Els Amics de les Arts: "Està bé cantar encara que siga sols en el nostre petit territori"

CASTELLÓ. Els Amics de les Arts volien tancar etapa fent-se una pregunta tan necessària, com a voltes incòmoda: qui som? I qui volíem realment ser? La banda de pop catalana ha dedicat el seu últim disc Allà on volia (2023) a la reflexió. I alhora ha tancat una trilogia formada pels seus últims treballs, que juntament amb aquest, formen Un estrany poder (2017) i El senyal que esperaves (2020). Persistir durant una vintena d'anys a la música té aquestes coses. Que en determinant moment, t'atures i penses, he fet tot allò que volia?

En el seu cas, no són pocs els èxits que han aconseguit Els Amics de les Arts. Molts d'ells es toquen avui dissabte a l'Auditori de Castelló, com a part de la gira 'Un món de músiques. No obstant això, la formació de Barcelona té, de segur, molt més a oferir. Tant que ja avança Dani Alegret (veu i piano) que en 2023 hi haurà nou disc i serà molt diferent d'aquest. Es ve un "mosaic molt bonic", explica a Castellón Plaza. La música no s'atura i, fins i tot, ja han publicat nous singles que no formen part d'aquest disc. Parlem amb Alegret sobretot el que es ve.

-Acabeu de publicar una col·laboració amb Lildami. Cal, com a grup veterà, recolzar a les noves generacions?
-Com a músic, el pitjor que pots fer és tancar-te en el teu propi estil i quedar-te sense obrir la mirada cap a tot el que s'està fent. Amb Lildami vam tenir una gran sort. Durant un temps ens va tirar floretes a les xarxes, dient que li agradaven les nostres cançons. I un dia ens vam encontrar i li vam comentar que també ens agradava el que fa. D'aquí va sorgir la idea de col·laborar i ha sigut una experiència molt divertida. Hem treballat d'altra manera, molt més espontània. Nosaltres som molt reflexius, li donem mil voltes a tot. Si la melodia que volem és eixa, o els acords, els arrendaments... I amb ell tot ha sigut molt ràpid. Durant dos dies ens vam ajuntar i d'ací havia de sortir alguna cosa, fora publicable o no. Al final, ha sigut una cançó molt xula i està agradant.

-Allà on volia reflexiona molt sobre l'existència pròpia. En el vostre cas, heu aconseguit ser la banda que volíeu?
-És complicat. No sé si som la banda que volíem ser, perquè al final, tu projectes en el futur coses que, tal volta, tampoc són les més encertades. Però, som la millor banda que podríem haver arribat a ser. Estem exactament allà on volíem. Ens sentim cada matí, quan quedem per assajar i fer cançons, molt afortunats.

-Es pot ser tant ambiciós cantant català com anglés? O cal marcar-se unes expectatives diferents?
-Sí, de fet en la pregunta anterior el meu cap ha anat a quan tenia dèsset anys. Quan feia els primers concerts amb els amics del col·legi pensava en com seria de brutal viatjar pel món. Cantant en català aquest somni és impossible. Però ara vist en perspectiva tampoc és necessari. Està bé cantar encara que siga sols en el nostre petit territori. I, en realitat, ja viatges amb la música, no cal físicament. Tot i que sí que hem viatjat gràcies a la música. Fa dos estius vam fer una minigira per Nova York, Canadà i Washington. Sabem que toquem allà perquè hi ha gent catalana treballant o estudiant, però està bé.

-Estan les xarxes socials ajudant a tombar "murs" que antigament eren molt complicats de superar?
-Jo crec que ajuden a aconseguir una cosa que és molt important, que és que un artista que està a casa sol puga compartir la música en tot el món. Però també és veritat que cada cop més els algoritmes acostumen a premiar els artistes més coneguts i no promouen tant la descoberta. Abans es premiava més la novetat. La recomanació d'Spotify sol ser la cançó més escoltada a Espanya o al món. En aquest sentit, és com que tens totes les possibilitats, però les recomanacions van a allò més mainstream.

-Una novetat important en aquest disc és que és autoeditat. Ha canviat per complet la manera d'enfocar el treball?
-Per a nosaltres ha sigut un gran encert. Ho hem dit en altres entrevistes, no fem bandera d'autoeditar-nos, perquè amb totes les discografies que hem treballat -Universal, Global, Sony- hem estat molt bé. Vam rebre ofertes, de fet, per a publicar amb ells, però escollir aquest camí ens ha donat immediatesa. La cançó amb Lildami s'ha pogut fer sense consultar a ningú, amb una discogràfica això és molt més complicat, perquè han de veure com encaixa en el calendari de sortida.

-En aquesta "llibertat de creació" també entrava fer un àlbum més curt?
-Mira, l'àlbum més curt ha sigut fruit d'un concepte temàtic. Teníem més cançons gravades, com el single que va eixir a setembre, 'Tothom es separa', però no encaixava al disc. Intentem ser coherents i totes les cançons tenen aquesta pregunta implícita d'on volem ser. Són vuit perquè no encaixaven altres.

-Defeneu que la música no entén d'edats, però aquest disc tan reflexiu pot encaixar entre un públic molt jove? Pot una persona de divuit anys fer-se les mateixes preguntes que vosaltres?
-Molt bona pregunta. Seria trampós que escrivíssim cançons des d'un punt de vista d'un noi o noia de 20 anys perquè no els tenim. El que explicaríem no seria realista. Però tot i que escrivim cançons del que vivim, perquè el pop al final va de parlar del que vius o el que viu la gent que t'envolta, ens hem trobat amb una cosa preciosa que emociona molt i és que la gent jove també fa seues aquestes cançons. Les interpreta de manera totalment diferent. Un noi ens va escriure per a dir-nos que s'havia adonat que no estava estudiant la carrera que volia. Que havia escollit eixa perquè tocava, però ara sabia que podia aspirar a una cosa més petita i podia ser igualment feliç. Quan trobes aquestes coses, t'adones que les cançons apel·len de maneres molt diverses. Si la fas de manera honesta, el publica la va adaptant.

-Aquests dies són de deixar al descobert els gustos musicals amb el Wrapped d'Spotify. En el teu cas, ja saps quin és el teu grup més escoltat?
-El meu perfil personal és un desastre. Tinc fills i està altament contaminat. Dalt de tot m'apareix Frozen, és el que més ha sonat. 

-I pel que fa a Els Amics dels Arts. Quin balanç feu d'aquest 2023?
-Superbé. En aquest món el més complicat és mantenir-se. Però, no sols ens hem mantingut, sinó que hem pujat en escoltes. Continuem augmentant els països que ens escolten, que en el fons seran catalans pel món, però et diuen que la teua música arriba a 170 països i et quedes sorprés.

-El disc ha tancat una trilogia. Ja treballeu en una nova etapa?
-Doncs, si s'acaba una època molt bonica. Hem treballat de nou amb Tony Doogan, qui a part de productor s'ha convertit en un bon amic. Ens du 10 o 12 anys d'avantatge, per la qual cosa ens ha ajudat a aprendre moltes coses més sobre la música. Ara al març sortirà un nou disc, anomenat Les paraules que preferim no dir. I sols hi haurà tres cançons fetes amb ell. Serà un disc on s'han cuidat cada una de les cançons segons el que necessitàvem. Un collage molt bonic. Altres estaran produïdes per Manu Guix i Roger Rodés. Serà un disc de contrastos.