El cementeri del Grau: mòmies enmig d'una València insòlita

VALÈNCIA. Gustavo té accent inequívocament sud-americà. Xilé, potser. O argentí. Poc marcat, en tot cas. Està al càrrec del cementeri del Grau. Només li preguntem el nom i ens saluda amb afabilitat. La fotògrafa Eva Máñez està admirada per com de ben cuidat està tot. Fins i tot els gats que vagaregen entre els sepulcres i s'endormisquen a l'ombra dels panteons són fibrosos i gràcils i estan molt nets. El silenci és absolut. No l'interromp ni el tren que emergix des del túnel de Serradora just a esquena de la tàpia del cementeri. Tot està ordenat. I vell. Gojosament vell. Vivim un món que tot ho vol efímer i sempre és una satisfacció trobar coses velles ben conservades. Per fora és una altra cosa. En 2012 l'arquitecta Inés García Clariana va arrematar tot el perímetre dels murs de pedra, un tant destabacats, amb un degradat ceràmic verd. També es va crear un pati d'accés nou amb una tanca metàl·lica i unes lletres helvètiques de ferro gris: Cementerio Grao. Així, en castellà. Ja dins ens dóna la benvinguda un mural de taulells de la Geperudeta, com en tants altres: “Mare dels Desamparats: jamai ens desampareu, ni en la vida ni en la mort ni en lo Tribunal de Déu”. Les manisetes estan cobertes per una teuladeta i un fanal que s'encén en les fosques nits d'hivern i que convida a imaginar el far de llum groguenca enmig del no-res, advertint de la presència d'un espai poc tel·lúric.

L'ofici de zelador –guarda, custodi, soterrador…– és ben particular: ells passen els dies en el lloc que els altres hem allunyat –com més, millor– de la nostra quotidianitat. El pretext primer fon higieniste, però és cert que la presència de la mort ens desassossega cada volta més. L'assistència als cementeris, de fet, ha caigut en picat. El dia de Tots Sants esdevé una festa de la memòria dels que ja no estan, però és un dia a l'any. Per a alguns és un símptoma del creixent laïcisme de la nostra societat, de l'estrés dels temps o del desassossec ja esmentat. En tot cas tindre plena consciència de la mort ajuda a viure amb més intensitat, protegix de la natural tendència humana al geocentrisme i ens recorda la nostra menudència còsmica. El clàssic “no som ningú” de la saviea popular, vaja.

El cementeri i el laberint de la Fórmula 1

El cementeri del Grau està perdut enmig del no-res. Literalment. La majoria dels veïns de l'entorn o no saben on està o ignoren com accedir ad ell. No parlem ja dels de la resta de la ciutat. Potser els aficionats valentins als cotxes de carreres recorden, en les vistes aèries del gran Premi Europa –que es disputà en cinc ocasions, entre 2008 i 2012–, la presència d'un bosquet de ciprers al costat d'una de les revoltes més tancades del circuit. En la corba es distingix nítid el llamp amb els colors de la Senyera i el logo turístic de la palmereta, just davant de la via del tren del nord. Tanques, arbuixells, runes i brosses barren el pas cap als raïls. El temps pareix deturat entorn al cementeri, però el cas Valmor continua el seu procés, depurant responsabilitats. En tot cas l'abandó absolut del circuit i el seu entorn, des de 2012, ha deixat un accés laberíntic al cementeri, un oasi de vida –paradoxalment– enmig de les despulles mortals d'aquella València dels gossos i les llonganisses.

L'adreça del cementeri és Poeta Sanmartín i Aguirre, s/n (no confondre amb el carrer del Poeta Ricard Sanmartín). Josep Francesc Sanmartín Aguirre fon escriptor i periodiste del Grau, on va nàixer en 1848. La via que li ret memòria no té cap número; només un s/n. És en realitat un camí mal asfaltat, difús i sinuós, paral·lel al circuit i encaixonat, entre tanques, indicacions de pàrquings efímers i la memòria de la Fira de Nadal. Cal saber que este camí aplega al cementeri perquè qualsevol creuria que no porta a cap de lloc. Hi ha una forma alternativa d'arribar: en el cantó dels carrers Juan Verdaguer i Eivissa un senyal indica un carreró que serpeja fins al cementeri que s'hi veu al fons… però està tallat amb una de les versàtils reixes del circuit –abans hi havien dos roques enormes– per a tancar l'accés a camions i furgones que usaven el colossal solar com un abocador il·legal… Els vianants sí que poden accedir a este hàbitat d'escombraries i matolls empolsegats. I de fet, per allí es troben alguns passejants, amb gos o sense ell, runners, gent en bicicleta, turistes despistats buscant la Ciutat de les Arts i les Ciències, alguns veïns d'una i altra banda del riu, colles d'adolescents fent coses d'adolescents… El laberint de tanques rovellades té clavills i obertures ací i allà que permeten, a risc de tètan, anar botant espais. Hi ha fins i tot un túnel, negat d'aigua i brutícia, que comunicava les dos vores del circuit sense haver de travessar la pista. La pregunta bota als llavis: per què no s'ha desmantellat tot este laberint? és que encara subjau en la ment d'algú recuperar el Valencia Street Circuit?

El cuc de llum, dos milions per a quinze dies

Existix un pontet que salva el riu: el cuc de llum. Costà dos milions d'euros l'any 2008. La seua funció era obrir un accés al circuit des del camí de les Moreres. Estigué operatiu tres dies en cada premi. Quinze dies en total. A 133.000 euros el dia. Un símbol terrible d'aquells temps. Una cucada, això sí: fet amb fustes nobles i cobert amb una teulada que filtrava la llum taronja. En febrer de 2014 el col·lectiu El litoral per al poble va convocar una marxa per a reivindicar la seua obertura i l'aprofitament de la infraestructura per part del veïns. Els manifestants acabaren enderrocant les tanques al tomb i el pont quedà accessible. Des de primeries de 2017 està oficialment obert i connecta així, per als vianants, les Moreres, el cementeri i la zona del carrer Eivissa. Fins i tot es pot accedir a l'altra banda de les vies, un altre món en realitat: l'Albereda i l'avinguda de França interrompudes, les naus de les fàbriques Cross, i l'esplendorosa –i caríssima– València de la Ciutat de les Arts i les Ciències. La teulada del pontet i les fustes nobles han desaparegut i al'estructura no li queda un centímetre lliure de pintades, pero així i tot és un pont.

Durant segles va existir un cuc de llum no tant glamurós que comunicà a les gents dels dos costats d'un riu prou més cabalós i crescut que la bassa d'oli que és hui en dia. Els veïns li deien la Barqueta i va ser tan popular que, finalment, a tota la zona, a un costat i l'altre, acabaren per anomenar-la així també. El barquer treballava de sol a sol per a traslladar gent, atifells i animals a una vora i a l'altra. L'escenari –el barquer que travessa el riu al costat del cementeri– convida a pensar en Caront, aquell altre que transportava les ànimes dels morts fins a l'inframón d'Hades.

Els fundadors de Trasmediterránea i el panteó de Goerlich

El Grau tingué cementeri des de temps immemorials, des que la vila fon fundada per Jaume I. Primer estigué annex a l'església de Santa Maria del Mar, just on hui està la casa abadia, en el núm. 2 de la plaça del Tribunal de les Aigües. A primeries del segle XIX, en sintonia amb el corrent generalitzat de traure els soterraments dels nuclis urbans, es traslladà a l'espai on actualment es troba el col·legi Sant Josep de Calassanç, però el ràpid creiximent del poble portuari al llarg de la centúria tornà a deixar els morts massa prop dels vius. L'erudit Joaquim Díez, en Crónicas del Marítim, ens explica que el 29 d'abril de 1892 l'ajuntament –de la Vilanova del Grau, que llavors era municipi independent– decidí el trasllat a la seua ubicació actual, on un segle després seguix ben allunyat de tot. Perdut, fins i tot.

Una volta trobat, la visita és plaent. Només travessar la portalada, amb el seu remat discret de creu i campanaret emblanquinats, amera l'ànima una sensació de serenitat i calma. S'obri, en primer lloc, un breu passeig de panteons, amb alguns dels llinatges més coneguts de la història recent del poble: Carsí, Miñana, Llabata o alguns tan populars com Juan Dòmine o Ferrer Peset. José Juan Dòmine (1869-1931), cofundador de la Companyia Valenciana de Vapors Correu d'Àfrica (1909), Trasmediterránea (1917), Unió Naval de Llevant (1924) o Campsa (1927) fon també metge –d'ahí el nom del carrer: Dr. J. J. Dòmine–. No li deien ni Josep Joan ni Joan Josep ni Juan José, com se l'anomena a sovint, ja que Juan és el primer llinatge d'este valencià d'adopció, arribat al Grau des d'Albacete, quan era xiquet. Els germans Antoni i Vicent Ferrer Peset, per la seua banda, fundaren una de les navilieres matriu de Trasmediterránea. Vicent va ser, a més, l'impulsor de l'Stadium del riu, aquell extraordinari projecte executat per Javier Goerlich, llar del Gimnàstic FC. El celebèrrim arquitecte va dissenyar-los també el panteó familiar (vore foto adjunta).

A més dels panteons, el del Grau, lògicament, té les coses habituals de tots els cementeris: arbres –de fullatge exuberant i generós–, gats sibil·lins, cel·les i làpides, silenci i transcendència, flors, rajoles de fang, versos i epitafis, herba, búcars, un extens catàleg tipogràfic, retrats en sépia. També una minúscula capella, alicatada amb poc de gust. Un Crist de fusta acaramulla un modest altaret junt a uns bancs antiquíssims, amb l'escut valencià llaurat sobre la fusta. I uns entranyables banys retro, que podrien ser els d'un camp de futbol de Tercera dels anys 80. Junt a l'entrada queda un xicotet annex on està el presumpte cementeri civil, instal·lat quan es construí, al caliu de les idees sobre el lliure pensament de finals del segle XIX, igual que en el General. Hui, no obstant, de les 27 cel·les ocupades, quasi totes incorporen la creu cristiana.

El fossar de Cuba, mòmies i fèretres a la deriva

El cementeri del Grau té un record per a les víctimes espanyoles de la Guerra de Cuba, personalitzat en els trenta-dos ferits repatriats que varen faltar en aplegar al port de València, en la posta sanitària d'auxili immediat que el Casino Artesà del Grau havia instal·lat en el moll. El dia de Tots Sants de 1902 s'inaugurà el mausoleu sufragat pel propi Casino, que durant anys va retre homenatge als caiguts. En la làpida, cercolada per una reixa de ferro colat, a penes es poden llegir ja la mitat dels noms i poblacions d'orige dels soldats: Torís, Mazarrón, La Unión, Fuente Álamo, Illescas, Villalba, La Roya, Peñarrubia, Pozuelo, Calatayud…

La proximitat del riu Túria –està a penes a 50 metres– ha propiciat alguns episodis sinistres. Durant la Riuà del 57 l'avinguda del Túria va causar grans destrosses en el cementeri i va desenterrar i arrossegar molts dels taüts que estaven en terra. Alguns d'ells es varen recuperar; uns altres navegaren a la deriva per les nostres costes durant dies o s'afonaren. Lògicament la prioritat durant aquells jorns catastròfics eren els vius i els ferits… El desgavell provocat per les aigües crescudes del vell Guadalaviar explica la singular aparença del cementeri, amb quatre grans espais d'herba esguitats amb unes llosetes i els noms dels difunts, molts d'ells ja esborrats. En reconstruir-lo, en les setmanes posteriors a la tràgica Riuà, es va decidir guardar així la memòria dels difunts. També explica la presència –més nombrosa d'allò que és habitual– d'austers ossaris.

Tornant a Joaquim Díez, l'historiador ens relata que el cementeri del Grau és molt propici a la momificació dels cadàvers, sobretot en les tramades més elevades i allunyades de la humitat natural del terreny, segons els testimonis dels operaris recollits per ell mateix en son dia i per la seua pròpia experiència relatada en Crónicas del Marítim. Quan hagueren d'obrir el fèretre de son iaio, per a soterrar a una tia, els sorprengué trobar-se el cos incorrupte. La momificació natural es dóna en espais amb condicions ambientals o climatològiques molt particulars. La hipòtesi de Díez és que la momificació s'afavorix ací per l'alta concentració de salnitre en l'ambient, fruit de la confluència d'aigües dolces i salades en este tram del riu. Sabut és que el salnitre era fonamental en les tècniques de momificació dels egipcis.

Quan ens estem anant reparem en el relleu d'un senyor amb bigot i aspecte de finals del XIX i el llinatge Máñez sobre la làpida. Res hem pogut saber d'este Víctor Máñez Peixó. Especulem amb la possibilitat que siga un avantpassat d'Eva. A penes hi han 5.000 persones que porten, com a primer o segon, el cognom Máñez i on més se'n troben és en València. En eixir passegem pel paisatge dessolat que envolta el cementeri: potser un dia tota esta enorme porció de ciutat que queda entre el riu, el port, les vies del tren i Juan Verdaguer deixe de ser l’erm d'una València insòlita, però no fa la sensació que això haja de succeir en breu. I en tot cas, si passa, és possible que el cementeri del Grau torne a necessitar un altre exili, per a quedar de nou ben llunt dels vius.