X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
Hoy es 20 de febrero y se habla de licencias de radio CIUDADANOS hoteles EDIFY maltrato animal
GRUPO PLAZA

HABITEM EN COMÚ

Com una casa de Requena ha trencat la (falsa) dicotomia entre tradició i contemporaneïtat

L’estudi valencià Crux Arquitectos transvasa coneixements entre el poble i la ciutat reivindicant l’arquitectura flexible: “els edificis duren més que les persones”

28/01/2020 - 

VALÈNCIA. “Com treballem a cavall entre l’interior i la ciutat, vivim un doble transvasament. Per una banda, a les zones rurals són més conservadors i els fa por innovar, molts pensen «per què vaig a escalfar-me el cap?», però fem l’esforç perquè no s’acomoden”, conta l’arquitecte Alejandro García Pedrón. “Per altra banda, nosaltres també ens enriquim de les solucions que el temps ha provat que funcionen bé, respectem els patrons de l’arquitectura vernacla i estudiem els sistemes constructius”, afegeix Raquel Sola Rubio.

Ell nascut a una aldea de Requena i ella a un barri de Manises, acabaren la carrera el 2013, quan cap grua cobria un horitzó que s’enrajolava mentres estudiaven a l’Escola d’Arquitectura de València. “No hi havia cap oferta de treball seriosa, només pràctiques. Després de treballar juntes durant la carrera, un encàrrec familiar va ser l’inici per a fundar Crux Arquitectos”, conta García Pedrón, que de moment compagina l’arquitectura amb l’agricultura. “La decisió de donar-nos d'alta i començar pel nostre compte va ser natural, era això o res, només ens quedava anar-nos-en fora. Només acabar la carrera, vam estar a Xile treballant per agafar experiència uns mesos. Després van arribar xicotets encàrrecs de coneguts i ara ja ens hem animat a fer licitacions d’obra pública”, conta Sola Rubio.

Ara treballen amb un peu a l’Horta de València i l’altre a la Plana de Requena i Utiel, on tenen el seu campament base. “Vam veure com una opció vàlida establir-nos aquí, començar la nostra carrera professional aprofitant les arrels que teníem a la zona. Encara i això, estem a una hora de València i una part del nostre treball se centra en projectes i col·laboracions amb oficines del Cap-i-Casal”.

Els esbossos sobre l’escriptori de Crux resolen eixa -falsa- dicotomia entre tradició i contemporaneïtat. “Per a nosaltres és important conèixer com treballen els oficis a la comarca, les seues tècniques ... però no quedar-se ahi, sinó aconseguir anar més enllà del que estan acostumats a fer. Però com dèiem,  també aprenem de les coses que fan, amb solucions com la pedra en sec o la teula tradicional que hem acabat exportant a projectes per a la ciutat”.

©Milena Villalba

“A Requena hi ha menys competència però la gent també tendeix més a l’autoconstrucció i valora menys el disseny, però és un territori que també dóna més facilitats per a innovar”, explica Raquel Sola. “També varia el tipus d’encàrrec, a la ciutat de València fem més rehabilitació i a Requena treballem amb tipologies més diferents, des de magatzems agrícoles fins a obra nova”, apunta Alejandro García. 

És el cas del seu últim projecte, que han batejat com la Casa Rei. “És fonamental entendre que els edificis ens sobreviuran, nosaltres canviem, anem, tornem i arriben altres persones. Creiem que els arquitectes hem de ser capaços de dissenyar atenent les diferents capes de temps. S'ha d'anar més enllà d'una simple distribució, cada espai pot ser més coses”. Una metodologia que utilitzen a tots els seus projectes i que els va ajudar a enfrontar este encàrrec: una casa per a dos persones que esperaven visites de fills i néts. 

“Les primeres preguntes que arquitectes i clientes solen posar sobre la taula són quantes habitacions, quants lavabos... Els clients ens diuen el que volen i ho prenem com a base, però nosaltres també els preguntem sobre com viuen, quina rutina tenen, com treballen a casa... I igual ja no cal una paret i una porta per distribuir les habitacions que ens havien demanat en un primer moment. Entenem la flexibilitat com possibilitar coses, perquè posar sempre parets pot condemnar bona part de l'habitatge”.

El més important va ser definir l’estructura de pilars, que va generar tres naus com tres deambulatoris d’una església. “A partir d’ací, tenim flexibilitat per ubicar els espais servidors i els espais servits, que és com diferenciem banys i armaris de la cuina o el menjador”, conta Raquel Sola. Amb esta partició mínima, a Crux comencen a distribuir conjugant la quotidianitat de la família. “Els espais se solen dividir amb parets, però ací hem utilitzat també altres sistemes: il·luminació, canvis al paviment, sistemes transparents, cortines...”

“Ens sembla important trencar el paradigma de valorar l'habitatge només com ho fan els anuncis d’immobiliària. Sembla que costen més diners si tenen més habitacions, mentres que es deixen de banda les qualitats que a nosaltres ens preocupava, com les vistes o la llum natural”. 

Amb esta estratègia, els arquitectes també primen les necessitats més urgents del client i el seu pressupost. “Sovint es plantegen habitacions que acaben sent magatzems, però per què desaprofitarem eixe espai i els diners que val construir-lo?”. Per això, a la primera planta ara trobem una sala de jocs que el dia de demà podria convertir-se en una habitació doble per als nets. Dalt també hi ha dos futurs dormitoris, que quan faça falta habilitar-los es construiran en sec, amb unes particions més lleugeres que les tradicionals. 

A la façana, una gelosia conjuga la seguretat i la privacitat que demanaven els clients amb el control de la llum solar i la tradició del poble. “Ademés corresponen a les zones servidores -el lavabo, el llavador- i permet llegir en façana la jerarquia de la casa: l’espai central amb grans finestrals oberts a l’exterior i els espais laterals de caràcter més íntim”, expliquen des de Crux. A la part central de la façana, un engabiat recorda les cases pairals del carrer Santa Maria de Requena i permetrà que les plantes cresquen cap amunt. 

Just darrere, trobem la fotografia que està recorrent totes les revistes d’arquitectura i disseny: una xarxa que des de l’última planta permet enlairar-se sobre tota la casa. “Este espai central ventila i il·lumina en doble altura tota la casa. Però a més ho vam triar perquè per a fer esta doble altura, era més econòmic fer una xarxa que una barana. Ademés era una solució divertida al costat de l’habitació dels xiquets. És una solució amable i segura, perquè la xarxa està ancorada al forjat cada 20cm i està molt reforçat. Quan van venir els néts, estaven emocionadíssims. La casa estava buida, però quan van vore la xarxa no paraven de cridar «aquesta casa té de tot»”. 

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email