Dissenyades per a castigar: de Picassent a Sapadors

VALÈNCIA. Tres voltes al dia el 186 connecta l’Estació d’Autobusos de València amb el Centre Penitenciari de Picassent. L’autobús enfila la Pista de Silla i voreja l’Albufera fins a arribar a la destinació. A l’eixida de l’autovia impacta el contrast entre les torres de control de la presó i el camp de golf que s’estén al seu sud. La seua gespa es rega amb les aigües residuals de la mateixa presó, conformant un peculiar ecosistema: el camp de golf necessita els lavabos de la presó. Exquisides coincidències, durant uns anys el camp prenia il·legalment l’aigua de la Séquia Reial del Xúquer. 

“La Constitució espanyola diu que la finalitat de les condemnes és la reinserció per a fer una societat millor. Però quan algú acaba empresonat és un fracàs com a societat: no tenim un servei de salut mental adequat, creem barris com a guetos on la gent no pot eixir, després de la bombolla immobiliària gent sense recursos ha de fer algun robatori...”. Javier Vilalta és el director de l’associació Àmbit i enceta la conversa desplegant una constel·lació d’urbanismes que intervenen abans d’arribar al complex penitenciari de Picassent. 

“Està demostrat que la gent empresonada és majoritàriament pobra: la desigualtat econòmica comporta diferències a la formació i la igualtat d’oportunitats”, continua Vilalta, que treballa per la reinserció dels presos. “Estar tancat deu anys no és senzill i molts delictes no són greus, casi tot és de trànsit de drogues, per això cal invertir en educació. Perquè si ixes de la presó sense reinserció, tornaràs a delinquir”.

Estan dissenyades les presons per a la reinserció? 

A diferència de l’antiga Presó Model –que ara acull oficines de la Generalitat-, la presó de Picassent està a una hora del centre de la ciutat de València. “Al període predemocràtic les presons eren més inclusives i properes a la societat que hui en dia: estaven obertes per complet als familiars i s’ubicaven dins de la ciutat”, explica Vilalta. A la perfecta ciutat moderna, les presons no tenen cabuda al seu interior. 

El complex de Picassent està format per dos presons diferents que s’organitzen en mòduls articulats per patis. “Les presons són espais on prima la seguretat”, assegura Vilalta, “i per això es creen xicotets mons més controlables”. Les persones preses es reparteixen a partir d’una classificació: “està el mòdul de dones, el mòdul 1 de Projecte Home on es treballen addiccions, els mòduls de respecte amb els presos amb millor comportament... A les presons es combinen gent que ha comés des de delictes amb violència fins impagaments de multa de trànsit”. 

Encara que hi ha espais compartits com la biblioteca o la piscina –tancada injustificadament durant els últims deu anys-, la vida diària es desenvolupa al mòdul. “Segons el mòdul, cada pati és un món. Hi ha gent que decideix no parlar en ningú, gent que es dedica tot el dia a caminar pels corredors, sense parar... Això sí, no hi ha la violència que es trasllada als mitjans de comunicació. La nostra visió està molt influïda per la ficció”, aclareix Vilalta, que recomana la pel·lícula Septiembres de Carles Bosch. 

Parets de formigó i barres metàl·liques configuren el paisatge presidiari. “Perquè siguen més vistoses algunes parets es pinten de blau o verd a l’estil dels centres educatius, però els presos tenen tallers per pintar murals, decoren amb ceràmica... van donant-li color i apropiant-se de l’espai”. A un espai fortament masculinitzat, “només el mòdul de dones és diferent, perquè els xiquets poden viure a la presó amb elles i tenen un pati amable”. 

Una tanca de xipresos amaga el complex des de l’autovia i no deixa veure la seua escala. La façana principal se situa a l’altre extrem, per on entren familiars i treballadores. Coronada per una cúpula metàl·lica i amb el fons de la torre de control, es podria confondre amb una església moderna i el seu campanar. El verd natural es queda a este costat dels murs, entre l’aparcament per a treballadores i el camp de golf. A l’interior del complex, “com a molt hi ha un hortet urbà en algun mòdul”, encara que el contacte amb la naturalesa ajudaria als seus habitants.

Una torre per dominar-les a totes

Encara que el poder sempre ha construït espais de privació de llibertat, dos hòmens són clau en el disseny de les presons tal com es coneixen hui. A finals del segle XVIII l’advocat i pensador anglés Jeremy Bentham va idear per encàrrec de Jordi III “el panòptic”, un edifici circular on es reservava el perímetre per a les cel·les i el centre per a una alta torre de vigilància.  

Cada nínxol comptava amb llum natural perquè es poguera observar bé el seu interior des de la torre, mentres que l’interior de la torre permaneixia ocult per un efecte de contrallum. Així els presos no podien saber si els observaven o no: sentien una mirada omnipresent que Bentham pensava que “disciplinarà la seua ànima i farà més dòcil el seu cos, de manera que reflexione sobre els seus delictes i arribe al penediment”. 

Este model arquitectònic es va repetir arreu Europa i Nordamèrica i va acabar evolucionant al “sistema Pensilvània”, testat per primera vegada el 1829 a una presó de Filadèlfia. Un panòptic perfeccionat que es dibuixa com una estructura radial amb diferents pavellons que parteixen del nucli central de vigilància, com és el cas de la Presó Model de València o les de Benalúa i la Florida a Alacant. 

El segon home clau és Michel Foucault, filòsof francès que el 1975 publicava “Vigilar i castigar. El naixement de la presó”, on explicava que el panòptic era l’emblema de la societat moderna. Si des de la torre de control uns pocs poden vigilar a totes les persones preses, el pensador analitza altres institucions que castiguen, controlen i disciplinen a la societat. “No és sorprenent que les presons es pareguen a fàbriques, escoles, casernes, hospitals?”, es preguntava Foucault. Les seues reflexions van dotar d’una nova mirada l’arquitectura penitenciària i van facilitar una nova interpretació de la ciutat moderna que ha acabat influint al disseny d’oficines o universitats. 

Retencions al centre de la ciutat

A diferència de la ciutat medieval, decorada per a ser vista i protegida per a no ser conquerida des de l’exterior, la ciutat moderna segons Foucault està dissenyada per màquines que disciplinen. Més enllà del clixé del control continu de la tecnologia, la malaltia, la moral o la nacionalitat són autèntiques ferramentes que modelen les nostres ciutats.

“Un Centre d’Internament d’Estrangeria és un espai no penitenciari on es tanquen persones migrants durant seixanta dies en condicions lamentables”, explica Xavi Torregrossa Escoda. Activista de CIEs NO a València, Torregrossa  Escoda explica que “és com un magatzem de persones, un espai logístic on en lloc de taronges, hi ha gent esperant a ser deportada”. 

Tota una estratègia de transport d’humans: “encara que viuen i tenen la seua xarxa a Barcelona, a les dones d’allí les tanquen ací perquè a la policia li va millor. I si són expulsades de l’Estat Espanyol per l’aeroport de Barajas, uns dies abans les porten al CIE de Madrid perquè la seua deportació siga més efectiva”, explica Torregrossa Escoda. 

Dos edificis prefabricats acullen el CIE de València, ubicat al complex policial de Sapadors, al barri d’En Corts. Originalment una caserna d’enginyers construïda als anys 20, l’actual comissaria de policia nacional de Sapadors es cau a pedaços. Un edifici neoclàssic profusament decorat amb frontons, ferros i balustrades darrere d’una malla per evitar despreniments. 

El principal pavelló de Sapadors amaga al seu pati el Centre d’Internament d’Estrangers de València. Només les veïnes que tenen balcó pròxim poden vigilar què passa: “hem tingut casos de resistència de les retingudes que albira el veïnat quan ix fum del CIE o entren els antiavalots”, conta Torregrossa Escoda.

Condicions insalubres

Però qui pot ser retingut a un CIE? “La policia sol fer batudes o identificacions racistes a l’espai públic, buscant qui no té permís de residència”, assegura Torregrossa Escoda. “La privació de llibertat és la màxima pena que té el nostre ordenament jurídic, posar-la a una persona que no ha comés delictes sinó una falta administrativa és desproporcionat”. 

Cent trenta-dos homes i vint-i-quatre dones conviuen retingudes a només uns mil cinc-cents metres quadrats. Les cel·les són de dotze metres quadrats i les finestres són altes i allargades, el que augmenta la sensació d’angoixa i retenció. Els lavabos se situen fora de les cel·les i a més “les plaques solars no deuen funcionar bé perquè l’aigua ix bollint o congelada”, segons es denuncia a l’Informe de la Campanya pel tancament dels CIE: el cas de Sapadors. A més, el sostre de la nau prefabricada és d’uralita, “així que l’estiu és insuportable per la calor i a l’hivern fa massa fred”. 

Mentres es resolen les morts d’interns als CIEs de Madrid, Barcelona i Motril, la campanya dels activistes exigeix el tancament dels CIEs i la fi de les deportacions. “Volem que millor el benestar de les persones tancades als CIEs però considerem que les persones mai estaran bé allí tancades. És un lloc que no importa, on han mort persones”, conta Torregrossa Escoda. 

“El disseny de les presons no està pensat per a la reinserció, sinó per a la seguretat i el càstig. Una presó hauria d’estar prop del nucli urbà, perquè les persones en tercer grau puguen anar i tornar fàcilment. Crec que els espais de formació haurien de tindre millors condicions i serveis, el que passa és que quan es fa una presó digna, la societat ho rep malament pels mitjans de comunicació”, explica Vilalta. Com millorar el disseny de les presons? “A Noruega i Suècia estan tancant les presons, eixe és el millor model d’arquitectura”.