Societat limitada de Ferran Torrent era una ficció amb molts visos de realitat; que la seua ciutat de reservats de restaurant i sales de joc que ha anat completant amb els anys arrela en una economia submergida però real que fa moure la maquinària d’una ciutat i un país darrere dels rètols de neó de les estadístiques oficials. L’obra de Chirbes es mou en el mateix espectre, per més que molts, fins i tot en els programes de literatura de la mateixa radiotelevisió pública, hi hagen volgut veure només la denúncia de la corrupció d’uns i alguns altres, també a deshora, una advertència sobre les màfies a la costa. Com ell mateix va deixar dit per qui el vulga llegir o escoltar la seua obra -entesa integralment- era una denúncia de l’oblit, del paisatge -sobretot el paisatge moral- a través de les seues pròpies contradiccions de perdedor -com a comunista, fill de represaliats a la guerra, home de poble, homosexual…- des de la convicció que només des de l’autocrítica i l’esmena seria possible reduir a runes allò existent i construir alternatives honestes. Qui no veja en la seua obra -igual com passa en la de Torrent- sobretot una crítica i denúncia a l'actitud dels propis, simplement és que no té ganes de llegir.
Ara com ara, sembla que aquesta mena d’esforç, venint com a mínim del camp progressista, no es cultiva en excés. La revolada que ha aixecat en l’escena literària estatal el relatiu fenomen Feria d’Ana Iris Simón, acabada de popularitzar pel seu discurs sobre natalitat i ruralitat a Moncloa després d’una gira de diversos mesos per mitjans de dreta i ultradreta, és bon testimoni de la vigència que continua tenint la novel·la per marcar debats… però adreçades des del camp conservador. No és un fenomen aïllat: un relat fragmentari com Patria de Fernando Aramburu ha tingut més capacitat de fixar relat sobre el conflicte basc que tots els documentals i assajos sobre la matèria; el mateix podriem dir del que va suposar Victus d’Albert Sànchez Piñol a propòsit no només de la Guerra de Successió sinó de la pròpia identitat catalana. El que expressa Simón, una mena de compendi personal d’experiències familiars a partir dels seus iaios firaires, no és excessivament original: emparenta amb la nostàlgia de l’Espanya d’abans i els heroïsmes individuals de Javier Cercas en Soldados de Salamina i El monarca de las sombras; una certa fascinació contracultural hipster pel feixisme dels anys 30, íntimament emparentada amb el disc d’himnes falangistes de Niño de Elche amb Los Planetas, d’urbanites sense rumb amb necessitat d’epatar; i una glorificació del paper tradicional de la dona que recorda al Michel Houellebecq més estrambòtic en Submissió.
Fins ací tot normal: Ana Iris Simón i qui siga té tot el dret del món a editar i fer promoció d’un llibre reaccionari; el capitalisme i l’Estat liberal són en essència això. El que resulta més cridaner és com això ha entrat fins al fons de la cuina dels debats de la intel·lectualitat progressista, capaç de passar-se setmanes debatent sobre natalitat, criança i retorn als modes de família tradicional. Per a una esquerra que ha abandonat en els últims anys dels seus objectius l’exercici del dret d’autodeterminació, el procés constituent i qualsevol horitzó emancipador il·lusionant en favor del pragmatisme extrem, el culte a la demoscòpia i la glorificació del savoir faire fenici nacionalisme conservador basc segurament tot això és una conseqüència més que natural.
Paradoxalment, un dels majors moments de poder institucional de les esquerres al País Valencià i a l’Estat espanyol correspon a una època de replegament cultural i forta ofensiva conservadora. Siga com siga, es troba a faltar imaginació: tant una autocrítica i qüestionament dels propis plantejaments com una mínima prescripció no només de polítiques públiques sinó de modes de vida; és curiós com en l’era de l’expansió del feminisme i la transició ecològica els seus defensors de tota la vida compten amb un arsenal discursiu tan limitat. Si la classe política en general no s’ha presentat a la batalla -amb l'excepció dels tebis experiments de l’equip d’Íñigo Errejón a propòsit de la salut mental, la vida tranquil·la i la denúncia de la ideologia Mr Wonderful- hi ha pocs referents culturals en esta trinxera.
No obstant, no s’han de magnificar certes coses. Feria, el suposat gran fenomen editorial espanyol, no supera en vendes a Noruega, el seu equivalent valentí més que valencià, que a més té la característica d’estar escrita en català i editada al País Valencià. La novel·la diriem que costumista de Rafa Lahuerta s’ha vist immersa en algunes polèmiques, la més coneguda a causa del model de llengua popular que fa servir. Glorificada per la majoria de l’establishment cultural i bona part del polític en tant que fenomen saludable i aposta d’una editorial emergent, se li ha volgut demanar a Noruega un poc la mateixa cosa que a Feria: que satisfaga les expectatives d’un lector avesat, que acostuma a ser progressista.
Però malgrat el paral·lelisme que vol establir amb el Pijoaparte de Últimas tardes con Teresa de Marsé, preocupat per les diferències socials a Barcelona, per a Lahuerta la ciutat de València només és una mena d’atrezzo per a les desventures personals del protagonista, i la seua caiguda a l’infern i redempció, sempre estrictament individual. Té en comú amb els dos llibres anteriors premiats per Drassana -L’últim dels valencians, de Guillermo Colomer, i Narcís o l’onanisme, de Carles Fenollosa un èmfasi en el protagonisme individual, les seues pulsions animals, i la consecució de la seua obra, el seu llegat personal… El turisme i la homogeneïtzació ha substituït el teixit social en què creixen el protagonista i l’autor, però no hi ha ni rastre d’una explicació al respecte, les seues contradiccions que els han portat a la desaparició més enllà de les pròpies del personatge, que són personals i no socials.
Significativament, el protagonista passa tot el llibre mirant-se de llegir l’Arroz y tartana de Blasco Ibáñez, però no pot fer-se amb ell. Les contradiccions entre economia de proximitat i financera que narrava Don Vicent li interessen tan poc com a la dreta local, i en aquest sentit acaba per ser molt bon retrat sociològic: a la burgesia valenciana li ha importat ben poc la conservació d’allò existent i s’ha apuntat ràpid a qualsevol cosa amb olor a modernitat i tecnologia. Cert és que la Ciutat Vella focus de marginació que narra Lahuerta està a anys llum d’un poble bucòlic francès o un centre industrial reivindicable pel Front Nacional. Potser el turisme és dolent, si, però allò d’abans potser era pitjor, ve a dir. Dit això, no aporta variables explicatives sobre aquest procés, la pèrdua de personalitat, la desaparició del teixit econòmic tradicional, etcètera. És obvi que una novel·la, per ser bona, no necessita fer res d’això, i és obvi que Noruega ha funcionat pels mèrits propis que atresora; però no deixa de cridar l’atenció que la novel·la senyera de la narrativa valenciana tinga, en el fons, un missatge tan conservador i tan centrat en el passat. Segurament és el que el mercat demana, i no estem tan lluny de la tònica general espanyola.
Deia Chirbes quan li preguntaven que en part li sabia mal no haver escrit en valencià, producte de la falta d’ensenyament en llengua pròpia, i d’haver passat tants anys fora de la seua terra natal; però alhora també reconeixia que potser així s’havia lliurat de la certa malenconia que acompanya als qui escriuen en valencià. Si mirem l’obra de Lahuerta també des d’aquest angle -i la de Colomer i Fenollosa que hem dit, però també la trilogia de Joan Francesc Mira sobre València, i de Xavi Sarrià i tants altres- sempre ens queda aquesta sensació: la ciutat es conjuga sempre en passat i el present és una mena de purgatori i patiment dels turments individuals.
Qui sap si se li traslladen a les obres les passions i limitacions de l’exercici diari de la llengua vernacla, de la condició d’agents culturals minoritaris o qui sap què; però allò cert és que si la literatura crítica i des d’un angle progressista, capaç de ser crítica i/o d’imaginar futurs escasseja en general en favor de les nostàlgies i les distopies, la literatura en català dobla clarament l’aposta. Això pot explicar-se, si volem, des del costat de la demanda, però no expliquen la manca d’ambició de l’oferta. Potser, i com diu l’escriptora i editora Layla Martínez en el seu Utopía no es una isla (Traficantes de sueños, 2020) i seguint la lògica del remember tan de moda, per inventar noves utopies faça falta repassar i posar en valor les ja enunciades; i en la mateixa lògica de Chirbes i companyia disseccionar-les i construir-ne de noves sobre les runes. Això, si hi ha ganes d’eixir del bucle de la malenconia… que tampoc no ho tinc clar.