VALÈNCIA. José Pazos (Madrid, 1982) hacanviat d’aires. “Alacant està molt deprimida culturalment i s'acaba molt ràpidament”, alega, tot i que no és una qüestió que l’haja assaltat ara, després de tres dècades vivint a la ciutat culpable de gran part dels seus projectes musicals. L’últim Futuro Terror: “Sempre he estat cremat d’eixa ciutat, l’estrany és que no haja marxat abans”.
Enrere deixa el bressol on va decidir que seria músic i on va viure ritus iniciàtics en directes com el d’Aina. “Els últims 15 anys la música que més hem consumit a Alacant és la que portàvem nosaltres perquè féiem intercanvis amb grups que ens agradaven d'altres ciutats”, raona Pazos, afegint que “ara hi ha una programació més que desent”, de la qual s’ha emancipat.
Ha acabat treballant a Castelló però vivint a València. Al seu nou ecosistema, el músic ha trobat una connexió entre grups que podria semblar-se al que es coneix com a escena. “Hi ha un nucli suficientment ampli de persones que es donen suport unes altres al voltant d’una sèrie d'espais”, descriu el músic.
Ha passat un any des que Futuro Terror va publicar Precipicio (BCore), tercer àlbum d’estudi del trio que formen Pazos, Néstor Sevillano i Héctor Bardissa. Ha sigut un any intens: més concerts, més entrevistes, un salt de nivell que perceben quan viatgen a altres ciutats. Pazos ha acabat exhaust, confessa, i semblen dies de descompressió per a la formació: “Estem en un punt complicat. Vam pensar inclús en trencar, potser era un bon moment per a deixar-ho perquè fins ací ha estat de l’hòstia”. Sembla, tanmateix, que no ho faran per una qüestió tan simple com l’addicció: “Quan hem deixat de tocar m’adone que no vull parar, que estic gaudint molt; el grup seguirà”.
Foto: KIKE TABERNER.
Foto: KIKE TABERNER.
Tot i això, Pazos, que compon les lletres de la banda, avança que té poc treball nou, que li agradaria gravar un disc conceptual però que almenys necessitaran un any més per a publicar material. El que no li preocupa és si perpetuarà l’estil que ha caracteritzat la banda o trencarà amb ell, un assumpte que l’inquietava tot just després d’haver publicat Precipicio.
–Crec que fem pop. Som grup pop que ve del punk o un grup de punk rock molt poper –tracta de delimitar quan se li pregunta per eixe estil.
En qualsevol cas, eixe projecte encara queda lluny. “Estic molt ocupat: tinc la plaça de professor a Castelló, prepare oposicions, estic en altres projectes com Alfa Estilo i Brigada…”. Descriu així la rutina de les bandes que alimenten el significat de l’etiqueta underground: cap dels membres viuen de la música, relegada a les hores no lectives. “Una cosa és underground en relació amb altra: Futuro Terror és underground en relació a Vetusta Morla i hi ha molts grups underground respecte a Futuro Terror, que estem eixint als mitjans, ens posen a Radio 3 o toquem en concerts patrocinats per una marca de cervesa”, reflexiona.
Han sigut tres àlbums, Futuro Terror (Discos Humeantes, 2014), Su nombre real es otro (BCore, 2016) i l’esmentat Precipicio, amb els quals han escalat posicions en eixe circuit alternatiu, un cim que permet “no només deixar de gastar diners en la banda, sinó guanyar-los amb ella”. Una “molt xicoteta abundància” amb la qual, en canvi, la subsistència a l’ofici és inviable, adverteix el músic.
Pazos sempre ha estat disposat a parlar sense restricció de tots els racons del seu ofici, del gremi i de la indústria. Quan se li pregunta què espera de la música d’ara endavant, una qüestió tan abstracta que permet qualsevol divagació, inclús un merescut retret al periodista, ell apunta que està “obsessionat amb una idea”: “El que he vist en el circuit millor posicionat dins de l’underground no m’ha agradat massa”, introdueix, assenyalant sense ambigüitats el problema:“Parle de l’ambició de les bandes, quan realment estem repartint misèria. Hi ha una falta de solidaritat”.
“Veig molta desigualtat i moltes ganes dels grups de triomfar i pujar el seu caixet, i els té igual el que està passant amb el grup amb qui comparteixen bolo”, la menta el músic sobre una postura que “trenca la idea d’igualtat entre les bandes” i la qual comença en el moment que un grup vol cobrar pel públic que genera en una sala. “La penya s'oblida molt de pressa que l'altre curra el mateix que tu; no dic que tots hagen de cobrar el mateix si un aconsegueix vendre 150 entrades i altre 5, però com a mínim estaria bé que totes les bandes que actuen una nit cobren bé”, reflexiona.
Sap el líder de Futuro Terror que la seua voluntat s’acosta al territori de la utopia en un sector onels intents de creació d’un sindicat han sigut freqüents i freqüentment oblidades al calaix. Ell, tanmateix, manté la intenció de “fer concerts sent solidari, amb gent que compartisca eixa solidaritat”.
–Em referisc asolidaritat obrera –amartella.
És la seua una lluita contra el canibalisme promogut des d’eixa indústria “que fa fàstic”, emfatitza, i la qual arriba a la màxima expressió en els grans festivals que ofereixen caixets milionaris a unes bandes mentre a altres“els paguen menys que en festivals molt xicotets”. Per això exposa la necessitat de teixir una comunitat de músics que puguen fer front a les desigualtats. El punt feble, detecta, és precisament la bretxa en un gremi on només està professionalitzada una minoria: “No pot existir un sindicat de músics que represente els interessos de tots, no es poden representar alhora els interessosde Vetusta Morla, Futuro Terror i d'un grup de crust punk. Hi ha uns que s’estan forrant i altres que paguen per tocar. Haurien d’existir diversos sindicats”.
Arribats a este punt, un parell de preguntes fan l’entrevista creuar el pont cap a la política. Resulta difícil endevinar qui dels dos ha guiat la conversa fins al moment: “Jo ho he buscat en entrevistes, portar-les entrevistes cap a eixa direcció”, reconeix Pazos, qui comenta que sempre es promet fer un disc “més polític” i després mai ho compleix. Tot i això, les seues cançons sí que reflecteixen la seua cosmovisió. “Crec que es parla poc de política en general. De política amb majúscules, d’ideologia”, reflexiona el músic,“tot són propostes respecte a allò immediat dins d'un panorama de socialdemocràcia o liberalisme. No es va més enllà, ningú parla ja de la possibilitat del socialisme”.
Ell, ja ho ha dit, es submergeix en política sempre que li pregunten. La música li va arribar abans que la consciència política, la qual pensa que “s’aprén des de la praxi, quan et sents explotat”. Afiliat al Partit Comunista del País Valencià, també és membre de la plataforma III Internacional del Rock i des d’eixa posició ha coordinat les jornades Kulturcomm el pròxim 15 de desembrea Alacant, per a reflexionar sobre la cultura d’esquerres i on participaran, entre altres, l’autor del reconegut La trampa de ladiversidad, Dani Bernabé; il·lustradors com Luis Demano o Elías Taño; i músics com Ana Lledó (Infrarrojas), Héctor Arnau (Las Víctimas Civiles) o ell mateix.
Amb Futuro Terror, per altra banda, acomiadarà el seu any més productiu a casa, el 28 de desembre a la sala Marearock. Després, potser, trobe temps per a eixe disc conceptual i declaradament polític.
Foto: KIKE TABERNER.
