Educació financera i bancs, un conflicte d’interessos

En els últims temps sembla que bona part de la ciutadania ha normalitzat el fet que la banca siga art i part en l’educació financera de la nostra societat. Anem a pams, quin és el negoci de la banca? Com guanyen diners? Vull aclarir que per a mi, guanyar diners no té res de mal sempre que es faça atenent a principis ètics i sense comportaments abusius al mercat. Però cal que analitzem un tema com aquest tenint en compte que l’economia és un sistema d’incentius, és a dir les condicions de cada moment incentiven o des-incentiven determinats comportaments que tenen conseqüències en la societat i el medi ambient.

Dit això, el negoci de la banca és prestar diners cobrant interessos i captar estalvi a través de la comercialització de diferents productes financers d’estalvi/inversió. Tanmateix, això implica que la banca té uns objectius i unes prioritats i la clientela té altres objectius i prioritats diferents als de la banca. Per tant, els objectius i prioritats de la banca i de la ciutadania NO estan alineats. El que significa que el producte financer que en un moment li convé a la banca vendre-li als seus clients per a maximitzar els seus beneficis NO és necessàriament el producte financer que més li convé a la clientela. Això és legítim, però la ciutadania n’ha de ser conscient i actuar de manera coherent per protegir els seus interessos.

Altra dada important a tenir en compte pel que fa a aquest tema és el nivell de competència financera per terme mitjà tant de la població de l’estat espanyol com de la valenciana estan per davall de la mitjana de l’OCDE i de la UE d’acord amb les dades de l’enquesta de competències financeres del Banc d’Espanya (presentada en maig del 2018). Per tant, podríem concloure que tant en el cas de la població espanyola com en el de la valenciana hi ha un nivell de competència financera inferior al del nostre entorn més pròxim. Si tenim en compte que un dels factors que fa possible que un individu prenga decisions encertades i alineades amb els seus interessos i necessitats és que aquest dispose d’informació completa i tinga capacitat de processar-la, és fàcil adonar-se que als mercats financers minoristes hi ha informació asimètrica. És a dir, no tots els actors del mercat (banca i clientela) disposen de la mateixa informació (en qualitat i quantitat) ni de la mateixa capacitat de processar eixa informació d’acord amb els seus interessos i necessitats.

Així, una de les maneres de posar solució a una errada de mercat (market fault), com ho és la informació asimètrica que fa que els mercats no presenten un nivell suficient de competència, és promoure la formació financera de la ciutadania. Aleshores és quan arriba la qüestió: quins agents haurien de ser els responsables de promoure, dissenyar i dur a la practica eixes iniciatives de formació financera?

A la pregunta del qui hauria de promoure la formació financera de la ciutadania, la resposta sembla clara: l’administració pública que té com a missió el bé comú de la ciutadania. Això inclouria el dotar a la ciutadania amb els coneixements necessaris com per a fer una gestió conscient i responsable de les seues finances personals. Combatent abusos de mercat i promovent la inclusió financera. 

El següent punt a aclarir seria el qui i com hauria d’estar al càrrec del disseny de les iniciatives de formació / capacitació financera de la ciutadania. El disseny d’aquestes iniciatives implica definir quins continguts i com els necessita conèixer la ciutadania, això s’hauria de fer pensant en les necessitats de les persones i no de la banca. Per tant, considere que el disseny de les iniciatives de formació / capacitació financera haurien de fer-lo professionals experts de les finances però neutrals. És a dir, sense vinculació amb la banca perquè no oblidem que la banca és un agent que opera al mercat financer i, a més, és l’agent que opera en una situació de superioritat en comparació al client minorista.

Finalment el fet que moltes accions de formació / capacitació financera a la ciutadania, especialment les adreçades a joves que cursen ensenyaments secundaris, siguen dutes a terme per personal que treballa en banca no em sembla una opció adequada atès que no és una opció neutral al mercat financer. No oblidem que el que s’intenta mitjançant aquestes iniciatives és contrarestar l’assimetria informativa que hi ha al mercat financer minorista entre la banca i la ciutadania, per això no sembla massa apropiat i neutral que siga la part del mercat que està en situació de superioritat (la banca) l’encarregada d’acabar amb eixa asimetria informativa que dona lloc a una superioritat al  mercat financer minorista. Estem, en la meua opinió, davant d’una situació clara que presenta un conflicte d’interessos que trenca amb la neutralitat necessària per a solucionar el problema. No és pot ser art i part.

De fet, si fora jo qui haguera de prendre les decisions en aquest tema el disseny i la posada en pràctica de programes de formació financera per a la ciutadania, optaria per una col·laboració de l’administració pública amb agents neutrals al mercat financer minorista. Per allò de mantenir la neutralitat i evitar situacions on l’existència de conflictes d’interessos posaren en risc l’objectiu últim de les accions: que la ciutadania tinga suficient capacitat com per a gestionar lliurement les seues finances personals de manera informada. Això és que als mercats financers minoristes ningú puga abusar de ningú.