X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

ELEMENTS DE LA CIUTAT

Construir ciutat des d’una biennal d’art

El desenvolupament de Sociòpolis pretenia experimentar un nou urbanisme a la perifèria mentres al centre de la ciutat no volia viure ningú

21/05/2019 - 

VALÈNCIA. El desenvolupament de Sociòpolis pretenia experimentar un nou urbanisme a la perifèria mentres al centre de la ciutat no volia viure ningú.
“Se sol·liciten a l’Ajuntament i te la donen per tres anys, has de pagar uns seixanta euros anuals i deixar una fiança. La meua és esta, entre estos dos cavallons”, assenyala Roberto Oswaldo, un dels usuaris de l’hort municipal de Sociòpolis. Lletugues iceberg i roure, faves, tomates, creïlles, cebes... Al xicotet bancal encara caben alls, carabassetes i gira-sols. Ningú pensaria fa setze anys que aquella maqueta que es va exposar a una biennal d’art contemporani a Sant Miquel dels Reis acabaria fent-se realitat.  

La segona biennal d’art contemporani de València celebrada el 2003 va reunir cent-cinquanta artistes internacionals a diferents palaus, museus i solars de la ciutat. Amb el títol de La Ciutat Ideal i el retrovisor amb vistes a la Biennal de Venècia, va ser un dels primers grans esdeveniments –este capitanejat per Consuelo Císcar- de la València dels 2000.

Cinc grans exposicions, tres “projectes socials i de comunicació” i cinc espectacles escènics composaven el programa de la Biennal de València. Sociòpolis era el pla presentat per l’arquitecte Vicente Guallart amb la flor i nata de l’arquitectura de l’època: Toyo Ito, Ábalos y Herreros, MVRDV o Willy Müller presentaven la utopia d’un desenvolupament urbanístic capaç de combregar l’horta i la ciutat.

“Visc a l’altre costat de la V-30, al Camí Reial. Açò és de l’època de Rita Barberà, jo vaig vore el projecte en maqueta i açò estava projectat amb mes torres. Era teòricament per a les persones de Sociòpolis, però com no va donar resultat, ho va agafar l’Ajuntament i es quedà per a persones voluntàries”. “Ací en general hi ha pensionistes, gent de l’horta que sap prou. Jo mai havia tingut contacte amb l’agricultura, invertisc moltes hores mirant tutorials a Youtube”, explica entre riures.

“És més l’experiència pròpia que el que vec als tutorials. Per exemple, els llauradors em van explicar que plantar alfàbega repel·leix els insectes a les tomateres. Les rates també, que estan atretes per les freses que tinc allí i si olen l’alfàbega se’n van”, explica Oswaldo.

Una vella alqueria que combina residència i magatzem és l’únic testimoni que tot açò abans era horta. “A mi m’agraden sobretot eixes torres que són mes contemporànies. Estes no”, explica mentres assenyala una torre recta i gris, amb desenes de finestres rectangulars. “M’agrada molt el contrast de les torres amb la natura, la qüestió es dinamitzar i contrastar el que es l’horta amb el que vivir”.

D’una biennal d’art al pla general

El projecte inicial de Sociòpolis contemplava l’eixample de la pedania de la Torre cap a l’oest, resseguint la vora del nou Túria. De les desenes de torres amb formes postmodernes projectades, de moment hi ha huit en peu que converteixen el conjunt en el mirador més privilegiat del sud de la ciutat. L’objectiu del pla era experimentar amb un nou model de ciutat i convertir-lo en bandera del desenvolupament urbanístic valencià: habitatges compartits entre joves i majors, pisos de protecció oficial i preservació de traces d’horta.

“A l’hort hi ha algú veí de l’urbanització, però no és la majoria”, diu Roberto Oswaldo mentres repassa a l’horitzó els llauradors matiners. “Per ací no hi ha bars ni tendes, la gent ix al cotxe i compra a les grans superficies. Açò s’estancà i es va deixar de construir, però era un megaprojecte”.


“Vaig obrir fa una setmana. Jo no soc nouvinguda perquè tinc també la tenda d’enfront”, explica Andreina Caparrós. “Ja tinc la meua experiència al barri, jo vaig arribar d’un altre país en febrer de l’any passat, i el que portem d’any ha evolucionat prou. No hi havia parcs de xiquets ni gossos i han arreglat el carrer, van tancar els solars... Esta torre i la del costat no estaven gens habitades i ara estan casi tot full. I on tinc la tenda ja estava tota plena. Una és de la Caixa, l’altra és d’una immobiliària”, explica Caparrós.

“El barri està molt allunyat, no hi ha autobús... la majoria són joves i tenen cotxe, però el que no en té, ha d’anar a la Torre i són deu minuts caminant. La percepció es que esta molt allunyat. Ja han sol·licitat que es desvie la línia nou perquè entre ací, però diuen que està en projecte. Això sí, la zona es tranquil·la i els xiquets poden jugar sense problema”, conta Caparrós mentres recull la terrassa del seu bar.

“Les vistes des de ma casa son increïbles, es veu la platja, l’Albufera... ara el vent pega fort, ahir s’emportava les cadires. En estiu es perfecte perquè corre l’aire a mars i la gent baixa al carrer. Però en hivern si és fred perquè l’aire entra de la mar pel riu”. Mentres la senyera de l’urbanisme valencià creixia cap amunt, la Unió Europea posava en dubte el model de PAIs valencià.


Créixer a la ciutat construida

El mateix any que es presentava Sociòpolis a la Biennal, la oficina RIVA tancava la seua primera etapa. El primer pla de regeneració urbanística de la Ciutat Vella de València culminava una intensa rehabilitació focalitzada a Velluters i el Carme. “Més enllà de l’aspecte estètic i visual, es rennovà la xarxa de clavegueram, es van ubicar equipaments com el col·legi major universitari, l’Institut Francés, col·legis professionals... Un conjunt d’equipaments que donen activitat socioeconòmica”, explica César Jiménez Alcañiz, gerent de l’oficina entre 1996 i 2015.

“En deu anys es van fer huit-cents habitatges públics entre Ajuntament i Consell. Primer per a reubicar el veïnat afectat per les obres i després per a nouvinguts. No és cert que s’haguera desplaçat a gent del barri, es van mudar uns carrers”. Després de treballar a Ciutat Vella i Russafa, l’oficina va abaixar la persiana el 2015 pels ajustos pressupostaris. “Si depèn de les oficines centrals de l’administracio, la regeneració no funciona. Passaven milers de persones per l’oficina del RIVA. No només ens encarregàvem de la difusió, fins i tot teníem sociòlegs i arqueòlegs. Ara es veu normal, però als anys 90 forem pioners”, explica Jiménez Alcañiz.


“Al centre històric hui en dia no hi ha abandonament, jo diria que és més desconeixement i falta de coordinació. Nosaltres sabíem tot el que estava passant, per a bé i per a mal. Ara no hi ha ningú que ho controle tot. Vam fer treballs i estudis, des del color de les façanes fins a la influència del turisme, ja en aquells temps”.
“És de sentit comú que es regenere la ciutat consolidada. No té sentit que la Ciutat Vella tinga buits degradats mentres es consumeix sòl en altres àmbits. L’any 92 açò era impensable, la gent no volia viure al centre”. Trenta anys després, la perifèria és ara inhòspita.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email