Avança juliol, empalmem dies -i nits!- amb temperatures complicades i la calor s’acumula al nostre cos. Les neurones comencen a respondre de forma encara més defectuosa que de normal. El cos i l’ànima necessiten vacances.
Moltes de les persones que llegireu este primer paràgraf vos podreu sentir identificades. Sobretot les que tenim la sort de poder tindre vacances, perquè no tot el món la té. Tots nosaltres coneixem persones que la seua situació de precarietat laboral els convida amablement a treballar durant tot l’estiu, faça el calor que faça, té igual com de cansades estiguen. No oblidem, per tant, que tindre vacances és una situació privilegiada.
Dit açò, la obvietat és que estem en estiu. I no qualsevol estiu: l’estiu de 2022, l’estiu on ja no hi ha restriccions sanitàries que ens impedisquen fer allò que més val la pena d’este moment de l’any. No parlem de viatjar, no parlem d’anar a la platja o a la muntanya, no parlem d’anar a festivals. Parlem del plaer més profund i senzill que existeix: trobar-se gent i raonar. Gent d’aquella que, com no forma part estricta del grup d’amistats més habituals, ha costat molt de vore en este temps de Covid. Gent, però, que també és important en les nostres vides perquè ens situa en una dimensió col·lectiva. I per sort podrem abraçar-nos i preguntar-nos com ens ha anat durant estos anys de merda. Quina satisfacció més gran pot haver-hi?
Este estiu, per fi, hi haurà llocs on podrem vore persones que fa tres anys que no veiem, espais de socialització natural que ens retornaran la sensació del que som, que no és altra cosa que part d’un grup, d’una societat que interactua i així es fa més forta. Podrem, per fi, lluitar contra els compartiments estancs socials on ens ha anat portant la punyetera pandèmia.
Només en esta primera part de l’estiu ja ho hem anat comprovant. Els que hem tingut la sort de poder anar a algun esdeveniment arreu del país hem experimentat aquella satisfacció tremenda de conversar amb personetes boniques que fa massa temps que no trobaves. Però encara falta l’espai social més important de l’estiu en la humil opinió del que escriu: l’Aplec dels Ports.
No, l’Aplec dels Ports no és l’esdeveniment estival més conegut pel mainstream valencià, sobretot de les comarques del Millars cap avall. Però és el gran tresor del nord del País Valencià. Per què? Fa un parell de dies Culturplaza en feia una bona aproximació en este article ben útil per a profans. Però com a xicotet resum: un esdeveniment autogestionat organitzat per persones voluntàries cada any d’un poble dels Ports per a defensar una comarca viva i amb futur i reivindicar la llengua i cultura pròpies del país. I fa més de 40 anys que va avant la cosa, poca broma.
El fet en sí té un valor incalculable només pel missatge que projecta. Una comarca que porta dècades en condicions difícils, perdent població i oportunitats, que vol ser i vol viure. Persones que s’autoorganitzen per a muntar un esdeveniment que atreu milers de persones durant un cap de setmana. Pobles ben menuts on ajuden des dels xiquets fins a les persones majors en una expressió comunitària exemplar. Agenda d’actes amb contingut polític i social, cultura tradicional i moderna. I també, per suposat, música i bon ambient. El millor ambient.
Per a molts de nosaltres que som de fora dels Ports ens provoca admiració -i una certa enveja- que any rere any, generació a generació, la gent dels Ports continue organitzant l’Aplec i donant-nos una lliçó de motivació i resiliència. I any rere any mirem on toca l’any següent i intentem quadrar-ho tot per a tindre lliure l’últim cap de setmana de juliol. Alguns portem més de vint anys fent-ho.
I enguany, després de dos anys de pausa obligatòria i de format reduït per raons sanitàries, per fi, tornem a tindre Aplec. Enguany Portell, un poble amb menys de 200 habitants situat a més de mil metres d’alçada, rebrà milers de persones que donarem suport a una gent que lluita per una comarca viva i amb futur. I allà ens podrem saludar, abraçar i comentar-nos les vides amb una cervesa ben fresqueta mentre practiquem el fet de ser part d’una comunitat humana i recordar que ser-ho ens fa sentir bé.
I això, amics i amigues, és l’acte més polític que ens puguem imaginar.
