Del colorit del Cabanyal a la sobrietat de la nova Casa del Rellotger: quan l'edifici dóna la cara

VALÈNCIA. “Tenia bona façana però darrere s’amagava una persona retorçuda”. Sí, era inevitable que s’utilitze una paraula molt arquitectònica per descriure l’aparença exterior d’algú. Per això quan es va necessitar anomenar què era una façana, pensaren en la faç: el rostre d’una persona. Una qüestió tan superficial s’ha convertit capital als nostres edificis: la imatge és fonamental. El conte dels tres porquets, on les cases de fang i palla semblen no servir, també ensenya que l’exterior de les cases protegeix als seus habitants. 

Les façanes del Cabanyal, úniques al món pels seus taulells ceràmics, són un exemple d’esta doble funció: “la ceràmica dóna una millora de l’estanqueïtat i de l’acabament de les façanes: pot ajudar a previndre infiltració d’aigua així com millorar un poc la inèrcia tèrmica”, conta Lluís Candel, arquitecte del Col·lectiu Anou, amb seu al barri mariner del Cap-i-Casal. “Encara que considere que la principal motivació era estètica”, puntualitza. Amb el fervor modernista entre finals del segle XIX i principis del XX, cada casa es personalitzava al gust dels seus habitants combinant taulells de diferents colors per a generar trames i geometries, com repassava Felip Bens este cap de setmana amb el top 10 de les façanes més impressionants del barri mariner.

Per a decorar les façanes, el veïnat aprofitava fins i tot les sobres: així es va inventar el trencadís. Les restes de la ceràmica s’utilitzaven per als remats de les façanes o les obertures de portes i finestres. Sempre s’havia fet en xicotetes superfícies exteriors fins que es va folrar sencera la façana del Palau de les Arts: “l’exemple més clar i nefast de com aplicar-lo contravenint els principis de la física bàsica”, raona Lluís Candel.

“L’arquitectura del Cabanyal és l’arquitectura vernacla de la zona amb els materials del moment”, explica Candel. Però el seu valor va més enllà de la façana: “Les parcel·les del Cabanyal, almenys les més antigues -allunyades de la costa- deriven directament de l’espai antigament ocupat per les barraques i els espais intersticials entre aquestes. Per això les mesures de les barraques i dels passos estaven bastant predeterminades”.

Façanes per diferenciar-se

Si les cases vora mar es personalitzaven amb colorits com les del Cabanyal o La Vila Joiosa, a les finques del centre de la ciutat la moda acabaria arribant. “A la València de principis de segle XX, el promotor burgés feia tota la inversió per a després reservar-se un o dos pisos i llogar o vendre la resta. Promotors com Cortina Pérez buscaven un arquitecte per diferenciar les seues finques i convertir-se en la seua senya d’identitat”, explica Esteban Longares, historiador de l’art i guia turístic a CaminArt.

És el cas de la Casa Jueva, una de les edificacions més eclèctiques de la ciutat de València, a tocar de l’Estació de Nord. El nom no podia ser més explícit: el seu promotor, José Salom, va senyalar a través de la façana quina era la seua religió i va col·locar una estrella de David al llindar de la porta. Inaugurada el 1930, l’arquitecte Guardiola Martínez “s’emmarca en l’art déco, més exòtic i primitiu que el modernisme”. Amb elements àrabs, egipcis o hindús, “la decoració té un gran pes inspirada en la fascinació per l’exotisme que es tenia en aquella època, a partir dels viatges a Orient del segle XX”, explica Longares.

Una façana que a les rutes no deixa a ningú indiferent: “La gent diu que sembla una falla, un decorat o cartó pedra. Hi ha gent a qui li agrada i a altres els sembla horrible”. Això sí, queda clar que a l’arquitectura “la façana no és el més important, però sí el més visible. A les rutes no podem ensenyar l’interior de les finques, com a molt els portals. Amb la façana sí que podem explicar l’origen de la construcció: materials, influències, el paper de l’arquitecte...”. Ara Longares adverteix: “la finca encara no està protegida. S’han perdut elements tant exteriors com interiors, com una columnata egípcia que tenia el local comercial, ara tancat”.

Però la idea de fatxada és un concepte relativament nou. Segons conten Alejandro Zaera-Polo i Stephan Trüby a Façade, “la primera vegada que apareix la paraula en anglés és el 1656, referint-se a la representació de l’exterior d’una casa”. Alberti, un dels teòrics més importants de la història de l’arquitectura, es referia el 1726 a la façana només com la part frontal de l’edifici. Així ocorre amb les cases del Cabanyal o la Casa Jueva, però quina és la part frontal del Palau de les Arts?

Interfaç a la ciutat vella

El descobriment del formigó armat i l’acer -entre finals del segle XIX i principis del XX- va alliberar definitivament a la façana de sustentar el pes de l’edifici i l’arribada del Moviment Modern a partir dels anys 20 va fer la resta de la faena. Un cub blanc que es podia rodejar per les quatre cares es va convertir en el paradigma de l’arquitectura occidental, fins que l’arribada dels ordinadors han trencat l’impossible.

Així sempre resulta polèmic combinar un projecte del 2018 en un barri històric. “La integració no pot suposar incórrer en un fals històric, és a dir, no es poden reproduir estils arquitectònics d’altra època”, expliquen Mª Dolores Contell Jurado i Juan Miguel Martínez López, redactors del projecte d’ampliació la Casa del Rellotger, un nou centre cultural enfront del Micalet. Amb la façana “s’ha de reconéixer el moment en el qual s’executa l’edifici i l’ús públic al qual està destinat”, conten des de Contell-Martínez Arquitectos.

Des de la seua oficina preparen ara el projecte d’execució, després que algunes entitats qüestionaren el plantejament inicial del projecte guanyador del concurs convocat per l’Ajuntament de València. A la proposta de Contell i Martínez, “l’ampliació s’integra però es diferencia al mateix temps de l’edifici existent”. Les façanes encara que siguen privades defineixen sempre l’espai públic. A este cas, un mur neutre “recupera les alineacions històriques del carrer Micalet i el llenguatge propi dels murs perforats de Ciutat Vella”.

Encara que matisen que el concurs és només el punt inicial del projecte, l’estudi d’arquitectura valencià avança que el projecte “gira al voltant d’un espai lliure a l’interior de l’edifici”, on la façana actua “com una transició entre l’exterior de la mançana i el nou espai urbà de l’interior”. A este pati obert, les finestres i els miradors “generaran múltiples vistes i relacions entre el centre cultural i cap a la Catedral i l’exterior”. Si l’important és l’interior, fins i tot hi ha vegades que les façanes estan dins dels edificis.