Cupo per a totes

Si una cosa bona ha tingut el debat-exprés sobre l’actualització del cupo basc a les Corts espanyoles és com de ràpid ha tornat la política espanyola al camp de la materialitat. Després de llargs mesos en què tota l’artilleria mediàtica ha estat centrada en acusacions de traïció, actes de fe sobre la llei i la política de les banderes als balcons, les urgències de l’aritmètica parlamentària del senyor Rajoy ens han obligat de cop i volta a tornar a parlar dels diners i amb quin criteri es reparteixen. El debat entre els quatre principals partits espanyols ha estat en estrictes termes de realpolitik a l’espanyola: allà on C’s manifesten l’anomalia en clau confederal i bilateral que suposa la fórmula en el context del sistema constitucional espanyol, PP, PSOE i Podemos responen que ni tenen ganes d’encetar el debat ni els resulta realista ni convenient plantejar d’altres hipòtesis; en altres termes, que com no els el poden treure els han de premiar actualitzant el concert i callant.

En l’esfera mediàtica, només la posició contrària de Compromís -de plantejament certament polèmic- encertava en assenyalar l’elefant a l’habitació: el sistema de finançament de les comunitats de règim comú, que havia de durar cinc anys, en porta quasibé d’altres cinc caducat. En realitat, cap sorpresa: el PP ha manifestat que no té cap pressa en posar-s’hi, ni tampoc ganes. El FLA i el dèficit estructural és, en realitat, un instrument de disciplinament extraordinàriament eficient per obligar les Comunitats Autònomes, per exemple, a contractar amb farmacèutiques afins als interessos del govern estatal. El negoci és rodó.

Si fem un plantejament mínimament honest de la posició valenciana -no només partidista- sobre el cupo sobrevola una realitat estadística que ningú no planteja obertament i en veu alta: els valencians som pobres. Diguem pobres i no empobrits, per bé que també és cert: la crisi ens ha afectat negativament. També ha pesat l’estil de gestió del Partit Popular en les últimes dècades, i la hipoteca econòmica i reputacional que ha comportat. Però el problema ve de més enllà: és ben cert que els successius sistemes de finançament autonòmic ens han perjudicat; també el càlcul de les inversions de l’Estat i els béns a l’hora de la transferència de competències i diversos motius que ja s’han explicat moltes vegades. Però també d’altres que menys: fins i tot en temps de bonança econòmica, de la gran bombolla de finals dels 90 i els 2000 els valencians perdiem poder adquisitiu. Hi poden pesar molts factors: el desmantellament del teixit industrial per l’obertura de mercats i les condicions d’entrada a la UE, els efectes de la implantació de l’euro o el fet que en general el sector turístic i immobiliari genera llocs de treball de baixos salaris i baixa qualificació. Si, vivim millor que fa trenta i quaranta anys en termes absoluts, però no hem parat de perdre pes econòmic en relació al nostre entorn. I en parlem molt poc.

Segurament és ociós discutir si fou primer l’ou o la gallina: si tenim un Estat de Benestar subdesenvolupat perquè som pobres o si som pobres perquè el nostre Estat de Benestar és encara raquític comparat amb d’altres estats i territoris del nostre entorn més immediat. I això no és un només un problema valencià: si la mitjana de la zona euro de despesa sobre el PIB ronda el 47%, l’espanyola en agregat està al voltant del 42%. Després de tants anys de parauleria de convergència amb Europa, superar a Itàlia i l’ansiada normalitat, estem a cinc punts de despesa en relació al nostre entorn.

Més enllà dels serveis públics més clàssics com ensenyament i salut -que ja tenen els seus propis i no menors problemes- altres parcel·les de la despesa pública presenten un panorama desolador en perspectiva comparada. Si agafem com a exemple habitatge i serveis comunitaris, estem un 50% per sota la mitjana de la zona euro; i si ens referim a R+D+i, fins a un 100% menys, amb una reducció significativa des de 2007 que contrasta amb l’increment moderat però general que s’ha donat a l’àmbit de la zona euro. Així, per cobrir la diferència amb la zona euro i el dèficit històric, la inversió pública en afers socials hauria d’incrementar-se de forma significativa. Però sembla que anem en direcció contrària.

És si anem a la banda dels ingressos on trobem els motius de l’autèntic drama: si la mitjana de la zona euro d’ingressos sobre PIB se situa al 46%, l’espanyola amb prou feines arriba al 38%. Vuit punts per sota de la mitjana de la zona euro, però -molt important- també quatre per baix de la pròpia despesa pública espanyola, que, recordem-ho, volta el 42%. És aquesta la gran veritat de la política espanyola -i valenciana- que sembla que ningú no té massa gana de mentar en públic: si volem un Estat de Benestar a l’europea haurem de pagar impostos a l’europea, és a dir, apujar-los al voltant de vuit punts. Per fer una societat ja no justa, sinó simplement funcional, és a dir que no deixe a ningú enrere, hem de pagar més en conjunt. Recuperant el terme netament valencià per a la qüestió, hem de veure la tributació no com una imposició -d’on ve el terme impost- sinó com una contribució -tal i com anomenem popularment a l’exacció local sobre béns immobles.

És per això que el Pacte del Botànic contempla la creació d’una Agència Tributària Valenciana que s’ocupe de la gestió i recaptació dels tributs cedits a la Generalitat i les Entitats Locals. L’objectiu és posar en comú els esforços i estructures existents i assumir de mica en mica la gestió i la recaptació del gros dels tributs: quin sentit té que l’Administració General de l’Estat, la que menys competències de tipus social té, s’encarregue de recaptar i repartir de forma graciosa entre les administracions que realitzen el gros de la despesa real -Comunitats Autònomes i Entitats Locals? No convindria invertir l’ordre dels factors i deixar marge normatiu als territoris?

Això és més veritat encara si tenim en compte que el principal vector de despesa social que li queda a l’Administració General de l’Estat -la caixa de la Seguretat Social, d’on deriven tant les pensions com les prestacions d’atur- està atravessant ja de facto una transmutació radical: la falta d’assegurats i de cotitzacions en nombre suficient obliga ja a sostenir el sistema per la via dels impostos. Com que ningú no s’imagina que l’Estat puga plantejar-se deixar caure la pedra angular del seu sistema de protecció social i la piràmide demogràfica condueix a l’envelliment de la població, sembla raonable que aquesta tendència s’acreixente.

Vist així, si tot l’Estat de Benestar està tendint a sostenir-se sobre tributació -siga directa o indirecta- més que en un sistema de capitalització social… quin sentit té mantenir separades i en mans d’administracions distintes les pensions de jubilació, prestacions d’atur, i pensions no contributives com orfandat o viudetat -avui competència estatal- de les prestacions per discapacitat, fills a càrrec, beques educatives o segurs públics de salut? La pròpia dinàmica de l’Estat de les Autonomies i principis consagrats d’àmbit europeu com el de subsidiarietat -que predica que les qüestions s’han de mantenir en l’àmbit més proper possible al ciutadà- condueix de forma natural on les institucions de tipus local i autonòmic gestionen el gros de l’Estat de Benestar, com de fet ja fan avui per avui, però sense la garantia dels ingressos adequats.

Siga per pur realisme polític -no sembla gens viable que Guipúscoa, Biscaia, Àlaba i Navarra renuncien als seus respectius concerts econòmics- o per la pròpia dinàmica prestacional de l’Estat -és l’Estat Central el que va esdevenint residual a nivell competencial i és qui ha de repensar-se, i no tant les autonomies per més que se les haja culpat de tots els mals- té més sentit que pensem en de quina manera podem generalitzar els concerts o cupos a la resta de territoris que en suprimir-los en favor de l’actual i incomprensible sistema de repartiment de fons. El mateix pot dir-se, de fet, quant al repartiment de les inversions per via pressupostària: al País Valencià, tant a la Generalitat com a les Diputacions Provincials la dinàmica després de 2015 és tendir a reduir les ajudes nominatives i discrecionals en favor de línies de finançament objectives i territorialitzades. Només així pot reduir-se el pes de les xarxes clientelars i alhora permetre a les Administracions planificar inversions i esforços a diversos anys vista, com és esperable d’un govern modern i eficaç. En definitiva, estimular la corresponsabilitat fiscal: ser responsable dels ingressos i de les despeses ajuda també els ciutadans a entendre la responsabilitat dels seus governants en la gestió, i també a passar comptes i votar amb coneixement de causa.

És obvi que el cupo tal i com funciona ara com ara no és generalitzable: en primer lloc perquè genera una dinàmica de competència fiscal a la baixa per a la fugida d’empreses buscant reduir la seua tributació. La qual cosa no és, no obstant, una exclusiva basconavarresa: mire’s si no l’efecte capital de Madrid i el seu efecte de paradís fiscal en quant a impostos de patrimoni, successions i donacions o reduccions en l’IRPF. Cal pensar unes mínimes vies d’harmonització per impedir aquesta mena d’efectes de competició… i també calcular adequadament l’efecte capital de Madrid abans de pensar en repartir fons: és absurd considerar, com fa el Govern espanyol actualment, que el Museo del Prado o els Ministeris beneficien tots els espanyols per igual quan és obvi que turistes i treballadors respectivament fan la seua despesa diària a la Comunitat de Madrid. Calcular PIB i balances fiscals segons el mètode de flux monetari, el que es fa servir a tot el món menys Espanya, seria un bon inici.

En segon lloc, i no menys important, caldria articular un bon sistema de transferències, que podria ser un fons participat per les Comunitats Autònomes i el Govern de l’Estat. Definir quins són els serveis públics essencials que s’aspira a cobrir a tot el territori estatal -tal i com han demanat els experts- pensant en com han avançat els temps, i de com l’habitatge, l’energia, l’aire net i el medi ambient o el transport públic formen part del catàleg de drets tant com ensenyament, sanitat, dependència i serveis socials. Anant al concret: si un territori com la província d’Alacant -cinquena d’Espanya en població, amb quasi dos milions d’habitants- no té ni un sol quilòmetre de tren de rodalies electrificat, no té sentit transferir un sol euro dels valencians a pagar AVE’s a Castella i Lleó o Galícia, quan la Unió Europea considera els trens de rodalies un servei públic essencial i els AVE’s un servei de luxe subjecte al mercat. Marcant unes prioritats clares: serveis públics abans que luxes; despesa pública per habitant -incloent el cost efectiu- abans que consideracions etèries com el despoblament.

Ha hagut de ser el PSC d’Iceta, poc sospitós de representar una posició centrífuga, el qui pose sobre la taula tant la qüestió de la condonació del deute com la possibilitat que un consorci entre l’Agència Tributària Catalana i l’Administració General d’Administració Tributària recapte i gestione tots els impostos de Catalunya. Dues propostes que el PSOE ha vist amb bons ulls, i que van molt més en la direcció de la generalització d’un cupo sense esmentar-lo -la cogestió i la bilateralitat- que no de suprimir-lo. Fins i tot Luis de Guindos ha dit, parlant de Catalunya, que tot i descartar un concert econòmic s’hi podrien estudiar fórmules. Si això resulta factible per a un territori que està per damunt de la mitjana en renda resulta difícil imaginar perquè hauria de ser diferent al cas valencià, amb tots els informes tècnics sustentant la nostra posició.

Cal començar a ser ambiciosos imaginant la necessària revisió de l’arquitectura constitucional espanyola: l’estrictament entesa i l’estructura de repartiment fiscal i financera que la sustenta. El risc més real per als valencians, repetint la Transició, és que una sort d’acord bilateral amb Catalunya ens deixe fora del joc i condemnats al subdesenvolupament per a d’altres tres dècades. Les i els valencians no tenim cap necessitat d’arreglar la vida a la resta de territoris; de dir-los quin model de finançament necessiten o si els calen o no Diputacions Provincials. I tampoc de negar-los -per suposadament raons històriques- institucions que els puguen resultar beneficiosos. Simplement demanem fer ús dels recursos a la nostra manera; de gravar els fluxos turístics -oh, heretgia!- o logístics en favor de la nostra població. Sabem que som pobres, i al final només demanem que ens deixen resoldre les dificultats com ho hem fet tota la vida: treballant.

La solució la tenim, encara que no ho semble, dins del propi Estatut de 2006, en aquella punta de llança del constitucionalisme modern que es diu Clàusula Camps. Només volem exactament el que tenen els altres: que en la disjuntiva cupo per ningú o cupo per a tots, elegim la segona. I que ens deixen en pau.

Josep Nadal és diputado de Compromís en Les Corts y Francesc Miralles consultor político