GRUPO PLAZA

VA COM VA  / OPINIÓN

Ideologies i partits

10/11/2021 - 

Estem acabant el primer quart del segle XXI. Els temps acceleren i les societats, i dins d’elles la comunicació i la política, canvien de forma ràpida. Però la percepció d’eixos canvis no és en absolut compartida: alguns podem creure que està canviant tot a velocitat de la llum, altres perceben el seu dia a dia fonamentalment igual que fa anys. Cal anar amb compte tant en pensar que tot el món segueix els canvis al dia com que tot és igual que abans. És igual de fàcil passar-se’n que fer curt. Açò és molt rellevant en termes d’estratègia política. Per exemple, tant pel que fa a la vigència del concepte ideologia com pel que fa a la vigència dels partits polítics com a organitzacions necessàries.

En els anys 80 i 90 i el canvi de mil·lenari ens van marejar amb allò del final de les ideologies. Ens van vendre la moto que ja no valia la pena pensar massa, que les democràcies de mercat eren la culminació de la civilització i que l’Estat havia de desaparéixer per a una gestió privada de la vida dels individus. Clar, l’intent d’estafa era majúscul, l’excusa perfecta per a saquejar els serveis públics i de pas soterrar qualsevol sentit social i comunitari. Però cert és que algun pòsit d’aquell discurs sura encara en una penalització del concepte ideologia com si fos alguna cosa perversa. Les ideologies són coses poc modernes, del passat, oculten coses. I potser esta va ser la raó per la qual durant el boom de la nova política, la dècada passada, gran part del discurs dominant era de superació de les ideologies.

Tant és que continua surant que, de forma pertinaç, encara hui en dia hi ha portaveus polítics, sense anar més lluny a les Corts Valencianes, que acusen els altres d’actuar políticament per principis ideològics. Escàndol! Polítiques públiques amb ideologia! Què vindrà després, bicicletes amb manillar? Arbres amb tronc? Cadires amb potes?

Com és lògic, qui mou el dit acusador sempre ve de la bancada de la dreta. I normalment qui diu que les ideologies sobren són els que volen desmantellar els drets individuals i col·lectius de les persones. I sí, per suposat que això també és ideologia.

Això no vol dir que una ideologia haja de ser alguna cosa immutable, pètria o intocable. Ni passar-se’n ni quedar-se curts. Si el món canvia, les formes d’interpretar-lo i les propostes per a millorar-lo cal que ho facen també. És més, les etiquetes també han de saber mutar. Qui no es mou, mor. Però qui no té base no sap què fer.

El mateix principi general el podríem aplicar als partits polítics. Va començar fa uns anys una moda que demonitzava els partits com a instruments d’acció política. Si les enquestes diuen que els partits estan mal vistos, doncs ens caguem en els partits. Enlluernats per una concepció deformada de la democràcia directa molta gent vam arribar a dubtar de la seua utilitat tot titllant-los de problema per al progrés i el canvi. Sí, era una crítica que venia fonamentalment de la part progressista de l’equació, al voltant del discurs creat pel 15M.

Però el temps ha demostrat que sense estructures més o menys sòlides que sustenten una acció política coordinada és molt difícil ser útils. De tots els elements que triomfaren en el gran moment de canvi de cicle de 2015 només sobreviuen, en termes generals, els que disposaven d’una estructura prèvia i la saberen adaptar. Les opcions que se’n passaven de líquides se’n van anar per l’aigüera, i molts vots han tornat ja a les velles paperetes. Compromís és, en eixe sentit, una de les excepcions, precisament perquè no era una construcció líquida sinó que disposava ja d’una base militant territorial i d’una experiència acumulada des de diferents fronts. D’una estructura més porosa que la majoria, reinventada, amb els seus problemes i penúries, però una estructura en definitiva. Els qui mancaven d’ella o no l’han sabuda construir bé que n’han pagat el preu.

Així doncs, amb tots els aprenentatges recents del fracàs provocat per la manca d’estructura en l’acció política, genera certa sorpresa tornar a escoltar en lideratges progressistes la retòrica antipartits: obviar els partits, superar els partits, crear moviments polítics al marge dels partits... música que sona bé de primeres, com sonava bé en 2014, però que a l’hora de la veritat acaba desafinant amb la corda per un lloc, els vents per un altre i la percussió sense ritme. Ho hem aprés de sobres: sense tropa organitzada que batalle sempre però sobretot en els moments durs el camí és curt. Que li pregunten a les desenes de diputats de Podemos perduts en tres anys, o a les alcaldies de Madrid, la Corunya o Saragossa escollides en 2015. Sense el treball diari, la participació i vigilància democràtica de la teua gent no hi ha lideratge brillant i mediàtic que resistisca els embats d’un sistema que igual et fa volar que t’intenta afonar. Voler ignorar-ho no només és naïf, és també reincident.

Per altra banda, no podem obviar que les organitzacions polítiques han de saber evolucionar i progressar amb la societat a la que volen representar. Limitar-se a ser un espai burocràtic tancat per a mirar-se el melic o caure en la simple agregació d’interessos particulars és el principal enemic del seu rol social. No debades la reputació dels partits està baix mínims i obviar eixe fet és tant o més suïcida que fer com que els partits no existeixen.

La base ideològica i les estructures polítiques venen a ser els fonaments i les bigues mestres de qualsevol projecte polític que tinga l’ambició de ser i fer. Sempre des de l’adaptació als canvis, interpretant la realitat i sabent llegir les demandes socials, però sense caure en una liquiditat que, o bé és malintencionada en el cas de la suposada mort de les ideologies, o bé és ineficient i reincident en el cas de les organitzacions.

Noticias relacionadas

Foto: H.BILBAO/EP
Foto: H.BILBAO/EP
la nave de los locos

Elogio del rojo arrepentido

Algo se mueve en la política nacional. Cientos de miles de votantes del PSOE, desengañados del Gobierno calamidad, se pasan a las derechas. Es un movimiento del que apenas se habla, lento pero continuo, como una lluvia fina que acabará en una riada de votos. Son los rojos que han cambiado de bando 

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email


Quiero suscribirme