CASTELLÓ. El 9 d’Octubre és una data fonamental per als valencians. Ens identifica com a poble, ens connecta amb les nostres arrels i ens recorda l’origen històric de la nostra personalitat col·lectiva. Aquesta commemoració ens trasllada a l’any 1238, quan el rei Jaume I va entrar solemnement a la ciutat de València després de la capitulació signada el 28 de setembre amb els musulmans encapçalats per Zayyan ibn Mardanix. Aquella entrada no era només la culminació d’una conquesta militar. Era, sobretot, el punt de partida d’un projecte polític nou.
Jaume I va decidir que els territoris conquerits no havien de ser una simple ampliació del Regne d’Aragó. La seua voluntat va ser crear un nou regne integrat en la Corona d’Aragó, però el va dotar d’una personalitat jurídica i institucional pròpia. La decisió li va comportar nombrosos conflictes amb gran part de la noblesa aragonesa, que aspirava a incorporar les noves terres als seus furs i privilegis. Malgrat les pressions constants, el monarca va mantenir fermament el seu projecte polític.
Aquesta és una de les principals lliçons que ens ofereix la nostra història: els valencians naixem com a comunitat política diferenciada. El Regne de València no va ser una mera extensió d’altres territoris, sinó una realitat pròpia dins de la Corona. I és precisament aquesta singularitat històrica la que convé reivindicar cada 9 d’Octubre.
Per consolidar aquell nou regne no bastava una frontera ni una administració. Calia també una arquitectura jurídica pròpia. D’aquesta necessitat van sorgir els Costums de València embrió del posterior ordenament foral, que va culminar en els Furs de València, promulgats i jurats per Jaume I l’any 1261. Amb els Furs, el regne va obtenir un ordenament jurídic propi que el diferenciava de la resta de territoris de la Corona. Per assentar-lo el monarca va establir que tots els seus successors haurien de jurar-los a la ciutat de València en accedir al tron. Era una forma solemne de reconéixer la identitat política del nou regne i el pacte institucional sobre el qual es fonamentava.
És cert que la configuració definitiva del territori valencià encara tardaria dècades a completar-se. L’expansió cap al sud i les disputes frontereres amb Castella van prolongar durant anys la definició dels seus límits. Però la llavor ja estava sembrada. El Regne de València havia nascut.
Ara bé, un territori necessita habitants. Per això, després de la conquesta, es va impulsar un ampli procés de repoblació. A les terres valencianes van arribar milers de pobladors procedents dels diferents territoris de la Corona d’Aragó. Aragonesos i catalans es van assentar en bona part del país, des de les comarques del nord fins al Vinalopó, mentre que el Baix Segura va presentar una presència més elevada de repobladors castellans i murcians. Aquest procés va ser lent i va durar segles. Això explica bona part de la diversitat lingüística que encara avui caracteritza el nostre territori. Així mateix, l’arribada de nous pobladors no va comportar l’abandonament de les fèrtils terres valencianes per part de la població musulmana que les habitava. La convivència entre cristians, musulmans i jueus es va convertir en un dels trets definitoris de les ciutats valencianes a la fi de l’edat mitjana i durant bona part de l’edat moderna. D’aquesta realitat deriva la pervivència i la reivindicació del llegat de les tres cultures en les celebracions de moltes localitats valencianes, així com la importància històrica de les moreries i les aljames en la configuració urbana, social i cultural de les ciutats valencianes medievals.
La llengua és, precisament, una de les herències més valuoses d’aquell procés històric. Al llarg de segles, els valencians hem configurat una personalitat lingüística pròpia dins de l’espai cultural compartit amb altres territoris de parla catalana. El valencià forma part indissoluble de la nostra identitat col·lectiva i del nostre patrimoni històric.
La millor prova documental d’aquella realitat és el Llibre dels Fets, la crònica autobiogràfica atribuïda a Jaume I. El text presenta aragonesismes, llatinismes i occitanismes, com és habitual en una obra medieval. Tanmateix, la llengua emprada és inequívocament el català medieval, amb les particularitats pròpies de la llengua i de la transmissió manuscrita de l’època. Així ho sosté de manera pràcticament unànime la filologia contemporània.
En aquest punt convé aclarir una qüestió que periòdicament reapareix en el debat públic. De vegades s’afirma que en temps de Jaume I no existia el català i que la llengua de l’època era el llemosí. Aquesta idea no es correspon amb el consens acadèmic actual. El terme “llemosí”, vinculat originàriament a la tradició occitana i trobadoresca, fou emprat també en èpoques posteriors, de manera imprecisa, per designar la llengua literària pròpia. La filologia moderna, però, no considera el “llemosí” una llengua distinta de la qual haurien nascut separadament el català i el valencià. Els especialistes coincideixen que el terme «llemosí» fou utilitzat històricament per referir-se al prestigi literari de la llengua dels trobadors occitans. Quan es redacta el Llibre dels Fets, el català medieval ja presenta trets definitoris propis i perfectament identificables.
Afirmar-ho no hauria de provocar cap polèmica. No es tracta d’una qüestió ideològica, sinó d’una constatació científica basada en dècades d’investigació històrica i filològica. La història no deixa de ser certa perquè resulte incòmoda per a determinats interessos polítics.
Per això sorprén que determinats sectors insistisquen a ressuscitar un conflicte lingüístic que la societat valenciana havia superat fa temps. Es tracta d’una batalla artificial que no pretén ampliar el coneixement de la nostra història, sinó generar confrontació identitària.
El valencià constitueix un dels elements centrals del patrimoni històric i cultural valencià. Una llengua que anomenem valencià i que forma part d’una mateixa tradició lingüística compartida amb Catalunya i les Illes Balears. Negar aquesta realitat no reforça la identitat valenciana; al contrari, la debilita, perquè la desvincula de la seua pròpia història.
Tampoc té sentit excloure autors dels currículums educatius per la seua procedència geogràfica. La cultura no entén de fronteres administratives. Compartir una tradició literària és una riquesa, no una amenaça.
La gran contradicció és voler reivindicar Jaume I quan crea el Regne de València, els seus Furs i les seues institucions pròpies, però rebutjar les conclusions dels historiadors i filòlegs quan analitzen la llengua en què es va escriure el Llibre dels Fets. No es pot acceptar la història quan confirma les nostres idees i negar-la quan les qüestiona.
Vivim temps en què massa sovint la política pretén substituir el coneixement. Per això convé recordar que ni la història ni la filologia estan al servei dels interessos partidistes. El seu compromís és amb les evidències.
En aquest 9 d’Octubre, reivindiquem allò que realment ens ha fet poble: les nostres institucions històriques, la nostra capacitat d’autogovern, la pluralitat de les nostres arrels i la llengua que, amb el nom de valencià, hem heretat de generació en generació.
