El yin i el yang dels passejos marítims

ALACANT. La construcció d’un aparcament subterrani al passeig de Vistalegre va fer desaparèixer una tradicional postal de palmeres de Torrevella. Però probablement de forma inconscient, el passeig dibuixat per l’equip de l’arquitecta Carme Pinós el va recuperar pocs anys més tard.

Els materials es rellisquen des de la ciutat fins a la mar. Paviments prefabricats donen pas a esplanades de formigó i estes, a plataformes de fusta que van desapareixent gradualment fins arribar a la costa, dibuixant línies trencades. El mateix disseny incorpora, amb este caràcter sinuós, el relleu de la costa, i fins i tot va fer créixer escolleres. D’esta manera, dilata espais generant noves places concatenades sobre la mar, que, de tant en tant, generen platges artificials, piscines naturals, solàriums i àrees de jocs.

“El desmesurat creixement de Torrevella ha arribat massa a prop del mar”, argumenten des de l’oficina de Pinós. “La voluntat de l'Ajuntament era donar forma a un espai públic que corregirà l'escassetat d'espai lúdic i l'excessiva densitat d'usuaris al front marítim. Però, a més, les roques abruptes dificulten el bany al mar”.

Per això, “s'optà per allargar els dos espigons, la qual cosa va permetre alhora construir jocs, llocs de bany i solàriums. Aquests espigons condueixen el passeig cap al mar i donen lloc així a l'espai que semblen demanar els blocs, excessivament alts i excessivament propers al mar. La nostra intenció era convertir tot el front marítim en un lloc de jocs durant el dia i de passeig i estada contemplativa durant les nits”.

Altres arquitectes amb oficina a Barcelona, en este cas Oriol Bohigas, Josep Martorell i David Mackay de MBM, van signar el projecte el 1993 del passeig de Llevant de Benidorm. La ciutat, ara involucrada en un ambiciós procés de pacificació i humanització, ja va ser pionera als anys 90 traient els vehicles de primera línia de platja.

El projecte partia de la premissa d’enllaçar l’avinguda del Mediterrani, a la segona línia de platja, amb la mar. Per això va establir sis criteris: suprimir tot desnivell; separar l’arena del passeig amb un pas de fusta; plantar una doble filera de palmeres; il·luminar amb una tira de llums serpentejant; instal·lar uns enormes fanals a cada encreuament i, finalment, dissenyar específicament l’inici i el final del passeig.

El projecte inevitablement beu —fanals inclosos— del disseny de la Vila Olímpica de Barcelona, dissenyada per la mateixa oficina de MBM. “És precisament aquesta arriscada aposta per l'urbanisme el que fa extraordinària el passeig de Llevant. El projecte utilitza molt poc material de ‘construcció’, emprant, en canvi, una gran intensitat urbana. En aquest cas, es passa del règim dels objectes al de les relacions que aquests activen, de manera que els serveis de la platja no estan desconnectats dels bars que es troben a peu de passeig. A més, les terrasses dels alts edificis residencials esdevenen uns miradors privilegiats del magnífic espectacle de la platja”, escrivia el professor de la UA Miguel Mesa del Castillo a Post-Souvenir City.

“Tot forma part d'una mateixa coreografia on l'urbà, el turisme de plaer, les relacions humanes sense prejudicis, la diversió a un preu raonable, el sol, la sorra i la música de ball es barregen amb grans grups de turistes ‘senior’ que viatgen en cadires elèctriques a ambdues direccions, corredors i comiats de solters”.

Tant el passeig Juan Aparicio de Torrevella com el de Llevant de Benidorm tracten d’articular la relació entre dos esferes diferenciades, la platja i el carrer, amb la mateixa naturalitat, incorporant l’arena o la rocalla a la vida quotidiana del passeig.