Concerts en temps de coronavirus: per amor a la música

VALÈNCIA. Potser no hi haja major mentida que el silenci. I és que el so és perenne, ens envolta com la llum, com l’oxigen, com la roba que ens posem al damunt. Fins i tot, a l’espai, en el buit més absolut, hi ha so, puga percebre’l o no l’oïda humana. Com també ha tingut so el buit als escenaris de València. Un so fred, sord i d’incertesa. El so d’un buit que, a poc a poc, està sent substituït, una vegada més, pel de la música.

I és que després de la fi del confinament, han tornat, de forma dubitativa, i amb molta precaució, els concerts de música en directe a la capital del Túria. Moment, per tant, d’avaluar com s’estan desenvolupant els concerts de música en directe enmig d’una pandèmia mundial. Ara sense una pantalla de per mig, però amb mascareta i amb gel hidroalcohòlic com a nous acompanyants.

“Des de la Valencian Music Association el balanç que fem dels concerts desenvolupats fins ara és tirant a positiu”. Ens ho explica Armand Llàcer, responsable d’Amanta Comunicació i un dels organitzadors del cicle “Viu. Cap estiu sense música”, que s’ha desenvolupat al llarg del mes de juliol a la sala 16 Toneladas de València. Cicle pel que han passat artistes valencians com Pau Alabajos, Maluks o Badlands.

“Així i tot, la veritat és que ho fem amb una certa tristor, i no només per la reducció d’aforament, sinó també per totes les víctimes que hi ha hagut en aquesta crisi, i per la gran solsida que està patint el teixit productiu en tots els seus àmbits. Encara que la música en directe no podia quedar-se enrere dins d’esta nova normalitat que estem construint. L’assistència ha sigut bona, fins i tot hem fet alguns sold out, però tornar en aquestes circumstàncies ha sigut més que res un gest simbòlic per recordar que la música en directe encara està present.” 

No són els únics concerts que hi ha hagut a l’escenari de 16 Toneladas, i és que les sales valencianes van ser de les primeres a tot l’Estat que van reobrir les portes. Un acte de valentia per estar al peu del canó que no hauria de caure en l’oblit, ara que sembla que toca demonitzar l’oci nocturn com a font de tot mal, quan el problema tal vegada siga considerar oci la música en directe en lloc del que de veritat és: cultura. I la cultura mai pot ser font de cap mal. La seua absència, per contra, ho és de tots ells. Segons Pepe de Rueda, un dels propietaris de la sala:

“És perillós generalitzar. Recorde quan va haver eixe problema amb una partida de carn que venia d’Andalusia. Les autoritats van centrar l’actuació en la fàbrica de la que venia la carn, i no es va tancar tota la industria càrnia. Ací s’hauria de fer el mateix, sancionar els locals on no es complisquen les mesures de seguretat, no a tots.”

Pel que fa a la reobertura de la sala, que des de la fi del confinament ha acollit grups com Cuello, las Víctimas Civiles, Devòlver o Gigatron, Pepe ho té clar: “La realitat és que amb la reducció de l’aforament a un terç de la capacitat de la sala, el que abans era un mal dia ara esdevé un dia normal. Hem obert per no perdre diners, perquè tenim una sèrie de despeses, com el lloguer, la llum o l’aigua que hem de continuar pagant; i el que estem guanyant amb aquests concerts és per a aquestes despeses. És a dir, treballem debades per no perdre diners. Ara mateix cal tindre la ment freda i aguantar el tiró.”

Altra de les grans sales valencianes que tampoc s’ha vingut enrere a l’hora de programar al llarg del mes de juliol ha sigut la sala Loco Club, amb una programació farcida de grups valencians, com Wild Ripple, els Invaders, Second Coming i un llarg etcètera. El que en realitat ha sigut una constant a tots els escenaris de la ciutat davant la dificultat, quan no impossibilitat, de portar grups nacionals o internacional. No hi ha mal que per bé no vinga. Ens ho conta Lorenzo Melero, responsable de la sala.

“La nostra experiència ha sigut positiva, dins de les dificultats que suposa organitzar concerts en aquestes circumstàncies. I no només per totes les mesures de seguretat, sinó perquè es nota que encara hi ha un ambient de por a contagiar-se només entres per la porta de la sala. Hi ha molta gent que encara té por. No obstant això, nosaltres estem satisfets amb l’assistència. I a més, al programar únicament artistes locals hem tingut l’oportunitat de portar gent que encara no havia pogut tocar ací.”

L’opinió de Lorenzo al voltant de l’estigmatització dels locals nocturns va en la mateixa línia que la del seu col·lega: “És injust que se’ns clave a tots en el mateix sac, i que es tracte d’equiparar les discoteques i els pubs amb les sales concerts. Ara mateix hi ha més mesures de seguretat en una sala de concerts que a la terrassa de qualsevol bar.”

No tots els concerts han siguts en sales tancades. Els dijous la música també ha desterrat el so del buit a paratges a l’aire lliure com en els concerts de la Pèrgola de Cerveses Alhambra, a la Marina de València, on ja han actuat Tesa, El Último Vecino, Joaquin Pascual, Tortel i Capricornio Uno.

“Segons la nostra percepció com a promotors”, ens explica Quique Medina, un dels organitzadors dels concerts a la Marina, “organitzar aquest tipus de concerts suposa el doble d’esforç i concentració. Has d’estar pendent de molts factors que depenen de tu com a organitzador, però la veritat és que la seguretat no depèn només de tu, sinó també del comportament públic. Eixa és la clau, perquè la gent ha de portat posada la mascareta en tot moment. I d’això dependrà també l’èxit d’aquesta experiència pilot.”

Sí, eixa és la clau. Un comportament del públic que també pot, fins i tot, determinar la música a programar. Molts dels concerts programats en aquesta nova normalitat han sigut d’estils com pop, rock, músiques urbanes... En resum, estils que inviten al ball en directe, i molt més si el respectable ja ha passat per la barra unes quantes vegades. És complicat mantindre les normes de seguretat en unes circumstàncies en les que és obligatori gaudir de la música asseguts?

Segons Armand Llàcer: “Nosaltres hem organitzat una sèrie de concerts més enfocats cap al folk o la cançó d’autor, música que no està feta expressament per a ballar. Aleshores, la gent se sol comportar amb molt de respecte, és gent conscient de la situació.”

“Nosaltres ho hem notat especialment perquè els concerts que programàvem abans de tot açò eren molt enèrgics, molt festius”, afegeix Pepe. “Ara estem programant estils que no inciten tant diguem-ne, a l’explosió festiva. Ara mateix no té sentit programar concerts de garatge o de punk rock, perquè no són concerts que es puguen veure amb el públic assegut.”

“La gran majoria de la gent es comporta”, diu per la seua banda Lorenzo. “Al llarg del primer concert que vam fer vam pujar a l’escenari a recordar les mesures de seguretat, i en l’últim que hem fet fins ara hem posat un clip d’àudio cada hora on recordem al públic assistent aquestes mesures.”

Segons Medina: “Nosaltres no hem redissenyat la programació que ja teníem feta. Pensem que el públic pot gaudir assegut de la música, encara que evidentment amb una altra actitud. És un altre esforç que hi haurà de fer l’espectador, encara que quan vas a un concert, siga de l’estil que siga, estàs consumint cultura. Estàs vivint un moment únic i irrepetible. En eixe sentit és un experiment perquè apreciem la música en directe com un espectacle cultural més enllà del fet festiu.”

Així com s’han desenvolupat els concerts en aquesta nova normalitat, cal fer-se ara una sèrie de preguntes. Tal vegada la més important és si amb aquestes restriccions d’aforament, aquesta situació pot ser sostenible a mig o llarg termini.

“No, un concert a un terç de la seua capacitat és inviable”, respon Armand. “Nosaltres hem organitzat aquests concerts, que ja sabíem que no serien rendibles econòmicament, per demostrar que la cultura pot ser segura, que es poden organitzar concerts d’una forma segura.”

“A llarg termini per descomptat que no”, opina Pepe. “Ja et dic, tractem d’aguantar el tiró esperant almenys cobrir les despeses.” Lorenzo, per la seua banda, diu que “açò no és ni pot ser una solució a llarg termini. Ha sigut només una manera per traure el cap una mica fora de l’aigua en estiu, però si aquesta situació continua a la tardor, probablement ens acabarem afonant.”

“El nostre cas és diferent al de les sales privades”, puntualitza Medina. “Nosaltres estem programant en un espai públic des d’un estament públic. És cert que comptem amb patrocini. Nosaltres estem programant per tal d’enriquir la programació cultural de la ciutat. A nivell públic s’ha de continuar apostant per la cultura. Encara que també et puc parlar des de la vessant de programador de festivals privats (Quique és un dels responsables del Deleste Festival). Crec que els festivals de gran format desapareixeran almenys un temps. I a les propostes més xicotetes com el Tagomago, el Trueno Rayo Fest o nosaltres mateixos ens caldrà readaptar-nos per poder sobreviure.”

Per tal de pal·liar l’actual context de desfeta econòmica, cal assenyalar les ajudes al sector musical valencià que ha anunciat l’Institut Valencià de Cultura, on la pujada de dotació econòmica ha sigut significativa respecte a anys anteriors.

A més, a banda de categories com organització de festivals (415.000 €), gires (100.000 €) o produccions discogràfiques (100.000 €), enguany s’han afegit dues noves modalitats: lloguer de sales de música privades i contractació de grups valencians.

Mitjançant el pla “ReaCtivem”, l’administració està treballant en un pla per programa, entre els mesos d’octubre i desembre, llogant sales privades per organitzar uns quaranta concerts, dos per sala, al llarg de tot el territori valencià. Prenent a consideració aspectes com la presència de dones als grups contractats, o que siguen grups que canten en valencià.

“És positiu que ens hagen inclòs les sales per primera vegada en les ajudes”, opina un dels propietaris de 16 Toneladas. “De tota manera, al ser el primer any que es dissenyen aquestes ajudes, crec que hi ha aspectes als que convindria donar una mica més de forma en un futur. En tot cas, són ajudes que van molt bé, i estic agraït que al final ens tinguen en compte,  però només amb les ajudes no pots funcionar si no mous el cul pel teu compte.” 

“Tota ajuda òbviament és positiva, i nosaltres l’hem sol·licitada”, se’ns explica des del Loco Club. “Ens vindran molt bé quan es concedisquen per poder programar més grups i poder continuar amb la nostra activitat.”

 Unes ajudes a la programació que es podran veure a partir de la tardor. I és ací quan s’ha de tindre en compte una altra clau. Amb el risc de la cada vegada més que probable segona onada, és possible dissenyar una programació per a després de l’època estival?

“Cal programar perquè és el que sabem fer, i perquè la música en directe és necessària”, respon Armand Llàcer. “De la mateixa manera que un supermercat abasteix de menjar les persones, nosaltres també hem de construir aquesta nova normalitat, sent conscients que en qualsevol moment un rebrot ens pot obligar a anul·lar-ho tot. És molt important mantindre la calma i la serenitat, i programar activitats i tractar d’organitzar esdeveniments que s’adeqüen als protocols establerts per Sanitat. Hem de buscar fórmules noves, adaptar-nos i seguir endavant.”

Segons Pepe de Rueda, “en la situació actual només penses en el dia a dia. Quan vam viure el confinament ens va tocar ajornar concerts d’abril i maig fins octubre o novembre. Si torna a passar, tocarà ajornar-los de nou fins l’any que ve. Quan vinguen els problemes, els resoldrem. Fins eixe moment, no et queda una altra que seguir fent la teua feina. I no només per nosaltres, sinó per la gent. A mi hi ha hagut gent que m’ha vingut a dir que prefereix vindre a un concert que anar a un terrassa a fer-se una cervesa, que necessita molt més la música en directe. Eixe tipus de coses t’emocionen i et donen forces per a seguir endavant.”

Lorenzo Melero ho té clar. “Cal fer-ho. La programació del mes de juliol la vam dissenyar mentre estàvem tancats, i no ens ha anat malament. En setembre farem una cosa similar. De fet, hui mateix he tancat un concert per a novembre del 2021. Senzillament, no podem parar. Les gires internacionals seran més difícils de veure, sobretot grups d’altres continents, però s’ha demostrat que de moment amb gent local la cosa pot funcionar.”

I ja Quique Medina sentencia. “És molt difícil treballar sense saber  què  ocorrerà en un futur pròxim. És possible, encara que assumint molts riscos, amb molta incertesa. No obstant això, no et pots quedar parat i amargat, toca ser creatius i trobar noves vies entre totes i tots. La cultura ha de seguir endavant.”

De moment, el so del buit ha quedat arraconat pel que ix dels amplificadors. Els somriures pel retrobament queden amagats baix de les mascaretes, i on abans hi havia abraçades efusives entre un públic que es retrobava de concert en concert ara, com a molt, alguna salutació tocant-se els colzes. Malgrat tot això, és el primer pas d’un camí que ens tocarà fer creuant els dits, i sobretot, sent responsables. Demostrant així entre totes i tots que sí, la Cultura pot i ha de ser segura.