GRUPO PLAZA

UTOPIES   

El moviment que construeix comunitats autogovernades al mig de la ciutat

Des del 1989, assemblees okupes reactiven espais abandonats a València saltant-se les lògiques del mercat

27/07/2021 - 

VALÈNCIA. Tomás Moro era un dels consellers més hàbils del rei Enric VIII d’Anglaterra. Però es van enemistar quan el Papa de Roma, alienat amb les tesis de Moro, no li va concedir al rei la nul·litat del matrimoni amb Catalina d’Aragó. Anglaterra va trencar amb l’Església catòlica i Enric VIII li va tallar el cap a Tomás Moro.

Vint anys abans, el 1515, el pensador signava els dos volums d’Utopia, també conegut com a “Llibret vertaderament daurat, no menys beneficiós que entretingut, sobre el millor estat d’una república i sobre la nova illa d’Utopia”. Influït pels ideals del cristianisme i de Plató, Utopia conta el regrés de l’explorador Raphael Hythlodaeus a Europa després de visitar Utopia.

Amaurota és la capital d’una illa que no té catedrals imponents ni palaus vistosos. De fet, tots els carrers són iguals: fan sis metres d’ample i a cada mançana hi ha exactament quinze cases. Entre quinze i deu persones viuen a cada casa, amb el que es coneix com a família, amb qui també comparteixen faena. Tot el que treballen cada matí, al taller o a l’horta, és canviat al mercat: no hi ha compra ni venda, però tampoc troc. 

Els funcionaris del mercat classifiquen els productes manufacturats i a canvi li donen a cada família allò que ha demanat. Ningú demana més del que necessita, perquè l’endemà pot tornar per més. Una organització ideal imaginada per Moro sense propietat privada, que elimina l’escassetat i la misèria. 

L'antiga fàbrica tèxtil va donar pas al Kasal Popular Flora al barri de la Trinitat de València. Foto Arxiu de la Conselleria d'Educació, Cultura i Esport.

Cinc-cents anys més tard, el cineasta català Jo Sol conta la història de Pepe Rovira. Taxista de 52 anys a la nit de Barcelona, Pepe roba per a poder treballar. Cada nit, assalta un taxi aparcat, treballa en ells i els deixa on els va trobar. Fins que és detingut. Un taxista que no és taxista torpedeja els fonaments del capitalisme i la propietat privada.

La perfecció moral de Tomás Moro i les contradiccions del sistema de Pepe Rovira que assenyalen estes ficcions són una palanca per a escletxes com les que recopila Francisco Collado Cerveró al llibre Abriendo Puertas: Okupaciones en Valencia (1988-2006) editat per La Burbuja. 

Bibliotecari a l’Espai de Lliure Aprenentatge El Punt —una biblioteca i centre de documentació sobre moviments socials situada al Carme de València—, Collado estudia a Abriendo puertas les primeres experiències okupes de la ciutat. “Okupar és reutilitzar un espai abandonat per a donar-li vida amb premisses que tenen que vore amb l’horitzontalitat, el suport mutu i l’autogestió. Això inclou aspectes habitacionals, pq tinguen una vivenda, i al cas dels centres socials autogestionats un ampli ventall d’activitats, vinculades al llibertarisme i l’assemblearisme”, explica Collado Cerveró.

“No té res a vore una okupació amb una violació de domicili o amb les màfies que ocupen pisos per a negociar amb la propietat. Sempre s’aprofiten espais abandonats”. La primera experiència va ser el Kasal Popular Palma 5 al 1989, okupat durant un any i mig. “Els espais de socialització eren els bars i les places del barri del Carme. Però organitzades en una assemblea, van decidir transformar un edifici abandonat en un centre social com a nou espais de sociabilització de grups de joves”. 

Desallotjat violentament per la policia nacional, “el més important de l’experiència al carrer Palma va ser que era la primera. Cada dia que passava era un aprenentatge amb gent que encara no ens coneixia. L’espai funcionava de manera autogestionada i ens va donar il·lusió i experiència. Organitzàvem tallers, concerts i fins i tot funcionava com a casa per a emergències residencials". 

Dos anys després, l’antiga fàbrica de telers de Juan Pampló —ubicada entre els Jardins del Real, el monestir de la Trinitat i el Museu de Belles Arts— es va convertir en l’eclosió del moviment valencià.  “Vam travessar el riu, travessant una barrera psicològica perquè estàvem molt arrelats al Carme”. Durant cinc anys i mig, el conegut com a Kasal Popular Flora va ser un referent fins i tot de l’escena musical. “Estàvem vinculats a la música punk, ska o hardcore... Però també hi havia música electrònica i rave. Una vesprada de diumenge va vindre a tocar Green Day, però érem quatre gats, encara que ara li donem molta importància perquè es van convertir en un grup gran. Però un concert de grups valencians com Nocivo o A llorar a la Iglesia, o com Soziedad Alkoholika estava a rebentar”.

La tipologia de la fàbrica era idònia per a conjugar els usos múltiples del kasal, amb espais per a tallers, cases, menjadors... “A l’entrada tenia un accés cobert que donava al pati, on fèiem els concerts. Després per no molestar al veïnat, vam obrir una de les parets d’una nau del pati i fèiem els concerts dins. Hi havia cafeta, un espai per a dones, sales per a col·lectius, d’exposicions, locals d’asssajos, menjadors populars...”. 

Les experiències okupes també van ser recollides al Mapa de València que Rogelio López Cuenca va produir per a l’exposició Radical Geographics de l’IVAM.

Travessar el riu va permetre contagiar la iniciativa a diferents barris i pobles, on començaven a despuntar arquitectures post-industrials. “Després s’ocupà la Malva i arriben a funcionar dos centres simultanis, i comencen noves ocupacions per gent més jove que no estava al nucli originari i deixen fer les seues pròpies experiències. S’okupa Saudi Park a Benicalap, la Casa del Riu a Guillem de Castro, el Palauet de Russafa... Després Pepica la Pilona al Cabanyal va ser el relleu de Flora com a catalitzador d’experiències”.

Una activitat frenètica envejable per a qualsevol centre cultural de la ciutat amb un funcionament assembleari. Però on és la línia entre la gestió pública i la comunitària? “Els moviments funcionen per assemblea, no has de passar per cap institució que et demane justificar res. La Burocràcia passa per l’assemblea que la formen persones, no funcionaris. És l’experiència democràtica per experiència, amb problemes i carències, sobretot amb l’agilitat i els protagonismes. Però dona l’oportunitat a moltes persones d’expressar-se. Sabem que no funcionen com teòricament voldríem, però preferisc l'autoorganització abans que demanar permís perquè em donen un espai i justificar-ho. L’única línia vermella és que són espais lliures de sexisme i feixisme, intolerants amb la intolerància”. 

“Si no ho intentes no saps que pots fer-ho. No s’ha de donar mai cap batalla per perduda. Nosaltres no tenim els mitjans i la força, però teníem la il·lusió i certa legitimitat. És una altra forma de viure a la ciutat i els espais que el capital ha deixat abandonat i després reclama”. 

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email