Declarar l’emergència climàtica i ampliar infraestructures que incrementen la petjada de carboni

Aquests dies del final de l’estiu i inici de la tardor, al nord de la ciutat de València un grup de persones activistes socials i ambientals manté una mobilització per defensar una part gens menyspreable de L’Horta de València. De fet el Forn de Barraca amb la seua carxofa d’on brolla una gota de sang, la sang de L’Horta de València, és tot un símbol de la resistència d’un poble, tot un símbol del que significa preservar el territori.

A finals dels anys 80’s del segle passat, les Nacions Unides (UN) van definir el desenvolupament sostenible com aquell que és capaç de satisfer les necessitats de les generacions presents sense llevar-li a les generacions futures els mitjans per a satisfer les seues necessitats. Definició que les UN segueixen mantenint hui en dia. Així, en la meua opinió, les actuacions en les infraestructures que el Ministerio de Fomento està fent a la part nord de L’Horta de València van en contra de les generacions futures de valencianes i valencians atès que els detrau recursos que van a necessitar en un context d’emergència climàtica causada per l’acció de l’ésser humà. Ja em perdonaran o no, però no vull que els meus fills i nets visquen pitjor que jo.

Anem a pams, una de les principals causes del canvi climàtic rau en l’emissió de gasos d’efecte hivernacle. Bona part d’aquests són produïts per la manera en que les societats considerades com a més avançades organitzen la seua logística. En eixe sentit, la manera en la que tenim organitzada la logística a l’arc mediterrani és molt reveladora. Mentre els nostres socis centre-europeus aposten per baixar les mercaderies dels camions i pujar-les al ferrocarril, amb moltes menys emissions que els camions i més barat en distàncies llargues, per terres valencianes alguns van a ampliar una autovia d’entrada a València per a “facilitar el trànsit”. Tanmateix, fa pocs mesos el Consell amb el seu President al cap declarava, en la meua opinió encertadament, l’emergència climàtica al territori valencià. Però clar, com que no es pot estar a missa i repicant al mateix temps, a mi em ve al cap la següent pregunta: si estem en una situació d’emergència climàtica, com amplieu una autovia que durà més trànsit, més emissions i menys zona verda a la ciutat més gran i poblada del nostre territori? A veure, alguna cosa no em quadra.

A més, altra més que probable característica de l’escenari amb el que hauran de viure les generacions futures serà la fi dels combustibles fòssils. Amb això es farà palès la necessitat de configurar cadenes alimentàries basades en productes de proximitat i de temporada. En eixe context, nosaltres els valencians tenim un recurs immillorable al costat de la nostra casa. Al costat de la ciutat de València hi ha una superfície de terra fèrtil d’altíssima qualitat que pot servir a les futures generacions a fer front a les conseqüències del canvi climàtic proveint la ciutat de menjar de proximitat i servint de cordó verd que mitigue la pujada de la temperatura mitjana a la ciutat. Va aquesta ciutat a viure d’esquenes a la seua horta? No hauria, sobre tot quan l’alternativa és més asfalt i més emissions i petjada de carboni. L’Horta genera unes externatlitats positives (recorden les externatitats definides per Pigou) per als habitants de la ciutat que cap informe d’impacte sol tenir en consideració.

Hi ha, però, més qüestions en relació a les infraestructures que s’estan plantejant, relativament a prop de la ciutat de València hi ha Sagunt. Les dues ciutats tenen port i, a més, Sagunt té una àrea industrial i logística ja urbanitzada al voltant del seu port que no està operant al 100% de la capacitat instal·lada. Com tampoc està operant al 100% de la capacitat instal·lada el port de València. El que em du a pensar si no ens podríem plantejar un funcionament realment coordinat d’ambdues infraestructures amb la finalitat de no triturar més el nostre territori. Més tenint en compte que al sud de la ciutat tenim el Parc Natural de L’Albufera i encara ens queda una part de L’Horta.

Així, parant-se un poc a reflexionar sembla que una manera clau de planificar i gestionar les infraestructures al voltant de la ciutat de València (aplicable a qualsevol ciutat del nostre territori) seria el fer una avaluació conjunta de la capacitat instal·lada. Quan dic conjunta em referisc a pensar en les infraestructures similars disponibles en localitzacions pròximes. L’objectiu, NO duplicar infraestructures i per tant costos fixes.

Tot i això, la clau pense que està en el ferrocarril. Sense un corredor mediterrani decent, vull dir decent per al S.XXI ho tenim cru per a no seguir triturant territori actuant sense pensar conscientment en termes d’emergència climàtica i de generacions futures.

Per finalitzar, si hi ha una cosa que una estratègia no pot permetre’s és no ser coherent. És a dir, si declares l’emergència climàtica NO és coherent que cimentes L’Horta o la soterres sota l’asfalt. Encara NO és tard, però cada vegada ens queda menys temps.