“En certs aspectes, Alcoi et dóna una perspectiva més cosmopolita que València”

VALÈNCIA. Una setmana abans de l’entrevista, a Alfons Olmo (Alcoi, 1976) el torturava el queixal de l’enteniment. Quan despenja el telèfon aclareix alleujat que està millor, abans d’alliberar un torrent de reflexions pròpies de qui ha sigut captiu del silenci o pitjor, de qui pensa que podria emmudir en qualsevol moment.

Olmo és la força que desborda Verdcel dels caudals de la música: llibres, còmics i pel·lícules s’entrellacen amb els discos, com és el cas de Deplantes, talaies i cims (i una aroma), publicat en primavera d’este any per Satelite K i Edicions 96 en format llibre-disc. “Jo agrairia com a públic que algú em contextualitzara i ampliara les cançons, que igualment han de funcionar a soles”, explica el músic, negant l’estratègia comercial: “Ho fem amb naturalitat des del principi. Treballe tota una sèrie de llenguatges per no limitar-me; no és per ser pretenciós, és per no posar tanques als missatges”.

Més quan el concepte del disc abasta una idea tan inabastable com la terra, el següent dels elements que explora Verdcel després de l’aigua a Els dies del Saurí (Temps Record/Bromera, 2012) i Argilaga (Temps Record/Bromera, 2014). “El disc parla de les parts més senzilles de la vida i deles persones que han aprés a coordinar-se amb les etapes vitals”,condensa el músic. 

Per furgar un poc en les inquietuds que mouen el disc,cal anar a casa d’Olmo, almenys a les rodalies, a la Barcelona que trepa perles muntanyes. Allí estan Andreu i el jardilet donant nom al primer senzill de l’àlbum. “Andreu no es diu així; és un home d’ací, del costat de casa, a qui li diuen Francisco i cada dia ofereix coses del seu jardinet a qui passem pel carrer”. El relat fa un bot familiar: “Resulta que el meu pare,que ve d’Andalusia i viu a Alcoi, tenia al record el bancal de la seua casa;ara que s’ha jubilat, ell que ha treballat tota la vida d’administratiu, ha volgut recuperar tot allò i treballa la terra amb un home a qui diuen Andreu”. Un exemple de sincronia amb les etapes vitals que es materialitza en detalls: “Mon pare ara matina amb ganes!”, esclata Olmo.

La metàfora de la terra i el seu cicle serveix també per a buscar l’exemple oposat: “A les ciutats tot és nou. Veus gent a barris gentrificats, a Russafa o Gràcia, que vol ser eternament jove. I els andreus ens parlen d’això, d’assimilar que et vas fent vell i no passa res”. No és el disc, adverteix el compositor, una idealització del treball al camp ni una projecció personal: no està anunciant un retir eremita. “Sóc un urbanita, tot i que tinc una necessitat constant de la natura”, es descriu.

Olmo viu a Barcelona des de 2003 i confessa que li costaria allunyar-se dels nuclis irradiants de cultura que són també les gran surbs. I l’explicació la troba, precisament, a casa. “El fet de vindre d’Alcoi et dóna una perspectiva fins i tot més cosmopolita que la ciutat de València, en alguns aspectes”, introdueix el músic, estirant d’un fil interessant, “Alcoi té una cosa especial que ha viscut a través de la indústria i de la seua idiosincràsia geogràfica i d’organització del proletariat. Això genera que, per exemple, quan jo era xicotet hi hava quinze cinemes en una ciutat de quaranta mil habitants i un grup de teatre a cada racó”. El músic enumera alcoians il·lustres: Isabel-Clara Simó, Sol Picó, el mateix Ovidi. “Hi ha molta activitat cultural i, si te’n vas a una ciutat, pots desenvolupar més eixa inquietud”, ressol.

Ara, que: “Igual done un pas i me’n vaig fora deBarcelona i vaig a un poble, però ja procuraré que siga un poble que tinga activitat”. 

Ha passat una fase existencial, reconeix el músic. Està a punt de complir quaranta anys i ja du quasi la meitat de la vida dedicada a la música. “Quan aterre a València, el context era el de cantautor amb les influències de la cançó i la música festiva i reivindicativa. Jo respectava això però no era el que estava escoltant”, recorda. Eren els noranta i en tendes com Discos Oldies i similars, conta, va trobar referents valencians de la música que ell somniava fer: “Recorde també una botiga de vinils d’un xic de Port de Sagunt; ho tenien tot. I descobreixes Remigi Palmero, Pep Laguarda o Julio Bustamante. Jo vaig agafar confiança perquè hi havia gent que, el que jo volia fer, l’havia fet abans”.

Estes dues dècades han transcorregut ràpides, “per la intensitat”, repassa el músic. Va viure a València i va acabar a Barcelona, ciutats amb una relació –també culturalment– complexa. “I tant que arriben les propostes de València”, assegura, tant com que hi ha ferides que continuens agnant des de fa trenta anys entre cultures veïnes, i que “s’ha cultivat massa odi, la pell està súper fineta amb l’anticatalanisme i això ho arrossegarem tota la vida”.  

Centrant la mirada en la indústria musical valenciana,les notícies són contradictòries: l’esclat de bandes, el camí encetat perprofessionalitzar el sector o el renaixement de la ràdio pública contrasten amb fets com la desaparició de segells, com Mésdemil. “Falta un context millor, un públic, gent habituada. El panorama ha guanyat en qualitat i diversitat però falta la base, estructures; i no em referisc a institucionalitzar-lo tot”, raona Olmo.

En este temps Verdcel ha mantingut el seu propi camí mentre al sector vells models eren substituïts per altres, com el gran circuit de festivals. “Han anat capitalitzant-ho tot, per a bé en alguns aspectes i pera mal en altres. L’entreteniment ha guanyat terreny a la cultura”, lamenta el músic, fins al punt que “hi ha grups que supediten la seua creació a què els contracten en festivals; fan música de rerefons”. 

 Per altra banda, eixa manera de fer que caracteritza Verdcel, no només és culpa d’Alfons Olmo. El seu germà Daniel, il·lustrador, és corresponsable, per exemple, de les creacions paral·leles als discs. “Verdcel és un equip creatiu a partir de projectes concrets”, resumeix Alfons. Ni l’extenuant equilibri d’egos d’una banda ni la soledat del cantautor.

–Si diguera que som un grup de música la gent diria:“El baixista s’ha anat!”. Saps quanta gent ha passat per Verdcel? La llista nome l’acabe: hi ha qui ha estat molts anys i qui ha aportat durant un temps. Seria absurd dir que ho faig jo a soles i també dir que decidim tots junts. 

A punt d’arribar l’hivern, l’últim disc de Verdcel es disposa a ser engolit per un altre: un EP de nadales en col·laboració amb la Unió Musical La Lira, de Vila-real. “Hem estat treballant durant dos anys, després d’un concert que vam fer a 2015 amb esta banda jove. Hi ha una nadala que vaig fer fa molts anys i que mai havia gravat, una cançó popular de Vila-real que es diu Tirorí i que hem estructurat com una cançó, l’Homenatge a Teresa d’Ovidi i La Panderola”. El disc es diu Sold'Hivern. Cançons populars i d’esperança, i el presentaran a Vila-real el 29 de desembre.

No tardarà, estima Olmo, en ser engolit per un altre projecte: disc, disc-llibre, còmic-disc o el que exigisca el torrent que arrossega Verdcel.