Hoy es 19 de julio
GRUPO PLAZA

va com va / OPINIÓN

Enyorances bipartidistes

Foto: ANTONIO PRADAS/EP
6/07/2022 - 

És un tema recurrent a la política valenciana, i també en l’estatal, la continua referència a la complicada gestió del dia a dia de les coalicions de govern. No debades, este model en el nostre entorn més pròxim té un recorregut històric limitat: hem viscut dècades baix el jou del bipartidisme en les principals institucions valencianes i espanyoles, amb molts anys de majories absolutes que han acostumat molts paladars a governs aparentment monolítics, amb només un partit i lideratges personalíssims.

Diem aparentment perquè a ningú se li escapa que un partit ja és en sí mateix una organització on cal fer equilibris entre diversos grups que poden tindre interessos diferents. Sense anar més lluny, recordem la ferocitat dels enfrontaments entre zaplanistes i campsistes, amb totes les famílies satèl·lit que orbitaven al seu voltant i que de quan en quan canviaven d’estrella de referència segons l’interés. No sabem si eixes divisions continuen en els passadissos dels jutjats i les cel·les de les presons valencianes on han parat els ossos d’alguns membres de tan distingides corrents internes del PP després d’haver saquejat el nostre país. I per no deixar de banda l’altre membre del club bipartidista, les mítiques diferències entre guerrisme i felipisme, o més a prop en el temps entre abalistes i ximistes. Vaja, aquella dita popular d’amics, enemics i companys de partit.

Esta tendència a la concentració del vot en dos opcions polítiques viu el seu moment àlgid en les generals de 2008 amb un 84,8% de sufragis per a PSOE i PP, més de 21,5 milions de vots, percentatge que en les demarcacions valencianes superà el 93%. En les eleccions a les Corts de 2007 els dos grans partits passaren del 88% de vot. Des d’aquelles dates la cosa ha canviat prou: a dia de hui PSOE i PP no podrien sumar majoria de govern a les Corts Valencianes.

Com és lògic, estos dos partits senten una enyorança considerable dels good old times on podien fer i desfer sense massa problemes, només atenent a les disputes internes i a una espècie de torn canovista encobert per a repartir-se el poder. Fruit d’esta melangia molt a sovint, massa, veiem com l’esperit bipartidista impregna discursos i actituds de càrrecs públics que deuen precisament el seu lloc de treball a l’existència de coalicions, tot ignorant la realitat que els envolta. Està bé projectar allò que vols, però cal anar amb compte per a no passar-se de llestos.

Foto: ROBER SOLSONA/EP

El pacte progressista al País Valencià funciona. Amb gran marge de millora, però funciona. L’electorat ho sap i reconeix que part de l’èxit rau, precisament, en la vigilància mútua i la necessitat de raonar i acordar. És més: no hi ha més remei que entendre’s per una qüestió de matemàtica simple i també d’impuls polític de progrés, donat que el PSOE a soles té tendència a sucumbir a les temptacions liberals i un discurs de CEOE. Quina seria la praxi urbanística valenciana sense la participació de Compromís? Vos imagineu per un segon a Nadia Calviño en un govern amb majoria absoluta? A ningú que li passe...

És per això que moltes persones que estan on estan precisament perquè existeix una coalició progressista al govern valencià haurien d’intentar dissimular un poc més la molèstia que els genera haver de raonar i acordar amb forces polítiques que si fos per estes mateixes persones no haurien ni d’existir. Resulta un tant irritant però sobretot suposa una pèrdua de temps i energies ben necessàries per a bastir una solució social a la situació econòmica que patim. Amb tota seguretat, una actitud veritablement cooperativa resultaria molt més útil per a la ciutadania i per al propi futur de la majoria progressista.

Més encara quan no cal exprimir massa les nostres memòries personals i col·lectives per saber quins van ser els grans èxits de la fase final del bipartidisme de principis dels 2000, dos situacions on ens va portar la manca de contrapesos polítics que pogueren qüestionar el model: a la corrupció sistèmica i el lladrocini infame descrits pel cas Assut i a una gestió criminal de la crisi econòmica de 2008 que va descarregar tot el patiment en les esquenes dels més febles. Ni una situació ni l’altra són ara ni remotament possibles gràcies, precisament, a l’existència de coalicions i la fi del bipartidisme. Segur que volem tornar a allò? Potser alguns haurien d’anar més en compte amb les enyorances.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email


Quiero suscribirme

Acceso accionistas

 


Accionistas