El tancament d’RTVV no ha sigut “un desastre” per al sector; ha sigut un desastre per a l’economia valenciana

Cada vegada que es parla del tancament de Radiotelevisió Valenciana algú ha dedir que ha esdevingut “un desastre” per al sector. La idea és simplista, però s’encaixa pitjor quan el diagnòstic -com una mena de mantra psicosocial- ix per enèsima vegada del Govern d’esquerres al capdavant de la reobertura d’un servici públic de ràdio i televisió. L’ultim cop ha estat protagonitzat per la vicepresidenta Mónica Oltra. Va succeir l’últim divendres, a la roda de premsa posterior al Ple del Consell.

La també consellera de polítiques inclusives no és tan reduccionista quan parla de l’escenari de conflicte laboral en el qual es desenvolupa l’escena en què ‘ataquen’ els afectats per l’ERO, les famèliques empreses de l’audiovisual i, finalment, els representants públics. Però quan la resposta s’apropa a la vessant econòmica, l’afegitó recorrent és dir que l’Operació Telefunken ha sigut “un desastre” per al sector. Perquè el que és un desastre és, a hores d’ara, no entendre que el desastre d’RTVV està a 10 muntanyes amb els seus repetidors aturats de ser “un desastre” exclusiu d’un sector. 

La possibilitat -o, potser, la inquietud d’algú- que a l’Administració autonòmica faça una anàlisi econòmica de l’impacte del tancament d’RTVV a l’economia valenciana és necessària. Possiblement, perquè ningú mai trobe que no existeix la mínima possibilitat de resetejar el servici si este s’apropa als insuportables nivells de contaminació política i endollisme sistemàtic al qual es va semblar aquell monstre del dèficit públic. Un monstre, per cert, que no operava tan a prop de la criminalitzada façana del Centre de Producció de Programes de Burjassot, sinó, més bé, a les cèntriquesoficines de l’ens a la ciutat de València.

Ara més que mai, cal una anàlisi econòmica que no parle només de les indemnitzacions als extreballadors o de les obligacions incomplides amb distribuïdores i associacions, que no parle només del cost de tindre unitats mòbils noves podrint-se ni de repetidors ni tecnologies i actius mobles deteriorant-se irremeiablement. Una anàlisi ambiciosa que abaste tota l’economia valenciana i el seu crucial empobriment per incomunicació en el més ampli sentit d'esta paraula. Una anàlisi que no només ha de servir per a entendre seriosament les conseqüències del tancament; ha deservir per a dotar dels recursos humans i dineraris més adequats la nova Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació.  Una anàlisi que, si, té un precedent sectorial com a punt de partida.

Quina ha sigut la despesa d’incomunicar les indústries valencianes, de no parlar de les empreses d’ací en un moment tan crític per a la inversió o la investigació de nous productes en un entorn de canvi tecnològic general. Quina ha sigut la despesa de privar els valencians de conéixer el que es fa ací, les alternatives tècniques pròximes, de servicis i de professionals independents, de les PIMES amb capacitat per a treballar al Regne Unit o a la Xina però desconnectades culturalment del seu entorn immediat. Quin és el cost econòmic -a més de social- de despenjar el coneixement de la riquesa comuna, d’una xarxa de professionals, que no només és interessant i s’ha internacionalitzat; és que hauria generat incomptables sinergies, més rellevants que mai. 

Podríem estirar el fil fins a imaginar el cost mediambiental del fet d’haver perdut una eina transversal pera evitar costos compartits mitjançant eixes sinergies. Si no industrials, com a mínim, de coneixement comú. Els llocs comuns com “la mancança d’un dret fonamental per a una societat del segle XXI”, tres anys després del tancament, s’han convertit en un entrebanc d'ambigüitat capaç de silenciar la situació anòmala de desprovisió del servici. Per més veritat que siga, ja no podem quedar-nos amb l’anàlisi d’impacte que sí que tenia sentit ara fa tres anys. El problema, ajornat i enquistat, ja fa massa que va deixar de ser sectorial (que, òbviament, així és); el problema -o més bé la necessitat- és que s’ha de comunicar el més prompte possible com ens ha afectat. Com ha llastat des d’ara fa tres anys el nostre natural desenvolupament com a economia i com a societat.