MUTATIS MUTANDIS / OPINIÓN

Galícia i Compromís

22/02/2024 - 

VALÈNCIA. Arran de les eleccions gallegues del passat cap de setmana, són moltes les veus que demanen una reflexió en clau valenciana de les mateixes. Especialment açò passa dins de l’òrbita del valencianisme polític d’esquerres que representa Compromís. Intentaré ací explicar les moltes lectures interessants que hi podem extraure. 

Tenim tendència els valencianistes a comparar-nos amb el que passa fora, és normal. Fora també ho fan, això de comparar-se amb altres i analitzar tendències. Va haver un temps, allà entre el 2011 i el 2019, que n’eren molts arreu l’Estat els que miraven al País Valencià i a Compromís com un referent d’èxit. També des de Galícia. Però no sols. Des de Catalunya, les Illes Balears, Andalusia, Euskadi i fins i tot des de Madrid. Encara molts veuen així a Compromís. 

Trobe que està bé això de comparar i analitzar el que ocorre a altres indrets, sempre i quan siguem capaços d’entendre les particularitats de cada realitat sociopolítica. Comparem doncs. 

Els territoris

Comencem per les característiques nacionals i territorials. El primer que he de dir semblarà potser una boutade, però no ho és: Espanya és plural. Galícia és la tercera comunitat autònoma d’Espanya amb més sentiment de pertinença propi (la arxifamosa pregunta del CIS: ¿se siente usted más de su comunidad autónoma o más español?), al llarg dels anys ha anat fluctuant de la tercera a la quarta posició en competència amb Navarra i les Illes Canàries pel tercer lloc. La llengua gallega és la que històricament millors indicadors ha tingut de coneixement i ús dins del seu propi territori de les tres llengües cooficials diferents del castellà. Galícia, a més, es caracteritza per una homogeneïtat cultural bastant gran on la divisió provincial no ha suposat el trencament dels vincles entre els gallecs de les quatre demarcacions. Finalment, Galícia destaca per ser històricament un país rural i d’emigrants.

Per contra, el País Valencià és la tercera comunitat autònoma amb més sentiment de pertinença espanyol, sols superada per Madrid i Castella i Lleó, empatada amb Castella la Manxa, els valencians se senten menys valencians que comunitats com Cantàbria, Extremadura o la Rioja se senten de les seues respectives terres. La situació de la llengua pròpia al territori és la que presenta els pitjors indicadors de coneixement i ús comparats històricament amb els dels altres territoris, en una inexorable deriva cap a la minorització total del valencià en l’espai públic. El País Valencià, a més, és heterogeni, amb dos zones lingüístiques històricament definides, amb un sud superpoblat i despenjat en moltes ocasions de les dinàmiques identitàries i afectives de la resta del territori. Amb una provincialització que ha tingut èxit en el trencament dels vincles en importants capes de la societat. El País Valencià és concebut des de Madrid a més com la seua costa de referència, això significa que el disseny de les infraestructures (autovies i ferrocarrils) està pensat per connectar València i Alacant de manera eficient amb Madrid però la connexió entre ambdues capitals valencianes és un infern per als locals. Per finalitzar, les terres valencianes són més aviat terres d’acollida. Actualment, un terç dels valencians no han nascut al País Valencià i un altre terç han nascut ací però els seus pares (o un dels dos) són de fora, és a dir, som un país eminentment de forans. 

Els moviments polítics

Si analitzem ara com són els seus moviments polítics sobiranistes/nacionalistes/regionalistes trobem que a Galícia destaca el BNG, partit que s’ha caracteritzat històricament per una forta organització de base, de profundes arrels ideològiques enclavades en el comunisme i l’independentisme, que sempre ha fet gal·la de la seua fermesa en la immutabilitat de les seues posicions (és a dir, que ha donat poc espai per a visions reformistes), vinculat sempre amb les esquerres sobiranistes catalana i basca i recelós de que cap altre territori entre al club de “les tres nacionalitats històriques”. Un partit que sempre ha obtingut representació al parlament gallec i a la majoria de municipis de les quatre províncies, de manera més o menys homogènia. 

En el cas valencià, el valencianisme polític s’aplega principalment en Compromís, una coalició política estable creada al 2011, després d’una llarga travessia pel desert de l’extraparlamentarisme de les anteriors formacions valencianistes d’esquerres (UPV, BLOC...). A Compromís el podem definir com una amalgama dels corrents ideològics que l’etapa democràtica havia deixat fora del circuit polític institucional (nacionalistes, comunistes, ecologistes, republicans...) en una sort de reformulació ideològica basada en un valencianisme possibilista, una esquerra no dogmàtica i un ecologisme pedagògic i molt arrelat al territori. En definitiva, una coalició que fa de la necessitat virtut i del pragmatisme la seua principal característica. A pesar que Compromís ha millorat moltíssim els resultats electorals respecte als de les seues formacions polítiques predecessores (UPV, BLOC) no ha aconseguit encara arrelar en bona part del país, destacant les comarques d’interior castellanoparlants i l’extrem sud (especialment a la Vega Baixa del Segura).

Resultats

Ara ve la part que a mi em sembla més interessant: Els resultats electorals recents. 

A les autonòmiques de 2015, Compromís trau els seus millors resultats històrics (19 escons, 18,7% del vot). A les gallegues de 2016, el BNG trau els seus pitjors resultats, quedant-se solament amb 6 escons al parlament (8,4% de vot), el passat diumenge van traure els seus millors resultats: 25 escons, 31,5% i un flamant sorpasso total als socialistes gallecs.

Quins efectes han tingut els resultats històrics de Compromís al 2015 i BNG al 2024? els millors resultats de Compromís van propiciar la caiguda del PPCV i 8 anys de governs progressistes, els millors resultats del BNG, per desgràcia, no han estat suficients per provocar un canvi de color a la Xunta.

Com ho va fer cada partit per aconseguir estos grans resultats? Veiem, en el cas de Compromís es va aprofitar una situació de crisi en el partit que governava, el PP, (15M, indignats, Primavera Valenciana) per bastir una candidatura encapçalada per una dona jove, valenta i que volia aplicar polítiques transformadores, Mónica Oltra. Una candidatura que posava el focus en allò social i limitava la seua agenda nacional a propostes majoritàriament assumibles pel gruix de l’electorat. Una candidatura que innovava en la manera de fer campanyes, fa molta campanya de carrer i fa un enfocament de la política popular/populista.

En el cas del BNG s’ha aprofitat una situació de crisi del partit governant, PP (marxa de Feijóo) i de crisi també dels socialistes per bastir una candidatura encapçalada per una dona jove, valenta i que vol aplicar polítiques transformadores, Ana Pontón. Una candidatura que posa el focus en allò social i limita la seua agenda nacional a propostes majoritàriament assumibles pel gruix de l’electorat. Una candidatura que innova en la manera de fer campanyes i fa molta campanya de carrer.

Ara molts ulls valencians miren a Galícia, miren al BNG, i això està bé. Estaria bé també no oblidar que l’estratègia seguida pel BNG és la que Compromís ja va aplicar 9 anys abans amb l’afegit de que es va aconseguir un tomb electoral. 

Conclusions

S’atribueix a Sant Agustí la cita: “quan m’hi analitze em deprimisc, quan em compare m’ensalce”. Els pitjors resultats del BNG (2016) van ser un 8,4% i 6 escons, els de Compromís (2023) 14,7% i 15 escons. Si Joan Laporta fóra militant de la formació taronja els diria: al loro, que no estamos tan mal. El BNG ha tardat 8 anys en refer-se de la seua gran desfeta. Compromís té marge per bastir una alternativa solvent partint des dels seus 15 escons, els seus 9 regidors a València i els seus 2 diputats a Madrid. Com?

Tornant als orígens i amb alguna cosa més. Bastint una candidatura atractiva, basada en la valentia, la coherència i la transformació social, posant el focus en els temes socials i del benestar, amb una agenda nacional ambiciosa, sí, però majoritàriament assumible pel gruix de l’electorat, oferint al votant moderat una alternativa seriosa i confiable a la que votar quan el PP i el PSOE els tornen a decebre. Però també tornant a aquell valencianisme popular primigeni, que va saber trencar el divorci històric de l’esquerra valenciana amb les falles, que feia de la pluralitat simbòlica un valor, que confiava en les seues possibilitats i parlava llenguatge proper, en valencià, en castellà i swahili si fóra necessari. Aquella manera fresca i sincera, desacomplexada, de ser i de fer, aquell comboi que va rebentar al PP de Rita i de Camps. I afegint “alguna cosa més”: més atenció a les necessitats dels col·lectius locals, més formació als quadres del partit, més esforç en la generació de lideratges, estratègies de creixement en les zones de més difícil penetració. 

El repte de Compromís no està en fer-se major, sinó en adonar-se’n que ja és gran i actuar en conseqüència. Compromís no ha de ser un partit nacionalista, si juga a això perdrà encara més. Sinó adonar-se’n que és el partit nacional valencià. Des d’una òptica d’esquerres, amb la mà estesa, amb un llenguatge popular i tenint present la realitat sociopolítica del seu país. Un camí estratègic que tantes altres formacions polítiques originalment nacionalistes-sobiranistes estan caminant des de fa anys arreu l’estat: BNG, Esquerra i Bildu principalment. 

I per últim el component popular/populista, el toc que va fer que en 2015 a València ciutat un 20% de l’electorat de Compromís vinguera del PP, el toc que pot ser ha faltat ara a Galícia. Allò popular, eixa passarel·la invisible i imperceptible en les enquestes que connecta l’electorat de centre-dreta decebut però anti-PSOE amb les esquerres autòctones i de tant en tant, dona immenses alegries.