Carme: Pensava preguntar-te com ho portes, però no sé si farà falta...
Marta: Tan malament em veus?
Carme: Dona, per unes pinzellades a les galtes i una ratlleta a l'ull no t'hagueres mort.
Marta: És que no m'ho trac dels dits, Carmeta, no m'ho trac dels dits...
Carme: Si plores només aconseguiràs empitjorar-ho. Cambrer, un vermut!
(...)
Marta: He tornat a fumar.
Carme: Ja ho veig, i he de dir-te que em sembla una resposta proporcionada.
Marta: Què vols dir?
Carme: Que són només uns cigarrets, dona, que no estem parlant de drogues dures.
Marta: Últimament també bec més.
Carme: Això està bé: abans de tot açò ja et vaig dir que una copeta de tant en tant fa que les coses siguen més fàcils de portar.
Marta: Em fot dos whiskys cada nit abans de dormir.
Carme: Veritat que ara dorms millor?
(...)
Marta: Crec que no et prens prou seriosament el tema.
Carme: Saps que no sent massa empatia pel drama alié, però sí pel xafardeig. Has sabut alguna cosa d'ell?
Marta: No, encara no. I estic molt malament... Mai havia estat pitjor.
Carme: Ai, Marta... Disculpe, em pot portar un altre vermut? Que siga doble, gràcies, que el primer no m'ha durat res.
(...)
Carme: Mira, pots provar a afonar-te en la misèria i deixar que la sensació d'abandó siga la que determine el teu estat emocional o...
Marta: Eixa descripció de la situació no ajuda...
Carme: O, deia, buscar una solució. Vols que et presente algú? Tinc un company de feina que no sé si és gai de tot...
Marta: Però és que creus que ja no hi ha remei? Unes banyes han de posar fi necessàriament a una relació?
Carme: Això, Marta, jo no ho sé. Imagine que hi ha un grapat de factors que la gent té en compte a l'hora de passar pàgina o no a unes banyes.
Marta: Com ara?
Carme: Com ara el temps de la relació, la premeditació de la infidelitat, la maduresa emocional de les parts, les malalties de transmissió sexual contagiades...
Marta: I què creus que he de fer?
Carme: No vages per eixe camí: t'estime molt i em sap molt greu el que ha passat, però ja em guardaré de donar eixa classe de consells.
(...)
Marta: Els ho ha contat als seus pares.
Carme: No!
Marta: Sí...
Carme: No!
Marta: Que sí... I els seus amics també ho saben.
Carme: Quin detall més lleig: el que passa entre una parella i els seus amants només és cosa d'ells.
(...)
Marta: Creus que hauria de fer jo el primer pas...
Carme: Potser.
Marta: ... o esperar-me a que el faça ell?
Carme: Potser.
Marta: Estàs beguda, Carmeta?
Carme: Potser.
(...)
Marta: Si arribe a saber que anaves a tindre esta actitud no t'haguera telefonat.
Carme: Què vols dir?
Marta: Què vull dir? Saps que estic passant-ho malament, que mai he estat pitjor, i no fas més que beure un vermut darrere l'altre i fer conyes. No respectes el meu dolor, Carme.
Carme: "No respectes el meu dolor, Carme"? Es pot saber d'on has tret eixa merda de frase, Marta?
Marta: Crec que me'n vaig...
Carme: Al remat em faràs dir-ho...
Marta: Què has de dir, eh? Què has de dir?
Carme: Que t'ho mereixes. I que la culpa és teua. Tan senzill com això.
Marta: Quina barra tens...
Carme: Quina barra? Perdona, però què et vaig dir fa un any? Fes-me memòria.
Marta: De veres, me'n vaig...
Carme: No plores i fes-me memòria.
Marta: Em vas dir que, arribat el moment, no sabria gestionar-ho i que si em fotia en una aventura més prompte o més tard acabaria per dir-li-ho per no sé quina cosa que m'havien ensenyat les monges a l'escola.
Carme: Sentiment de culpa, remordiments...
Marta: Sí, això. I que ell em deixaria.
Carme: I tenia raó o no?
Marta: Sí, tenies raó.
Carme: Clar que en tenia. Ara, demana't una copa i no plores més.
EPISODIS ANTERIORS
