entrevista

Joel Joan: "Hi ha molt de famós que no ha demostrat res; això frivolitza encara més la fama"

3/12/2022 - 

CASTELLÓ. L'èxit és "una droga molt difícil de digerir", afirma Joel Joan (Barcelona, 1970). L'actor català la va tastar de ben jove gràcies a la gran acollida que van obtenir les sèries Periodistas, Plats Bruts, Porca Misèria i El Crac, on va ser part fonamental. Mantenir els peus a terra quan tots adoren el que fas, i a més t'ho diuen, és una tasca un poc més complicada i molt probablement es pot acabar arrossegat per la fama. En el seu cas, Joel Joan ha tractat que açò mai li passara, però porta un any interpretant a un divo del teatre amb un ego descomunal.

El Gran Comediant, que aplega aquest dissabte al Teatre Principal de Castelló, conta la història de dos amics, Llorenç i Ernest, els quals han tingut unes trajectòries com a actors bastant desiguals. Mentre que Llorenç (Joel Joan) ha vist com la seua fama creixia de manera exponencial i no deixa d'anar a més; Ernest (Xavi Mira) no troba el seu lloc en aquest món. Ara bé, tot canvia quan compleix els 50, Ernest decideix tirar la tovallola. En aquest moment el seu amic no s'atreveix a dir-li la veritat, que devia abandonar, i l'anima a continuar. El que ningú esperava és que, en efecte, la carrera d'Ernest podia anar a més i fins i tot desbancar el tro de Llorenç. La compassió dels inicis es transforma en cels i ambos protagonitzaran una competició, prou bruta, per a veure qui és el millor.

Joel Joan interpreta i dirigeix aquesta història, que ha coescrit amb Héctor Claramunt, on els sentiments d'enveja estan a flor de pell. Hores abans de la que és la seua última funció, l'actor atén les preguntes de Castellón Plaza.

-S'ha fet pesat interpretar ‘El gran comediant’ durant un any?
-Per a res, duem cent funcions -pot ser més- i és molt gratificant. Això vol dir que l'obra té èxit i agrada. És veritat que em suposa un esforç molt gran. Hi ha molt de diàleg i cal tenir molt de compromís, però si la gent en vol més, està bé. Al final no he tingut necessitat de fer moltes coses més que aquesta.

-Com és el moment de tornar a la realitat després de cada funció?
-Deixis el paper a l’escenari i continues a la teua vida. No hi ha cap problema. Seria una mica bipolar endur-se el personatge. Tot i que en ell també hi ha en part coses meues. També he sigut o soc un divo passat de moda. Encara que aquest, té molt més èxit del que jo tinc i molts més diners.

-Segur que alguna vegada t'has topat amb algú que t'ha confessat que li encantaria interpretar al dolent de la pel·lícula. Dona més plaer que fer del ‘bo’?
-Fer de bo és un conyazo. Els papers bons són els de dolent. Si et toca el galant, tens poc de conflicte amb el personatge. Eixe narcisisme i eixa doble cara, amb molta obscuritat, és divertida. Te'n fot i et rius de coses que en definitiva a tots ens passa en major o menor mesura.

 "Amb l'edat aprens que l'èxit no aporta res”

-En El gran comediant cada personatge té el seu i cap cedeix per gelosia i per ambició. Els interessos individuals estan per damunt de qualsevol amistat?
-Tot depén de com estigues formatejat sentimentalment. Si tu emocionalment no estàs bé, ni en pau, és fàcil caure en l’egoisme i buscar el teu propi benefici. Quan no estàs molt compensat emocionalment necessites que el teu ego brille més. Però molta gent que té èxit són uns psicòpates, no maten a gent, però ho manipulen tot. Mourinho, l'entrenador del Real Madrid, era molt psicòpata, veies que el seu ego anava per davant de tot.

En general tots ens regim per interessos. Estimem a una persona, en part per l'interés que tenim cap a ella. Som així. Però aquests grans triomfadors que veiem, molt a sovint estan sols. Amb l'edat aprens que si et quedes sol no val la pena viure, perquè no tens amb qui compartir. L'èxit no aporta res. Tens fama i diners, però no es pot comparar amb tenir una colla d'amics i gent al voltant.

-Les xarxes socials han fet que el concepte de ser famós s'expandisca i la lluita d'egos també. Hi ha més ‘divos’ ara que abans?
-Sí, en les xarxes hi ha més divos, però a més no necessiten ser professionals de res per a ser famosos. Són famosos, perquè volen la fama, no perquè han fet una investigació meravellosa o un pla urbanisme increïble, ni són futbolistes, pintors o actors. És la fama sustentada en ser simpàtic. Hi ha molt de famós, que ho és perquè surt a YouTube, però no ha demostrat res. Això frivolitza encara més la fama i fa el que divo ho siga més, tot i que és una fama més temporal. Va molt de pressa. Eres famós un any o dos sols.

"Els premis en qüestions artístiques com el cinema són absurds”

-Si t'hagueren aconsellat deixar la interpretació, ho hauries fet?
-No, però aquest any per exemple acabe la gira a Castelló. L'última funció serà ací i no vull fer més escenari aquest any. Vull descansar. Porte cinc anys treballant molt. Sí que dirigiré, continuaré escrivint obres de teatre, però escenari no, és molt dur.

-Vas ser clau en la creació de l'Acadèmia del Cinema Català, s'ha notat un canvi en l'audiovisual des de llavors?  
-No, zero canvi. He notat que de cara a les institucions si tens un Gaudí, que és el premi de la nostra acadèmia, tens més punts per a accedir a subvencions. Els Gaudí tenen un prestigi i una repercussió mediàtica que s’ha guanyat en pocs anys. Hem professionalitzat una mica el tema de donar premis de cinema, ara saps que hi ha 500 acadèmics darrere, com a Hollywood o ací als Goya. Ara, si em preguntes si el cinema és millor per l’Acadèmia, no, és igual de bo o de mediocre.

-¿Els premis també són addictius?
-Els premis en qüestions artístiques com el cinema són absurds. En la música també. Entre Bach i Mozart qui és millor? Els premis serveixen per a promocionar les pel·lícules i per fer-les visibles, és una manera d'arribar al públic, però en si sempre són una bajanada. En aquest sentit, tant el cinema valencià com català estan poc visibilitzats.

Noticias relacionadas