Els altres 

VALÈNCIA. Els Parlaments acostumen a registrar prou bé la vida interna dels partits polítics. Un dels espais més apassionants de les Corts Valencianes –i de la resta d’hemicicles- és l’adjudicat al Grup de No Adscrits –abans anomenat Grup Mixt-. Aquest espai polític emmagatzema algunes de les històries més sagnants de la política valenciana, on l’ambició, el ressentiment o el compromís tenen nom propi.

En aquesta legislatura, la novena, el Grup de No Adscrits del Parlament valencià ha conformat, només en dos anys, una bancada de sis diputats –ja veurem si no engreixa més en el que queda de legislatura- que resumeix prou bé els excessos de la vella política i els defectes de la nova política.

La primera a inaugurar aquest grup d’outsiders va ser Covadonga Peremarch, jove diputada de Podem que prompte va decidir que si no podia representar la veu dels desheretats -perquè l’havien pillat en una operació de manipulació del cens, on s’escollia la direcció local del partit a Alacant-, almenys disposaria d’un salari de quatre anys al Palau dels Borja.

Peremarch és un exemple de com Podem va fer unes llistes de pressa i a corregudes sense saber molt bé a qui estava col·locant en el Parlament. Però clar, qui anava a pensar que aquesta llicenciada en Sociologia i activista sense treball faria fallida a la primera de canvi? En aquests dos anys, sa senyoria ha presentat 86 preguntes, relacionades amb la defensa dels animals, la violència de gènere i igualtat i qüestions de drogodependències. Una pregunta per setmana amb la qual justificar el seu estatus fins que acabe la legislatura.

Més n’ha presentat el seu company de bancada Miquel Domínguez, un dels homes forts de l’Ajuntament de València durant els mandats de Rita Barberá, que va tindre competències sobre l’àrea de seguretat ciutadana i la relació amb els mitjans de comunicació. De l’ex popular hi ha registrades 114 preguntes en la web de les Corts Valencianes i quatre intervencions parlamentàries, l’última d’elles a desgana en la comissió d’investigació de les Corts Valencianes el passat 18 de maig. Entre les seues preocupacions ara està conéixer el cost de les comissions d’investigació, les subvencions públiques als mitjans de comunicació o els diners que reben determinades fundacions.

Domínguez, arrossegat pel cas Taula, ha quedat en un limbe polític. Imputat i desimputat pel TSJ, encara que la decisió no és definitiva, l’exregidor i ex  del PP no ha amagat el seu disgust amb el rumb que la presidenta regional i portaveu parlamentària, Isabel Bonig, li ha donat al partit. Aquest diputat, que va marxar al Grup de No Adscrits en octubre de 2016, ha optat per mantenir un perfil baix, a diferència dels seus excompanys del grup municipal del PP, que encara mantenen una notable quota de poder a València ciutat. En aquest context, la presència de Domínguez en el Grup de No Adscrits s’ha convertit en una mostra de la factura que la corrupció ha passat a un partit que va acumular una majoria absoluta darrere d’una altra.

L’última incorporació al grup d’aquells que abandonen la disciplina del partit, però que es neguen a deixar l’acta de parlamentari –que és del polític i no de l’organització que el va col·locar en llistes, segons la jurisprudència establerta- ha estat la dels quatre membres de Ciudadanos enfrontats a la direcció que presideix Albert Rivera.

Aquest grup, integrat per l’ex síndic Alexis Marí i els diputats, David de Miguel, Alberto García i Domingo Rojo, va deixar la disciplina de Ciudadanos el passat 23 de juny amb l’argument que ha estat el partit qui ha canviat l’ideari i no ells, que es mantenen fidels als principis que defensaren en campanya electoral. “Amb enderrocs del PP no es poden fer bons projectes”, va dir Marí en referència als companys de partit que abandonen, encara que el ben cert és que aquests enderrocs ja estaven en el naixement de Ciudadanos.

La marxa d’aquests diputats, que poden ser clau en la construcció de majories qualificades, resumeix molt bé els problemes de la nova política i com els discursos públics –consens, diàleg, estabilitat- no coincideixen amb els discursos interns de supressió de la discrepància.

Són les històries de sis diputats que evidencien l’inici d’una nova etapa política. Només en la IV legislatura, després de la pèrdua del poder del PSPV en 1995 i l’ascensió del PP, i en  la primera legislatura, amb la desfeta de l’UCD, aquest grup de diputats apartats dels partits en els quals foren escollits havia estat tan ocupat.

Així que quan els conten la història del parlamentarisme valencià no deixen de preguntar pel Grup Mixt –ara de Diputats no Adscrits- perquè en ell trobaran la desfeta del regionalisme d’Unió Valenciana, les agonies del PSPV-PSOE i el PP abans de perdre el poder i les dificultats de nous partits com Compromís, Podem i Ciudadanos per consolidar una alternativa diferent del bipartidisme tradicional.