Casa Plom: Encaixar al Cabanyal dos cases per a dos germanes

VALÈNCIA. Montse i Sara són dos germanes que, encara que estan encantades de veure's cada dia, tenen ganes de ser un poc més independents. Per això, Casa PLOM és el resultat de la segregació en dos d'un habitatge unifamiliar entre mitgeres típica del barri del Cabanyal: dos plantes més una cambra, amb un xicotet pati al fons i una amplada de només 7m.

“Aquest repte és el primer projecte real en què ens embarquem com a estudi, en aquell moment, Alba Cariñena i Ana Vargas”, explica esta última. La Cooperativeta va néixer el 2019 després de guanyar un premi en un concurs d'habitatges “que ens va mostrar que la nostra forma de treball tenia possibilitats, cosa que ens va animar a ficar-nos al primer projecte, esta casa”. Actualment, Ana és la que segueix al capdavant de l'estudi desenvolupant cases i espais públics. 

L’objectiu era encaixar precisament i mil·limètrica dos cases alhora que es mantenia la construcció original. “Les característiques que ens vam trobar era un edifici de la dècada dels 90, construït sobre les escasses restes d'una casa tradicional del barri. Està elevat casi 80 cm del carrer sobre un forjat sanitari i a la façana es distribueixen uns buits ordenats de proporcions allargades que s’havien de respectar”.

“El primer que vam fer, i que seguixc fent, és explicar als clients la nostra forma de treball i la implicació que tenim a cada fase del procés. És important que confien en nosaltres i que sàpiguen que és un camí del qual seran partícips i que, a poc a poc, aniran veient com agafen forma totes les idees que hem parlat”, explica Vargas. “Sempre portem una primera tanda de referents per començar a parlar d'intencions i de possibilitats espacials, de conceptes que ens sembla interessant potenciar en cada projecte. Així és com comencem creant l'imaginari i ho completem durant tot el procés”.

“És una manera d'apropar-nos al que busquen i fer matx. Juntament amb aquestes imatges, acompanyem el discurs amb les primeres propostes i algun esquema per anar debatent idees”. Una volta encaixada la distribució i amb les premisses del projecte clares, van entrant detalladament: “parlem de materialitat, d'il·luminació, transparències... Aquestes reunions les acompanyem d'axonometries i d'il·lustracions que ens ajuden molt a entendre com quedarà el projecte. Ens agrada treballar amb elles perquè tenen aquesta part més conceptual de la futura realitat, no tan literal, cosa que dóna més peu a la imaginació i això sempre és un plus”, conta Ana Vargas,  lluny de l’abús dels renders.

“Aquest projecte en particular tenia una part de càrrega emocional important per a elles, ja que la casa que reformaríem l'havien construït mentre eren xicotetes, per la qual cosa tot aquest camí va ser més especial. Els buits de façana s'havien de respectar en tot moment, cosa que ens va permetre convertir-ne un com a accés de forma més integrada. En baixar aquest nou accés a la cota del carrer i obrir una xicoteta part del forjat sanitari, va ser quan van aparèixer zones de rajoles hidràuliques de la casa anterior. A causa de les condicions en què es trobaven, les poques que es van rescatar han quedat a manera de decoració com a record de la història que ha viscut la casa, de les capes que es van superposant”.

“Per tant, mantenint el volum actual i els buits, la proposta buida l'interior, però conserva les històries de la família, tant la passada com la més recent. El nostre principal objectiu era clar: no perdre espai. Amb unes superfícies tan acotades, cada centímetre era un món. Els elements fixos es van compactar i reduir per permetre la màxima flexibilitat espacial a la resta d'estades”.

“Sempre hem buscat crear una arquitectura silenciosa, que no siga protagonista, respectuosa i conscient del context heretat. Intentem que el protagonista real siga el benestar dels qui l'habiten, fer una arquitectura que es gaudisca fins i tot en el més mínim detall i divertida. Ens agrada jugar amb especejaments ceràmics, geometries corbes i fluides, materials que vibrin…, xicotets gestos que donen aquest toc al projecte”.

I on van trobar les inspiracions per projectar la casa? “Solem consultar referents que segueixin aquesta línia, i la veritat que tirem molt de la Terreta: Crux, Piano-Piano, Horma, Gradolí-Sanz o El fabricant d'esferes, per exemple. Hi ha molt potencial aquí! Tots treballen molt bé amb materials propis del lloc i saben potenciar-los i donar-los joc. I si eixim de casa, Cierto Estudio mateix sap jugar molt bé amb la geometria i els colors: a Palma i Barcelona es fan coses molt interessants, intentem estar atentes”.

El resultat són dos cases de només seixanta metres quadrats, per la qual cosa treballar la petita escala i els detalls és clau en el procés. “Com si fóra un tetris, encaixem la distribució de les cases en planta i mitja cadascuna, ocupant dos nivells. Decidim projectar la planta intermèdia com la zona de nit de les dos, aprofitant la divisió de la mitgera. D'aquesta manera, la planta baixa i la cambra superior queda totalment diàfana i concebuda com a punt social. Així es relacionen amb el pati i la terrassa, respectivament, a cada casa”. En una parcel·la amb estes característiques, el repte era potenciar la sensació d’amplitud. I la recepta de La Cooperativeta van ser les connexions visuals entre les diferents habitacions, les croades en alçada i la il·luminació.