CASTELLÓ. Fa més d'un any que Carles Àngel Saurí va deixar la seua casa a València per a instal·lar-se en Castelló. Un canvi d'adreça que comportava molt més que això. Saurí es va convertir en el nou director artístic de l'Espai d'Art Contemporani de Castelló i ho feia amb la llibreta repleta d'idees i d'objectius. Fins i tot, com a bon natiu digital ha obert un blog (EACC.doc) on bolcar totes eixes reflexions que sorgeixen arran de les exposicions. Una iniciativa innovadora, que es suma a la creació d'un club de videojocs, una escola per a adults i juntament amb Guillem Sarrià ha donat vida a 'Hardcròniques', un lloc on la fantasia i l'art contemporani són un tot.
"No es tracta de fer un programa local, entenent el local com una cosa hermètica. M'agradaria que el meu programa, en tota la seua potència, puga atraure a gent de fora de Castelló perquè l'escena local puga tocar també discursos que estiguen passant en altres parts. No perquè crega que ací no passen coses, sinó perquè això ens obliga a repensar les nostres pròpies pràctiques", afirmava Saurí en un dels seus primers encontres amb la premsa local.
Certament, l'EACC ha fet un pas endavant en aquest any, ho diuen les dades i són moltes les coses que han succeït des de la seua primera exposició, El descrèdit de la realitat, la qual es va inaugurar precisament el 24 juny de l'any passat. L'Espai d'Art ha acollit a molts artistes locals, però també d'altres nacionals, obrint-se per complet a nous llenguatges i discursos.
Aprofitant aquest 'aniversari', Saurí s'asseu amb Castellón Plaza per a fer repàs del camí fet i també mirar al futur. Un futur que ja s'avança molt diferent.
-L’EACC ha passat a formar part del rànquing dels espais més interessants del 2022, segons l'Observatori de la Cultura. Un llistat que també ocupen l’IVAM o el MACA. Tal volta no hi havia començament millor com a director...
-Ja havia estat l'EACC a eixos rànquings, però tornar a posar-lo ahí és un reconeixement al treball que ha estat fent molta gent. Des dels artistes fins a les persones en administració, i també les relacions que s'han construït en l'escena cultural de Castelló. Aleshores, sí, molt contents.
-Què és allò del que et sents més orgullós?
-Crec que, en primer lloc, que hi ha hagut un reconeixement de l'escena nacional. Projectes com El descrèdit de la realitat, La Ciutat del Transport o Sneckdown han tornat a reconéixer l'EACC com un espai important dins de l'escena nacional. Això també t'enorgulleix com a institució. L'EACC torna a estar en la conversa i, tot i que podria i hauria de ser més gran, tot el que ha ocorregut ací ha tingut un retorn en part d'una escena contemporània de Castelló.
-En un any mai dona temps a fer tot, però ha sigut el pressupost un obstacle?
-No, el pressupost no és un obstacle. Soc part d'una generació que ja no vivim en una idea d'un pressupost infinit. No dic que les anteriors generacions pensaren així, però sí que som fills o hereus d'una generació que ha viscut una postadolescència i una entrada en el mercat laboral en una crisi. Per a mi un pressupost és una possibilitat, no un impediment. El que passa és que cal conéixer quin és el pressupost i a partir d'ahí treballar. Això no vol dir que una programació siga millor o pitjor per tindre més pressupost. Amb poc pressupost es poden fer coses i amb molt pressupost es poden fer més, però el nivell de cura ha de ser sempre el mateix. I crec que nosaltres això ho hem fet molt bé.
-El que sembla jugar a favor, o almenys s’ha adaptat perfectament a les exposicions, és l’espai tan acotat que té l’EACC. Haguera sigut complicat fer una mostra com La ciutat del transport en un altre museu?
-El que volíem des d'un principi era que les exposicions tingueren relació amb l'ecosistema en el qual estaven. La Ciutat del Transport tenia sentit fer-la ací perquè Francesc descobreix la Ciutat del Transport i això li impulsa a fer aquest projecte. I ara, per exemple, a la Triennale de Dunkerque, el projecte que està preparant i que ja ha presentat, té a veure amb aquesta exposició. Això crec que és important. Que un artista com Francesc Ruiz, que té un nivell internacional, puga continuar creixent en el seu treball gràcies al que va fer ací, és molt valuos. Eixe devia ser el nivell programàtic. A més, l'EACC, ja no sols espacialment sinó pel que fa a la memòria, ha tingut un històric expositiu superimportant que s'havia d'activar. L'exposició de Sneckdown que hi ha ara, no és una resposta com a tal, però sí que partís de la idea de Micropolítiques, una mostra que va fer en el seu moment José Miguel Cortés.
L'EACC és un espai que està en relació amb tota una sèrie d'energies, capes simbòliques, memòries i materials que hi ha a Castelló. El projecte es podia haver fet en un altre lloc? No crec, perquè en un altre lloc no s'hagueren donat aquestes condicions.
-Apropar l’EACC al públic adolescent era un dels grans reptes. S’ha pogut aconseguir amb activitats com el club dels videojocs?
-El públic adolescent és un públic al qual institucionalment costa arribar, no és un públic fàcil. Llavors hem anat construint una sèrie d'espais amb els quals involucrar-los a poc a poc. Si veiem els números de l'Espai d'Art Contemporani, una part molt gran prové dels adolescents que venen de les escoles, però estem intentant que tornen a través de llenguatges com el videojoc o activitats com hard cròniques on, per exemple, hem parlat de la ciència-ficció i la fantasia. A poc a poc, açò es va consolidant, però és un tipus de dinàmica que necessita temps. Sobretot perquè el públic adolescent és molt volàtil. Està en un moment d'indefinició de la seua identitat i vol estar en molts llocs alhora; no és un públic estable que tinga un compromís a mig i llarg termini. Han de creure molt i això passa perquè les dinàmiques o línies de treball en ells siguen a llarg recorregut.
-També s’ha tingut cura de la població gran amb la creació d’una escola d’adults. És important entendre els centres culturals des d’eixa capacitat de divulgació?
-Parament és una de les coses boniques que estem fent, perquè construeix un públic assidu que torna cada 15 dies i que torna sempre amb opinions noves, inclòs crítiques. Per a mi, com a director, és molt important estar a prop de l'opinió de la gent. I la de Parament és un tipus de públic que comença a conéixer totes les capes i inclòs agafa la confiança suficient com per a posar-les en qüestió. I això és super important. Tenim un component de públic que és massa crítica directa. La idea, de fet, és que en un futur tinga la seua pròpia autonomia i, pel curs que ve, ja no serà un programa definit per part de la programació o de la coordinació de Mar Reykjavik, sinó que serà una conversa amb la gent del primer Parament. Aquesta és una manera de ja no només d'implicar, sinó de tindre una cura, un tacte i una sensibilitat amb un públic que acaba coneixent des de les invitacions fins als gestos dels artistes i que ens poden oferir quant a comunicació, quasi interna, moltes coses.
-S’ha pogut atraure a públic de fora?
-Sí i de fet les estadístiques així ho demostren. Hem tingut un reconeixement de l'escena contemporània a escala autonòmica i a escala nacional. Això s'ha anat veient perquè en les inauguracions venia molta gent de València, però també el fet de treballar amb Francesc Ruiz ha mobilitzat un públic de Barcelona i també un públic de Madrid i a poc a poc, entre el boca a boca i les xarxes socials, s'ha anat activant. Sabem que en el País Basc hi ha gent que està parlant del programa que s'està fent en l'EACC. Si entrem en números, l'exposició de Francesc ha doblat el volum de visitants al mes.
-Després d’un any, en quin punt diries que es troba la ciutat, culturalment?
-Castelló és una ciutat viva, que té moltes coses a dir. Hi ha una escena de música increïble que s'eleva per la quantitat de músics i de formats musicals que han anat passant per la província. A nivell contemporani hi ha molta gent que està fent coses, com Cúmul, Materia Col·lectiva, la gent del fanzine de Niu de Colvies... És una ciutat interessant que a nivell nacional té coses a dir. Nosaltres sobretot estem treballant amb les noves generacions, amb artistes com Paula Lorenzo i Carlos Bonet. Ara estem preparant una activitat amb Gerard Bomboí. És gent que ja ha passat a nivell escolar per l'EACC i això segur que ha tingut alguna cosa a dir en la seua formació artística.
-Vox liderará Cultura de la Generalitat. Tems que l’EACC es puga veure afectat pel nou govern autonòmic?
-Espere que no es veja afectat. Al final l’EACC ha passat per molts governs diferents i ha presentat sempre una programació puntera a nivell d’art contemporani i sempre en l’avantguarda. Espere que això continuï així perquè l’EACC és un referent a nivell de la història de l'art contemporani. És una de les institucions més importants de principis del segle XXI a nivell nacional.
-Quins són els objectius que et marques després d'aquest primer any?
-Els objectius són, per una banda, continuar la qualitat expositiva en la qual s'està treballant, i pel que fa a les activitats, consolidar el club del videojoc i atraure més públic adolescent. Alhora, seguir consolidant la relació que tenim amb el teixit escolar i a més, una de les coses que començarem a treballar en setembre és una conversa directa amb els grups i associacions de salut mental de Castelló per a construir una programació específica a partir de les seues demandes.
No volem ser sempre una institució que proposa, sinó una institució que entra en contacte amb altres institucions per a saber quin tipus d'activitat demanen o, sobretot, quines activitats podem donar-los. Aquests serien els objectius més importants. En resum, continuar afectant l'escena i continuar generant una conversa directa amb el teixit artístic de Castelló.
-I bé, com ha sigut per a tu aquest any?
-Ha sigut una responsabilitat. La veritat és que estic molt agraït d'haver pogut conéixer l'EACC en profunditat, d'haver conegut les coses que s'han fet i sobretot d'haver tingut la capacitat de generar un programa en autonomia i un programa que ha pogut treballar amb gent de Castelló, amb generacions joves que estan construint també la seua carrera i que alhora també estàn fent-ho des de posicions estètiques contemporànies. Però, continua sent un repte dirigir aquest tipus d'institucions, perquè jo crec que la cultura és un element que ens fa crítics, que ens ajuda a entendre la realitat, i per això és una responsabilitat adquirida la que tenen aquest tipus d'espais.