Clara Viñals (Renaldo & Clara): "El pop és una cançó rodoneta"

VALÈNCIA. Renaldo & Clara segueixen d'estiu en el seu nou disc, La boca aigua, que es va publicar el divendres passat. Clara Viñals ha continuat apostant pel canvi sonor que ja va platejar en L'amor fa calor però anant un pas endavant i entregant-se totalment al pop, encara que estilísticament s'hi poden intuir també reggaeton lent o bases hip-hop. Viñals desgrana, amb Culturplaza, algunes de les claus del disc.

- L'amor fa calor t'ho vas plantejar des del principi com un pas important estilísticament i en la carrera de la banda. Quin és el plantejament en aquest nou disc?
- És bastant continuista. En l'anterior, com tu dius, hi havia una voluntat expressa de caminar cap a un so concret. Jo em vaig sentir molt còmoda amb aquest canvi i em venia molt de gust continuar eixe camí perquè sentia que encara tenia coses a dir. També et diré que, a mesura que eixien les cançons, també m'entrava la curiositat per fer ritmes nous, o buscar sons que encara no havíem utilitzat... Sempre hi ha evolució.

- En quin moment sents que el camí de L'amor fa calor és un camí de més d'un disc, que no és curt sinó a llarg termini?
- Jo crec que mentre el vam estar fent, i sobretot que va sortir y vam descobrir que a la gent li agradava el que havíem plantejat. Aleshores era perfecte: he fet el que em va de gust i a més al públic li pareixia bé. És molt motivant veure com hi ha gent nova a qui li agrada un canvi que has proposat personalment.

- Un altre canvi important, més enllà del propi so, és el moment en el qual et deixes de considerar compositora i adoptes el rol de productora. Això canvia la manera en la qual t'enfrontes a les cançons?
- Va ser un procés que va ser causat per canvis interns en la banda, però, en tot cas, açò de la producció és una cosa que cada vegada m'interessa més: ara en lloc de començar amb una guitarra, faig les cançons directament programant una bateria a l'ordinador, i afegint samples o altres sons. M'agrada molt, des del moment zero, d'anar ficant elements. Pensar en com serà ja la cançó final.

Per altra banda, és un món amplíssim on hi ha gent que sap infinitament més que jo. Necessitava gent que m'ajudara, però a la vegada em donava llibertat de provar qualsevol cosa: no hi ha normes, és un procés d'anar experimentant. He fet moltes proves, s'han quedat moltes pel camí des de la maqueta al disc final.

Les cançons estaven molt encaminades des de la composició i la maqueta, però havia de fer el pas a que sonaren a disc. A més em feia gràcia treballar amb productors externs (això és una cosa nova) i que fora una co-producció.

- Eixos co-productors són Innercut, Joan Borràs i Hidrogenesse. Quin repte que participaren en diferents cançons i haver d'equilibrar, no només la teua visió amb la d'ells sinó també les visions d'ell al llarg del dic en diferents temes!
- Sí, però bé, al final totes les cançons són meves i molts arranjaments estan a les cançons des del principi. Tots els discos de Renaldo i Clara són variats. La coherència està en que mai deixa de ser el meu disc. Tots els productors han sigut superrespectuosos i m'han fet guanyar confiança.

- Reivindiques molt, des del principi del grup i ara més encara, el pop. Què és el pop? Perquè en aquest disc el pop pot ser teclats electrònics o un reggaeton.
- Sí, jo entenc el pop d'una manera àmplia, entés com un concepte. Per a mi el pop és una cançó rodoneta: una lletra fàcil d'entendre, una melodia molt present, una cosa que siga agradable d'escoltar (en el bon sentit)... És a dir, algo aparentment senzill, encara que al final siguen cançons difícils de fer. Eixa aparença de senzillesa del pop em pareix superinteressant.

- En aquests últims discos parles més les lletres, fins i tot les rapeges. Ha canviat això l'estructura o la manera de fer-les?
- En el sentit de fer la mateixa lletra les plantege igual, tant les que estan més parlades com les que tenen més melodia. M'acostume a coincidir, i té lògica, amb el fet que són les lletres que he fet més ràpidament. S'està millor al carrer, per exemple, té aquest punt com de vomitar sentiments, i això es fa parlant la cançó, no encaixant en la melodia, de dir-ho tal qual... Que algunes lletres no siguen melòdiques és una cosa que estic provant perquè també em pareix un divertiment. De fet, hi ha un punt de dir "vaig a fer açò que no he fet mai a veure què surt". En el disc hi ha molt d'això, d'escriure una cosa i pensar "la gent què dirà d'açò?", però és que precisament les lletres et permeten dir coses que no t'atreviries en una situació normal, però com és una cançó... Et quedes tan ampla.

- Es podria pensar que algunes lletres desencaixen amb l'ànim de la música, però en realitat, és tot molt coherent: la lletra d'Encaix és tan caòtica com la seua melodia, i quan dius que et desboques, la música de El riu també ho fa, per exemple.
- El fet que una cançó siga lletra i música permet que, quan uneixes en una mateixa direcció les dues coses, es converteixen en una cosa molt potent, però també permet xicotetes confusions. En El riu, com tu dius, tant la lletra com en la música són melancòliques i s'entenen entre elles. Però, per exemple, en La palma o S'està millor al carrer tenen les lletres més dures que he fet mai, però la música és alegre. Tenen aquesta imatge de ballar plorant. Per molt que puga ser divertida, quan faig la lletra de S'està millor al carrer, estava pensant anar-me'n fora de casa perquè estava angoixada. Aleshores la música el que pot és llevar dramatisme, o afegir-ho.

- Una ressenya de L’amor fa calor deia que era “el disc de l’estiu publicat en tardor”. En aquesta ocasió, no, estem en plena primavera. Renaldo & Clara és una música estacional?
- Allò segur és que les cançons no són hivernals!