El passat dimecres fou 9 de maig, el dia de la victòria. Arreu d’Europa aquest dia es celebra la rendició de l’exercit nazi i es considera una data d’especial record i rellevància perquè significa la victòria de les democràcies liberals front al feixisme nazi del S.XX. He viscut un parell d’anys el 9 de maig en territori francès i allà és festa grossa. Em costa d’entendre com encara hui en dia nosaltres no celebrem aquesta data, pot ser perquè en el nostre cas el 9 de maig de 1945 no va significar l’alliberament del feixisme.
En tot cas eixa data és rellevant per a nosaltres perquè d’eixa gran desfeta humana que va ser la II Guerra Mundial, d’eixes cendres va nàixer el somni d’una Europa unida en la que mai més el feixisme assassí tinguera cabuda. Un somni, en opinió de qui escriu, molt encertat atès que les dues grans guerres que van devastar Europa durant el S.XX havien mostrat en aquells moments que una Europa en pau requeria la construcció d’una estructura supranacional que permetera superar les dinàmiques egoistes dels estats-nació nascuts, sobre tot, al llarg del S.XIX.
Des d’aquell 1957 en el que es va signar el Tractat de Roma, el somni europeu va començar a evolucionar i a créixer des d’aquella Comunitat Europea fins l’actual Unió Europea amb un gran ventall de polítiques comunes. Pot ser les més rellevants siguen la lliure circulació de persones i la moneda única amb la conseqüent creació del Banc Central Europeu. Tanmateix, són també d’assenyalar els impactes en el nostre territori de les polítiques de desenvolupament regional, la política agrícola comuna i algunes polítiques socials. La llista seria extensa, molt més del que pot semblar a primera vista.
Amb aquests antecedents caldria que ens preguntàrem en quin punt es troba la construcció europea, malauradament en els darrers anys hem viscut un increment del poder dels estats-nació en les decisions europees. Açò va passar, sobre tot, després de l’intent fallit de constitució europea que vam tenir a principis del S.XXI. Per tant ara ens trobem en una situació en la que són precisament els poders que la construcció europea pretenia apaivagar, els mateixos que han pres el control del la mateixa: els estats-nació. En paral·lel a l’increment del control dels estats en les decisions europees, hem vist la pèrdua de rellevància de les regions d’Europa en la presa de decisions de la Unió i açò preocupa a una europeista com qui escriu perquè està significant l’allunyament a passos de gegant de les institucions europees respecte a la ciutadania europea. I si, és la ciutadania europea la que ha d’estar al centre de totes les decisions europees.
I per què aquest allunyament? Doncs perquè les decisions es prenen per aliances entre polítics en representació dels reus estats-nació, polítics de les institucions europees i alts funcionaris de les mateixes. I el Parlament Europeu? A penes pot incidir en els nomenaments de càrrecs de l’executiu europeu i té una minsa capacitat de control d’aquest executiu (La Comissió Europea). Per això la ciutadania europea cada vegada es sent menys representada per les institucions europees i els seus jocs de poder.
En resum, la Unió Europea té un handicap importantíssim en el seu funcionament que li resta legitimitat i operativitat. Se’n diu falta de democràcia interna. Fins que el Parlament Europeu, directament elegit per la ciutadania d’Europa no tinga reconeguda en plenitud la seua funció de control de l’executiu i dels governs dels estats no podrem avançar en la construcció de l’Europa dels ciutadans, l’Europa dels pobles.
D’altra banda, l’altre llast important en el funcionament de la Unió Europea també està sent la nul·la participació que se li atorga a les regions en les decisions de la Unió. Hi ha des de fa ja temps una sèrie d’Euro-Regions reconegudes que agrupen territoris veïns (de diferents estats). Eixes Euro-Regions probablement foren la millor manera d’apropar la Unió als territoris, tot i això l’actual articulació de la presa de decisions al si de la UE gira en torn a un concepte molt desfasat: els estats-nació, el mateix concepte que va dur el continent a les dues grans guerres i al qual el projecte europeu es proposava fer de contrapès als seus orígens.
Aquest 9 de maig, més que mai ens cal una Europa unida en torn als seus ciutadans i a les seues regions. La Democràcia ha d’entrar al cor de la Unió, sense intermediaris: ciutadania, parlament i executiu.