Ens trobem a les acaballes de la segona legislatura del Govern del Botànic, abocats a les eleccions del proper mes de maig, inmersos en la cursa electoral entre partits. En aquest context pot resultar extemporani plantejar la necessitat de fer un balanç polític serè del què han suposat aquestos anys per a la societat valenciana, reivindicant els avanços realitzats -que no han estat pocs- però també posant damunt la taula els problemes irresolts i els motius pels què aquestos persisteixen.
En termes generals -ho he dit sovint des de la tribuna de Les Corts- aquestos 8 anys ofereixen un balanç realment positiu de la gestió del Consell. En aquestos moments no existeix pràcticament cap indicador econòmic o social que l’oposició puga utilitzar en contra el Govern valencià: Creixement econòmic, reducció de l’atur, reducció de la pobresa, increment del número de professors, de beques, del personal sanitari, de les prestacions per dependència, increment del pes de la industria sobre el PIB, balança per compte corrent positiva, i un llarg etcètera. Ara bé, això no significa ni que visquem en el millor dels mons posibles, ni que les dificultats dels valencians en el seu dia a dia hagen desaparegut, ni tan sols que la Generalitat Valenciana s’haja lliurat dels problemes endèmics que l’han llastrat històricament com l’infrafinançament.
Cal defensar el què ha significat el Botànic per a la Comunitat Valenciana i fer tot el posible per reeditar el Govern amb una nova majoria eixida de les urnes però al mateix temps cal què posem damunt la taula aquesta altra part primer per una qüestió de coherència i honestedat cap als ciutadans que ens han escollit i segon perquè invisibilitzar el problema només pot contribuir a agravar-lo.
Tractar de mantindre uns serveis públics equiparables als de la resta de Comunitats Autònomes dispossant de menys recursos ens ha forçat a acumulat dèficits any rere any. Com a conseqüència de l’infrafinançament ens hem convertit en la Comunitat Autònoma més endeutada d’Espanya respecte del nostre PIB, un 44,4%, i la què té una major càrrega de deute per habitant. Segons l’informe sobre el deute públic elaborat per la Sindicatura de Comptes, un 78% del deute de la Comunitat Valenciana és producte de l’infrafinançament. Tanmateix, sovint cometem l’error de considerar que, com que el deute ha sigut conseqüència de l’infrafinançament, n’està subordinat, o en altres paraules, què solventant el problema de l’infrafinançament solventariem també la qüestió del deute. Aquesta mentalitat és un error, el deute acumulat és un fenomen què ha adquirit unes dimensions tals que ha adquirit substantivitat pròpia.
En els Pressupostos de la Generalitat Valenciana del 2023, els passius financers han assolit un volum de 6.283 milions d’euros sobre un pressupost total de 30.051 milions, és a dir, el 20,75% del total. A dia de hui, la “Conselleria del deute” és la segona amb major pressupost únicament per darrere de sanitat. El deute no només és una font de finançament a curt termini, també suposa una detracció de recursos a curt i a llarg termini. Si no haguèrem de destinar un percentatge tan elevat del pressupost a pagar deute, tindriem més recursos propis per destinar a cobrir les nostres competències i per tant dependriem menys del deute. És un bucle, hem arribat al punt en que les conseqüències financeres d’un endeutament excessiu ens obliguen a endeutar-nos més i més.
Al voltant d’un 90% del deute públic valencià té un mateix creditor que és l’Estat central. Especialment arran de la crisi del 2008, ens hem trobat en una paradoxa: els diners que deixem de rebre a través del sistema de finançament els rebem en forma de deute. El recurs a l’endeutament amb l’Estat amortigua els efectes de l’infrafinançament de cara als ciutadans mentre el problema financer no deixa s’agravar-se fent-nos cada vegada més depenents tant en el plànol econòmic com en el polític. O expressat en altres termes, el nostre recurs al crèdit de l’Estat central és un factor més què contribueix a postergar la reforma del sistema de finançament o, almenys, a no percebre correctament el grau d’urgència que realment té.
Finalment, el problema del deute té també una dimensió ideològica. Entre 2008 i 2010 la crisi financera que va colpejar Europa va mutar en una crisi de deute públic que es va utilitzar per a realitzar retallades socials i per imposar regles de control financer sobre els Estats. Es tractava d’utilitzar aquella crisi per a implementar una recepta d’austeritat expansiva sota la màxima de deixar-li més i més espai al mercat en detriment del sector públic que va tindre resultats desastrosos. Ara bé, que s’utilitze la política financera per a encobrir un programa econòmic neoliberal no significa que aquesta estiga necessàriament contraposada a la garantia dels drets socials de la població. El convenciment de què un dèficit excesiu és la conseqüència necessària d’un Govern que aposte per les polítiques socials, no té res de transformador ni de progresista. Al contrari, és una idea induida des dels sectors més conservadors per a què la societat arribe a la conclussió de què l’esquerra té bones intencions però què qui sap gestionar és la dreta.
Res més lluny de la realitat, l’experiència de les darreres dècades ens ha demostrat que l’aplicació de polítiques neoliberals genera, de forma deliberada, dèficits excessius per la via de minvar els ingresos fiscals i d’afeblir la capacitat econòmica d’amples capes de la població. Un govern progresista té l’obligació de preservar les institucions que son una de les poques eines que tenim per a corregir les desigualtats socials, però ademés té també la responsabilitat d’aplicar els principis de justicia i equitat cap al futur, sabent que el deute és ni més ni menys que canviar recursos futurs per recursos presents i, per tant, hipotecar als qui vindran després de nosaltres.
En la mesura en que el deute es converteix en una trampa en la que no serveix sinó per generar més deute, un Govern com el del Botànic ha de ser el primer interessat en abordar aquest problema de front exigint una solució al Govern d’Espanya però també incloent entre els seus objectius de política financera una reducció constant del nivell d’endeutament que siga compatible amb continuar desenvolupant polítiques socials, reforçant el nostre sistema de benestar i apostant per una transformació del nostre model productiu.