La setmana passada vam parlar en aquesta mateixa secció de cóm havia l’estat espanyol arribat a acumular un deute que oficialment frega el 100% del PIB, però que si eixe còmput del deute oficial tinguera en compte el rescat a la banca és a dir el que realment l’estat (tots els contribuents) ens hem compromés a pagar, eixe deute real supera de bon tros el 100% del PIB.
Hui els propose que reflexionem en torn a la següent qüestió: l’estat espanyol pot pagar tot el que deu?
Per a respondre aquesta pregunta partim de l’anàlisi de la setmana passada, sabem que es deu més d’un bilió d’Euros i que el deute real a pagar supera el que som capaços de produir en un any (PIB). Ara bé, quina és la situació de la societat que ha de pagar eixe deute? La resposta a aquesta pregunta té a veure amb indicadors com l’índex de tendència de competitivitat (ITC) (elaborat pel Ministerio de Economía y competitividad). L’ITC de l’economia espanyola du cinc trimestres consecutius empitjorant, això malgrat la devaluació salarial que s’ha produït, el gràfic següent ho il·lustra.
Aleshores, per què una economia amb salaris a la baixa perd competitivitat? Doncs perquè els preus (l’IPC) a l’estat espanyol estan pujant en major magnitud que en la resta d’estats de la UE i de l’OCDE per terme mitjà. Un dels principals factors que ho explica són els preus de l’energia, és a dir que el cost social de tenir un mercat energètic ineficaç i ineficient són els salaris baixos. És a dir en l’estructura de costos de les empreses els costos laborals són importants, però altra part importantíssima són els costos energètics i cap empresa pot prescindir de la compra d’energia. Això hi ha que dir-ho i que la societat en siga conscient. Promet analitzar el mercat de l’energia de l’estat en unes setmanes.
Així, tenim una economia amb dificultats per a mantenir la seua competitivitat, per tant capacitat de generar PIB a llarg termini. Això no són bones notícies perquè és un llast per a la nostra capacitat de pagar el que deguem. Una economia de salaris baixos, alta temporalitat i rotació en l’ocupació i on predominen encara els sectors de baix valor afegit, no té un alt potencial de generar ingressos fiscals suficients per pagar un deute com el de l’economia espanyola. En termes d’humanitat, és una economia de grans desigualtats, amb alts índex de pobresa incloent la pobresa infantil (així ho mostren les dades de l’EUROSTAT, l’estat espanyol és l’estat on més ha crescut la desigualtat durant els últims anys).
Altre punt important per a valorar la capacitat de pagament del deute espanyol és preguntar-se a qui li se deuen els diners. Japó també va passar una època d’alt endeutament a partir de la dècada dels 90’s, la diferència important és que la majoria del deute japonès estava en mans dels japonesos. És a dir Japó li devia diners a Japó. Eixe no és el cas espanyol, els tenidors de la majoria del deute (a qui li s’ha de pagar) són estrangers. Més males notícies, deute elevadíssim i en mans d’altres.
Se’n recorden que fa uns 5 anys tothom estava preocupat per la prima de risc? Doncs bé, la prima de risc és la diferència entre el tipus d’interès que paga l’estat espanyol per col·locar el seu deute i el que paga l’actiu lliure de risc d’impagament (en aquest cas el bo alemany).
Saben per què va baixar? Va baixar gràcies a les mesures extraordinàries del banc Central Europeu (BCE) fixant tipus d’interès que van arribar a ser negatius i comprant deute dels països amb problemes des del 2012. Quan es va dissenyar el BCE i les sues funcions es suposava que aquest mai havia de comprar deute dels estats (monetitzar el deute). A hores d’ara, però, la major part del deute públic de l’estat espanyol el compra el BCE. El passat 26 d’octubre tenia previst reduir a la meitat la quantitat de deute espanyol que estava comprant fins la data, eixa reducció, però, s’ha ajornat fins el mes de gener de 2018.
A més, duguem molts anys amb els tipus d’interès de referència molt baixos a la zona Euro i a les economies dels països del centre i del nord de l’Euro-zona, entre ells Alemanya que és la major economia de la UE, ja els cal una pujada de tipus. Això significa que eixa pujada no tardarà massa en arribar.
D’altra banda, la Reserva Federal dels USA ja ha començat fa algun temps a pujar els tipus d’interès de referència. Aquesta mateixa setmana els tipus d’interès als USA han pujat un 0.25%, passant del 1.25% a l’1.5%. El que ens pot estar indicant que cada vegada queda menys temps per a que el BCE també puge els tipus d’interès.
En resum, tenim que un estat com l’espanyol molt endeutat va perdent competitivitat inclús quan els salaris han patit una important devaluació. En aquest context una pujada de tipus d’interès de referència, que està al girar el cantó, més la baixada en la compra de deute espanyol per part del BCE poden implicar a no molt tardar un increment en la prima de risc i amb ella de la factura dels interessos que l’estat ha de pagar per l’endeutament. I no hi ha capacitat de pagament. M’agradaria poder dir altra cosa, però lamentablement pense que l’estat espanyol no està en disposició de pagar el que deu.