El caqui i els vells problemes de la cadena alimentària

Fa alguns anys, a principis de la dècada dels 10s, solia fer xarrades a moltes localitats de la geografia valenciana transmetent de manera planera els resultats de la meua recerca sobre el funcionament de la cadena alimentària i possibles estratègies per a operar amb èxit en el negoci agrari. Tractava de transmetre a les persones que viuen del camp la idea que eren empresaris, encara que no s’ho hagueren plantejat mai així. Són empresaris perquè inverteixen els seus diners, és a dir els arrisquen, per a produir una collita que després venen als mercats a uns preus que depenen d’una negociació en la que la gent del camp sempre és la part feble. És a dir la part que no té poder de mercat per a imposar preus i condicions en les operacions de compra-venda del producte agrari.

Durant eixos anys, un dels punts que els hi assenyalava és que m’alegrava molt que estigueren guanyant diners amb el caqui roig brillant i que hagueren establert una denominació d’origen. Però que, en la meua opinió, el canvi de cultiu a llarg termini no anava a ser suficient per a fer front al poder de negociació de la gran distribució dins de la cadena alimentària. Solia dir que no importava que canviaren de cotxe, si el feien anar pel mateix camí (pel mateix canal de distribució) arribarien el mateix lloc (al mateix resultat) que amb els cítrics. 

Els anys han passat i en els darrers temps podem llegir/escoltar als diferents mitjans de comunicació als sindicats agraris denunciant comportaments abusius de la gran distribució i preus baixos en origen també en el caqui de la varietat roig brillant. Això ho noten, sobre tot, aquelles persones que es guanyen la vida cultivant-los.

Per a posar fil a l’agulla, he calculat (amb dades de la Conselleria d’Agricultura, Desenvolupament Rural, Emergència Climàtica i Transició Ecològica) els preus mitjans del caqui de la varietat roig brillant en €/Kg percebuts pels llaurador en origen durant la tercera setmana de setembre, octubre i novembre dels anys 2016,2017,2018 i 2019. El gràfic que poden veure a continuació ens permet fer una comparativa dels quatre anys consecutius.

 La primera cosa que observem és que els preus de l’any 2018 són atípics en comparació amb els dels altres tres anys. La raó és que en la temporada 2018/19 es va perdre al voltant del 40% la collita de caquis d’aquesta varietat degut a inclemències meteorològiques. Cosa que va disminuir la quantitat de fruita disponible i, amb això, els preus es van veure incrementats de manera circumstancial.

Si ens parem a analitzar l’evolució dels preus en els tres primers mesos de les campanyes 2016, 2017 i 2019 s’observa que hi ha una tendència clara a la disminució de preus percebuts pels agricultors en origen, és a dir el problema dels preus baixos en origen ha arribat al caqui tal i com jo pensava que passaria fa uns anys. De fet, aquest 2019 la Unió de llauradors i ramaders ha traslladat a l’Agència d’Informació i Control Alimentaris (AICA), depenent del Ministeri d’Agricultura, l’existència d’incompliments de contractes de compra-venda de caquis on s’havien acordat preus en origen de 0,27€/Kg. En aquest cas, el comerç hauria pressionat a un llaurador per a que accepte 0,18€/Kg si vol que li recol·lecten la fruita. I el llaurador, en aquest cas, no té altra opció que acceptar perquè la fruita fresca és un producte perible i només pot triar entre o perdre tot el que ha invertit (si no li cullen la fruita) o minimitzar pèrdues (si li paguen menys d’allò acordat). Aquest és un exemple d’abús de posició dominant en la cadena alimentària.

Per entendre-ho pensem en com està configurada actualment la cadena alimentària entre els productors agraris i els consumidors. La figura que tenen a continuació (d’elaboració pròpia que utilitze en les meues classes) ho resumeix.

 Senzillament, el fet que els intermediaris entre les persones que produeixen aliments i les persones que els consumeixen (tothom) siguen d’una elevada grandària relativa en comparació amb productors i consumidors fa que aquest mercat NO siga un mercat competitiu i que calga ajudar i facilitar el contacte i l’intercanvi directe entre aquells que produeixen i aquells que consumeixen. És a dir ajudar al sector a desenvolupar canals de venda directa.

Coincidisc amb la Unió de Llauradors i Ramaders en reclamar una visió menys urbanita de la política agrària. Com a filla i neta de llauradors i criada al camp, entenc que el sector advoque per visions més pragmàtiques i menys bucòliques, és a dir d’igual a igual.