El panorama de l’arquitectura ibèrica resilient s’aplega a València

VALÈNCIA. “El nostre hàbitat i les nostres maneres d'habitar estan en constant transformació. Viure és assumir una realitat inestable, sotmesa a un estat de crisi cíclica les mutacions de la qual estan subjectes a paràmetres de periodicitat, recurrència i progressió”, escrivia l’arquitecte Josep Ferrando fa més d’un any. L’arquitecte català rebia de la Fundació Arquia l’encàrrec de cuidar l’última edició de la bienal Foro Arquia.

Una selecció de les millors obres d’arquitectura, art i disseny dels últims dos anys a Espanya i Portugal que Ferrando definia al text curatorial com a resilients. Entre la crisi de la covid i la guerra a Europa, Ferrando proposava escollir obres on “el control adaptatiu sobre aquestes circumstàncies canviants és la base de la nostra supervivència, cosa que coneixem sota el concepte de resiliència. La capacitat que hem adquirit per gestionar el nostre raonament lògic i posar-lo al servei de la vida significa l'adaptació a nous contextos, per efímers que siguen, i l'adopció de nous paradigmes socials a mesura que els anteriors queden obsolets”.

“El que més m’interessa de l’arquitectura és la capacitat de gestionar la complexitat. Hi ha estudis que et preparen per a l’especificitat i altres per a la complexitat, i l’arquitectura té el just equilibri entre la creativitat i el rigor. Igual que la direcció de cinema o els xefs, són disciplines capaces de donar un projecte creatiu i rigorós comú. M’interessa treballar sobre l’espai en relació a dos eixos: el territori, per tant el medi ambient, i la societat, per tant la gent”.

Sobre el lema de “Resiliència, un equilibri dinàmic”, el text que plantejava Ferrando ha basat la decisió d’escollir unes desenes d’obres d’arquitectura que seran reconegudes este dijous i divendres a València. Un programa de debats, converses i presentacions amb les oficines seleccionades pel jurat liderat per Ferrando, així com unes rutes per descobrir tresors arquitectònics de la ciutat de la mà de Chema Segovia, Merxe Navarro, Boris Strzelczyk, ERRE Arquitectura i Gradolí-Sanz Arquitectes.

“A la mesura que van passant els anys, assumeixo que la professió de l’arquitecte és polièdric. Jo base la meua pràctica en tres potes perquè és el mínim que necessita una taula per ser estable i el màxim per ser eficient: edificació, acadèmia i gestió cultural. Disseny, tècnica i cultura. Disseny és somniar, tècnica es fer-los possibles i cultura es compartir-los. Fan un equilibri en entendre l’ofici”.

Siga com siga la seua escala, o tant si és un projecte d’edificació o un de comissariat, el treball del curador del Foro Arquia es basa en dos premises: “l’habitat i l’habitant, o el medi ambient i la societat. El llenguatge i el sentit de les paraules són capaces de marcar tots els àmbits de forma multidisiplinar. Al cas de la Biennal de Pensament que hem tingut estes setmanes entre València, Palma i Barcelona s’han produït debats entre persones de diferents disciplines. Al cas d’Arquia, són generacions noves que treballen amb diferents formats. Es pot fer arquitectura posant rajoles o posant llibres. Però han de ser respostes al segle xxi. Quan parlem de mobilitat o d’augmentar el verd, ara també hem de parlar de la pol·linització de les abelles i com es mouen només 50 quilòmetres”.

Però aleshores on estan els límits de l’arquitectura? “Qualsevol cosa que augmente la cultura arquitectónica és arquitectura. Tot el que estiga a favor de la construcció de l’arquitectura, inclus metàforicament. Un text del Quetglas no podem dir que no construisca arquitectura. Però  no qualsevol espai és arquitectura, ni qualsevol construcció és arquitectura, igual que no tots els llibres són arquitectura”.

Però durant les jornades del 20 i el 21 d’octubre a València, entre el Parc Central i la plaça de l’Ajuntament, Ferrando sí vol deixar palesa una cosa. “La idea de panorama. Una cosa important dels premis és que no hi ha guanyadors, com si fora l’únic projecte que es podria fer. És un error pensar així l’arquitectura. La idea de panorama ajuda a entendre que hi ha múltiples visions i solucions vàlides. Hem buscat un panorama de reconeixement que siga capaç d’entendre les múltiples mirades”.

“Però també posar en valor la capacitat dels joves. La idea de rehabitar, la mirada audiovisual, la participació ciutadana, involucrar a la ciutadania amb processos de construcció comú… Hem mirat de buscar que el rang s’ampliara. S’han agrupat segons les cares de poliedre. Cada una de les taules rodones, conduïdes pels membres del jurat, parla d’un bon atribut de l’arquitectura. Però totes elles sumades construiran un concepte d’arquitectura que dóna una resposta a les necessitats del segle XXI dins d’un equilibri dinàmic”.