El Mur: La memoria, en femení II

VALÈNCIA. En este sèptim capítol del podcast sobre memòria històrica 'El Mur' seguirem parlant de dones, igual que en el capítol anterior. Però ara ho farem, més be, de les hereves de la memòria. La lluita feminista fou important en la República, fou important en la Guerra, i les dones combateren tant en la rereguarda, com també en la primera línia, com a milicianes, com a maquis. Però fins i tot quan la repressió fou més gran i les dones semblaven totalment recloses en la seguretat de les seues llars, elles foren les depositàries, les encarregades de recordar, de no oblidar, de deixar constància del que havia passat. 

Ara, les representants de les moltíssimes associacions que porten endavant la lluita per a recuperar els ossos i la memòria dels afusellats, dels morts en les cunetes, són, de manera clarament majoritària, dones. Dones que lluiten, a diari, per a que es sàpiga la veritat, que no s’obliden les ofenses. Com dones foren també les mares de la plaça de maig de l’Argentina, que van aconseguir que la seua lluita es convertira en universal, i que els crims de la dictadura del General Videla no caigueren en l’oblit. Des de la seua tasca com infermeres també, dones valeroses que es jugaren la vida sense demanar res a canvi, aconseguiren que dins de la foscor del temps de guerra, hi haguera rajos de sol i de bondat, com per exemple en la maternitat d’Elna on es refugiaren les republicanes i els seus fills que fugien per la frontera de França. De tot això, i alguna altra cosa, parlarem en este capítol 7, d'El Mur que du per títol: “La memòria en femení, segona part”. 

Era l’any 1977. Les mares de la plaça de Maig començaren a reunirse davant de la Casa Rosada, seu del govern argentí, per a reclamar a la dictadura de Videla conèixer qué havia passat amb els seus fills i nets. Després es va saber que el règim, sistemàticament, va segrestar, torturar i assassinar als seus opositors. Fou l’anomenada operació Cóndor, un pla secret de repressió coordinada en sis països sudamericans. Les xifres aborronen, 50 mil persones foren assassinades, i altres 30 mil es consideren encara desaparegudes.

El sistema per ocultar les proves dels crims, fou expeditiu i sistemàtic: es fletaven vols militars nocturns, i es llançava vius al mar als joves considerats subversius.

Las madres y abuelas de la plaza de mayo perseveraron. Siguieron manifestándose, cada jueves, reclamando saber la verdad. Y se convirtieron en un símbolo. Cuando ya les quedó claro que no volverían a ver con vida a los suyos, comenzaron a reclamar que los culpables comparecieran ante los tribunales. Y lo consiguieron, al menos en parte, el General Videla fue finalmente procesado y condenado en Argentina. Hoy en día aún existen como grupo, y aún siguen reivindicando que se sepa toda la verdad.

En Argentina y también en Chile tuvieron lo suyo. Pero allí han pasado tan sólo 40 años desde que se cometieron los crímenes: justo la mitad que en España. Aquí no hubo madres de mayo, pero sí hijas valientes: hijas como Pepica Celda.

Al pare de Pepica el mataren, i ella diu, l’ha dit en altra ocasió en este mateix programa, que des d’aleshores, quan tenia tan sols 8 anyets, no ha tornat a plorar, ni a riure a gust. Al que mataren fou a l’home, però sa mare també estigué a una presó de dones, al convent de Santa Clara que hui en dia encara existeix, al final de l’Avinguda Pérez Galdós de València.

Quan Pepica va crèixer, es va fer una dona valenta, que sempre va somniar amb recuperar a son pare. Molts anys després d’arribar la democràcia, va trobar l’oportunitat: ella fou la primera en encetar el que fou un llarg i difícil procés que va acabar bé: per fí va aconseguir traure a José Celda de la fossa 100 del cementeri de Paterna. Parla el nebot de Pepica, el periodista Vicent García Devís, que tant la va ajudar.

Pepica fou la pionera, la primera de moltes altres. Ella, com en tantes cases, mai va oblidarse de la última cosa que va demanarli son pare en la carta que va escriure just abans de ser afusellat.

La història de Batiste Gomar també es singular. Regidor del PSOE al seu poble, La Pobla Llarga, fou afusellat a Paterna amb l’acusacio habitual d’auxili a la rebel·lió. Molts descendents lluitaren i perseveraren per a que el iaio puguera finalment tornar a sa casa, Pero Marlen, la seua neta, fou la que va dur el major pes del procés. Fa tan sols uns mesos que aconseguiren per fí identificar els ossos per l’ADN, i li feren un multitudinari soterrar al seu poble. Marlen, la neta del socialista Gomar, fou l’encarregada de dir unes paraules per al iaio.

Més exemples de dones valentes: Aurora Máñez, neta d’un afusellat soterrat a la fossa 115. Tots els divendres últim de mes podreu vore-la a la plaça de la mare de deu de València, manifestant-se pel seu iaio i contant la seua història a qualsevol que vullga sentir-la.

Laura Gassó García, va nàixer a l’exili en Casablanca, i gràcies a ella, les vivències que son pare, el pilot xativí Antonio Gassó va escriure contant la misèria dels camps de concentració nordafricans, es van publicar. El llibre “El diario de Gaskin” narra un testimoni únic del tracte cruel i de les humiliacions constants que van patir els refugiats.

El cas de Joana Frau, besneta d’un afusellat que jau a la fossa 200 de Paterna, és semblant. Joana va acostar-se als memorialistes per la seua iaia, que no puguí conèixer son pare, i les dos començaren juntes la lluita per una recuperació que ara porta ella a soles.

Dels més anònims, als més coneguts. Teresa Aub va conèixer al seu iaio, Max, quan era molt menuda. Ara, presideix la fundació que porta el seu nom, i que vol difundir la obra d’un dels millors escritors del segle XX, un clam contra l’oblit. Teresa ha replegat la tasca de sa mare, Elena, que va presidir la fundació durant 20 anys.

També al maquis hi hagué, tot i la duresa de la vida a la muntanya, dones. Com Remedios Montero, coneguda com Celia, amb una vida de pel·lícula: d’adolescent, la desesperació després de la mort del seu germà, també guerriller, fou que fugira a la muntanya, on va estar sis anys. A Remedios la va entrevistar Jovi Viadel al seu documental sobre l’Agrupació Guerrillera de Levante.

Les dones estigueren fonamentalment en la rereguarda del front, però en alguns casos també com milicianes en la primera línia de defensa de la República. A l’arxiu dels fotògrafs Vidal, trobem una imatge cridanera, que mostra precisament a una miliciana al front de Terol.

Una de les milicianes més emblemàtiques fou Maria Pérez, coneguda com La Jabalina. D’orientació anarquista, estigué integrada en la de vegades heroica, de vegades, sanguinària columna de Ferro, però fent tasques només d’infermera. Quan fou detinguda, la Jabalina estava embarassada, i tingué en presó un fill del que mai més es va saber res, ni figura en cap registre carcelari. Finalment, a la Jabalina l’afusellaren en 1942 al mur de Paterna.

En gener de 1939, l’eixida per la frontera cap a França fou un malson per a tots els refugiats que fugien de la barbàrie dels franquistes, i caigueren desprotegits en camps d’internament, on passaren fred i fam. El país veí estava a més, a punt de patir la invassió nazi. En poc més de dos mesos, entraren 350 mil espanyols creuant els pirineus, i la mortalitat infantil als camps arribava al 95%. Entre tot aquell desficaci de maldat i desorganització en eixa época convulsa, destaca un oasi per a dones, regentat per dones, i dirigit per una autèntica heroïna, Elisabeth Eidenbenz: l’anomenaren la maternitat d’Elna, o la maternitat Suissa. Un hospital que va posar en marxa esta infermera i que va acollir a totes les dones embarassades o amb nadons que va poder: vora 600 fills de refugiades van nàixer en eixe reducte de pau. Anne Marie Lamaire, que ara és una adorable professora de francés jubilada i viu a València desde fa molt de temps, fou un d’eixos nadons.

La tasca de la infermera Elisabet va seguir després de la invassió alemana: la nacionalitat suïssa de l’hospital va permetre allunyar als nazis, i es va convertir en santuari i refugi per a dones jueves, fins que la Gestapo la va tancar el 1944. Anne Marie reclama ara que les joves generacions no obliden mai el que va passar.

En la nostra secció fixa en 'El Mur', que es diu “El calaix dels testimonis encadenats”, donem veu a les històries anònimes dels que tot ho van perdre després de ser condemnats en consells de guerra. Combinem tres històries de víctimes del mur Paterna que recorden per a nosaltres els seus familiars, hui també totes dones. En són Alicia Piquer, neta neboda d’un guarda de l’ajuntament de Rafelbunyol, Maruja Badía, la filla del enterrador Leoncio, i Amparo Belmonte, neta d’un afusellat de Meliana.

El que acaben de llegir és el guió aproximat del capítol 7 d'El Mur, el segon dedicat a les grans dones de la memòria. Un serial radiofònic dirigit i presentat per Carlos López Olano. En la edició i realització, Miguel Coll. Fem ràdio, però som també multimèdia perquè complementem l’àudio amb diversos recursos als que pots accedir des d’aquest espai web. Este programa conta amb el recolzament de l’Associació Ciutadania i Comunicació, ACICOM.