Joe Pask: el músic que perseguia Dylan i va trobar Senior

VALÈNCIA. Bob Dylan i la religió. Una relació complexa d’on varen nàixer un grapat d’èxits, també desenganys i una segona onada de rebel·lions als concerts. Queden els centenars de metàfores arrancades de la Bíblia i també la trilogia ultracristiana de finals dels noranta, quan explicava sermons en concerts que iniciava amb un cor gospel. 

Josu Miró (Alcoi, 1992) i la religió. El cantant de Joe Pask té pinta de Dylan: cabells indòmits, veu rapaç, un relat encriptat. I, sobretot, una fascinació per la guitarra acústica i l’harmònica, les dos úniques peces imprescindibles a l’equipatge del músic de carretera. La seua aproximació a la religió, en canvi:

–El meu nom és Josué però ja ningú em diu així –comenta, fent una ganyota en pronunciar el seu nom.

–Massa bíblic?

–Exacte! –i s’arranca a riure.

Joe Pask és la identitat que va assumir Miró quan va agafar la guitarra seguint el rastre del Like a rolling stone en un acte d’anacrònica rebel·lia. El virus es va transmetre per contagi en milers d’adolescents de les últimes dècades del segle XX però ja estava quasi erradicat a principis del XXI, quan els ídols i els propòsits ja eren altres. “Vaig començar a compondre en anglés i Joe Pask era la manera d’anglicitzar el nom: el meu primer cognom es Miró i no es podia fer massa amb ell; el segon és Pascual. Després em vaig adonar que Joe Pass havia sigut un guitarrista de jazz molt famós, i quan vaig començar a cantar en valencià ja era molt tard per tornar a canviar-lo”. Joe Pask, doncs.

Miró va gravar el seu primer EP en ortodox anglés, fins que algú el va sentir i va amollar: “açò sona com Senior, però en anglés”. “I jo vaig pensar: qui hòsties és Senior?”, recorda el músic. No havia sentit parlar de l’inventor de la valenciana en la seua vida. “Amb el boom de l’ska i la dolçaina a mi em pareixia, dins de la meua ignorància, que només es feia música en valencià d’eixe estil. D’altre tipus només coneixia els Arthur Caravan”, reconeix. La veu àrida de Miquel Àngel Landete estava a punt de caure sobre Miró. Una epifania. “Escoltar una persona fer la música que a mi m’agrada i en valencià em va fer esclatar el cap. A Senior li va passar el mateix amb Antònia Font, crec”, contesta l’ànima de Joe Pask.

A la influència definitiva de Senior es va sumar l’amistat amb el músic i productor Blai Antoni Vañó (Bocairent, 1980), responsable últim de com i a què sona Joe Pask. “Jo estava gravant un disc d’altre grup i havia de passar una setmana tancat a l’estudi. Li vaig dir a Josu que vinguera a fer-me companyia amb la guitarra i va arribar amb quatre cançons en valencià preparades. No era la intenció, però vàrem decidir gravar-les en disc”, rememora Vañó. 

A la deriva (autoeditat, 2016) es va convertir en el segon estadi de Josu Miró, ja en la llengua materna, i a un pas només de la mutació definitiva: l’electrificació, la mateixa traïció de Dylan. Això va ser idea també de Vañó, qui va acostar al músic folk referències que mai havia sentit, sobretot provinents del powerpop i el noise. “Ell grava la veu i la guitarra, en pistes separades, jo em carregue la guitarra i decore la veu com a mi em suggerix”, explica el productor i membre del grup. Diuen que han canviat acords i melodies per crear un paisatge nou per la veu insòlitament ferida d’un jove de 26 anys. “Ell (Vañó) no estava en el grup abans i estes cançons tenien uns arranjaments que no acababen de funcionar. Era un puzle mal muntat”, certifica Miró.

Així va nàixer Salt, el disc d’un cantant de carretera que arriba a un territori inhòspit. Joe Pask, a més de Miró (veu i guitarres) i de Vañó (guitarres), el completen Andreu Vidal (baix) i Dani Serra (bateria). Per a tancar el cercle de la conversió, va ser el mateix productor qui va cridar al vertader culpable de tot. “Vàrem fer una versió de Com pot ser? i vaig enviar-li el vídeo a Senior, qui em va contestar: ‘m’has fet molt major i el xic canta millor que jo!’”, riu Vañó. El mestre acabaria col·laborant en dos temes del disc del deixeble: Camins oposats i Noves companyies. “El nostre àlbum està molt influenciat pel powerpop i un dels millors discos valencians del gènere és L’experiència gratificant (Malatesta Records, 2009) de Senior”, exposa el productor. Ell va fer rimar “eixa visceralitat” de Landete que també s’albirava en les intencions de Joe Pask. “Històries de dolor i redempció”, resumix Vañó. Però el compositor del grup li lleva ferro: “No sóc ni el 10% d’introspectiu que podria ser”, es desprén, abans d’assegurar que mai ha evitat la intensitat: “M’atrau molt la decadència, el món és un lloc complicat i la meua manera d’assumir els problemes és caure fins al fons; si no, no puc pujar”.

El gran salt

“Vaig vindre a València a estudiar el segon any de carrera, em vaig adonar que era la ciutat més bonica de l’Estat i em vaig quedar. Fa ja set anys d’això”. Miró va deixar Alcoi sense saber-ho, com la majoria d’estudiants. Allí va formar un grup amb amics abans d’explorar el camí en solitari. “Circumstàncies personals van fer que les cançons foren extremadament sinceres, de sobte”, reflexiona. Disposa les paraules a l’avantsala d’una habitació tancada amb clau, potser l’origen de tot. Allà dins es queda.

Es refereix a Alcoi com un lloc “molt decadent” i al moment somriu: “A mi m’agrada, clar”. Però haurà de ser, almenys, una decadència agitada: dels veterans Arthur Caravan o Verdcel a fenòmens recents i de llarg impacte com Júlia, la ciutat és bressol d’algunes de les propostes musicals més interessants nascudes en territori valencià. El mateix Alfons Olmo, Verdcel, manifestava en una entrevista a Cultur Plaza que, en certs aspectes, “Alcoi et dóna una perspectiva més cosmopolita que València”.

 “Però ofega, jo he estat 14 anys vivint allà i ofega”, matisa Vañó, “ens coneixem tots, això sí: We Are Not Brothers, Hugo Mas, Júlia, part d’Els Jóvens… Em recorda al que passa en les Illes o en Reykjavík. És com una illa, Alcoi. Allí tenim molts amics vinculats al món de la cultura, proporcionalment la ratio és brutal. Crec que ens retroalimentem, però també hi veus que el teu públic són els teus amics”, raona el músic. “Hi ha moltíssima creació, potser perquè no hi ha massa més a fer”, intervé Miró, qui veu la fertilitat creativa com “una resposta” a la falta de suport institucional.

Pensa el cantant i lletrista de Joe Pask que a València està en marxa un ressorgir cultural, que “hui programes un concert i trobes que n’hi ha molta oferta el mateix dia”. I li contesta el company Vañó que “potser hi ha més oferta que públic”, que inclús roman “un rotllo competitiu entre bandes, on sembla que siguen equips de futbol, que si t’agrada un no et pot agradar l’altre”. Potser un fenomen autòcton o potser producte de la futbolització de tots els àmbits de la vida. En qualsevol cas, el 20 de maig es pot anar a vore Joe Pask en directe, amb samarreta i bufanda del mateix equip, al Teatre el Micalet.