X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

GRAVACIÓ I MÀSTERING

Krakatoa Records, l’última fàbrica de vinils d’Espanya, creix a Castelló

La xicoteta fàbrica, fundada fa quatre anys per un grup d’amics músics a Castelló, fabrica vinils de forma artesanal recuperant maquinaria de segona mà d’empreses que tancaren amb la crisi

16/10/2017 - 

CASTELLÓ. Posar un vinil és tot un ritual. Col·locar el disc al plat, accionar-lo per que comence a girar i posar delicadament l’agulla al punt exacte on començarà la cançó que es vol reproduir. Un ritual que després d’anys de digitalització musical havia sigut substituït per el botó de play de les plataformes de música online. Però moltes persones l’estàn recuperant. Segons les dades de Promusicae (l’associació majoritària de Productors de Música d’Espanya), la venda vinils ha experimentat un augment d’un 19,6% en només un any, assolint els 443.000 discos venuts en 2016. En mig de la debacle de la indústria de fabricació analògica en Espanya, va entrar en erupció la xicoteta Krakatoa Récords, fundada fa quatre anys per un grup d’amics a Castelló. Amb la República Txeca com a líder mundial en producció de vinils, aquesta és l’única fàbrica de discos de PVC que queda a Espanya.

Aquesta era la típica idea que se t’ocorre quan duus quatre cerveses de més i dius: “Cóm molaria tindre la teua pròpia fàbrica!”. Però que al dia següent despertes i tornes a la realitat”, conta divertit Kike Pérez, un dels socis fundadors. “Nosaltres sempre hem tingut contacte amb els discos perquè toquem en diversos grups de música de ska, reggae i swing i punxem, així que el vinil ha estat sempre en la nostra vida. Un dia vaig posar les idees sobre un paper, vaig calcular i començarem a veure si eren viables”, recorda dins de la nau on ja fabriquen manualment vora 400 vinils al dia. “Duiem parlant de la idea 5 o 6 anys. En gener de 2013 madurarem la idea seriosament i en setembre de 2013 vàrem constituir la empresa”, recorda Bernat Fayos, un altre dels socis, envoltat de les tres màquines que hagueren d’aprendre a utilitzar des de zero.

 

Som tres i ningú teníem ni idea de fabricar discos: Itziar Estensoro (35 anys), que és biòloga i és de Madrid; Bernat (35 anys), que es sociòleg i venia de treballar en banca i jo que sóc mestre i mai m’havia dedicat a açò”, riu Kike Pérez (32 anys). “Així que necessitàvem un tècnic! I com que teníem contacte amb un amic enginyer de República Txeca, li vam preguntar”, recorda.

En la República Txeca està la fàbrica de vinils més gran del món, GZ. Jo estava en Praga i vaig trobar en una biblioteca tècnica els llibres del cicle de formació professional de l’època comunista que GZ donava als seus treballadors quan arribaven a la fàbrica. Així que ens vam estudiar cóm fabricaven ells i vàrem començar a fer discos. Espionatge industrial legal. Jo no havia fet un disc mai!”, riu Radomir Blazik (35 anys). “Els primers discos no van eixir tan mal, però calia ajustar el sistema i ho vaig fer jo. Amb les tres mitges enginyeries que tinc sense acabar, electrònica, mecànica i aeronàutica, em vaig apanyar”, explica somrient.

Fotos: EVA MÁÑEZ 

Màquines del segle XX per a discos del XXI

Les màquines les compraren de segona mà a empreses que havien tancat. La premsa de singles la compraren en Estats Units a un home que la tenia abandonada en el garaig i la varen dur a València en vaixell. “Fa quatre anys ens van costar la quarta part del que valen ara, el que vol dir que la demanda de fabricació de vinils és molt més gran ara i no s’està fabricant maquinaria industrial nova per a produir-los”, precisa Kike Pérez. “Hi ha molta gent que va tirar aquelles màquines a la ferralla i ara no sap que podria haver guanyat vora 130.000 euros per cadascuna”, detalla.

El procés per començar a fabricar discos sigué completament autodidacta. “Quan vàrem desembalar la màquina... Fuah! Sentirem una emoció enorme. Però ara havíem de provar-la!”, recorda Pérez. El primer pas va ser aprendre que la música no es grava sobre el vinil. El procés de fabricació és complex i delicat i té tres pasos. El primer és tallar un disc model en alumini, amb el qual es fabriquen dos motles de níquel. En mig d’aquestos dos motles, com un sandvitx, es premsarà una bola de vinil calent que donarà lloc a un disc amb la música ja gravada.

“El disc màster és un disc d’alumini sobre el qual es ‘talla’ la música. Este disc conté una sola cara, per tant fan falta dos màsters per a cada vinil: la cara A i la cara B”, conta Kike Pérez. “El procés de gravació es quasi màgia! Poses al plat el disc d’alumini, que està totalment llis. La màquina té un capçal amb uns altaveuets i una punta de diamant. En connectar el capçal a l’ordinador i reproduir la música, en temps real, mentre la música va sonant, el so fa vibrar els imants i es transforma en un moviment continu que fa que la punta talle un solc en l’alumini, com si fos una escultura. Per a mí ixa és la màgia del procés, no? Pensar: Com collons una big band de 20 tios o un grup de rock de 6 persones es poden convertir en una vibració mecànica que passa ací dins?”, reviu Pérez junt a la màquina i tocant amb els dits el gravat d’un vinil.

“Com més greu és el so, més profund i més ample és el solc. Com més agut, més fi i més superficial. La distància entre les passades del solc és la part més delicada de fer perquè la fa l’operador a mà, movent una manivela mentre s’està gravant per evitar que es creuen les línies”, afegeix movent la màquina per explicar el procés. “I si per ací fóra passa un camió i fa molt de soroll, la vibració també grava el soroll del camió...”, riu senyalant la finestra. 

 Fotos: EVA MÁÑEZ

Emprant com a base aquest disc màster, i submergint-lo en banys de níquel, es creen els motles de cada cara del disc que, en refredar-se, es despeguen de l’alumini. Estos motles seran el negatiu amb el qual es premsaran els discos de vinil. Posant estos motles de níquel en la premsa, només serà necessari introduir en mig una bola de vinil fos a 140 graus i apretar ben fort per tal que el disc estiga acabat. “En la premsa posem directament la galeta, el paper central redó que tenen els vinils amb el nom del grup. És només paper, no duu adhesiu. Després, si per exemple és un LP, posem al centre una pastilla de PVC calent de 160 grams, uns 20 grams més del que pesa el disc final. En acabar de premsar-lo, com que s’ha ‘espatxurrat’ el vinil i sempre se’n ix un poc per fora, retallem el que sobra pels costats i tenim el disc llest, amb la galeta de paper completament pegada al plàstic”, explica accionant la premsa per explicar el moviment manual que fan.

Fabricació artesanal per crear objectes de col·lecció

Amb una maquinaria limitada, Krakatoa Récords fa tot el procés de manera manual. Pel moment, estem centrats en el procés de premsat i la fabricació del màster i els motles ens la fan en Itàlia. El vinil, que és PVC, el comprem en sacs de pellets granulats d’una tona en Holanda perquè no hem trobat en Espanya cap fàbrica que ens faça exactament aquesta composició”, precisa Pérez. “Les grans fàbriques arriben a tenir 30 màquines premsant al mateix temps amb el procés tan mecanitzat que pots seure a llegir el diari mentre la cadena treballa sola. Nosaltres no competim amb això, treballem d’una altra manera”, explica.Fotos: EVA MÁÑEZ

 Amb una tirada mínima de 100 unitats, el cost de cada vinil pot variar entre els 1,99€ i els 11€ segons la quantitat i tipus de discos encarregats, les caràtules o llibrets que duguen o el treball que suposen. La tirada habitual que demanen els seus clients són unes 300 unitats. “El patró sol ser grups que s’autoediten i com a molt segells que son xicotets, independents. Quan vam muntar açò teníem clar que volíem treballar sense intermediaris”, conta Kike Pérez.

Però per a continuar amb el negoci és necessari innovar i a les persones melòmanes ja no els basta amb escoltar la música. El client vol un objecte de col·lecció, un material tangible, bonic i amb valor per si mateix. “El projecte avança, tenim molts clients que venen pel boca a boca, perquè els agrada el que fem, però pel moment només cobrim gastos, no sous. Estem fent un esforç per avançar i continuar creixent”, conta Bernat Fayos.  

Ser xicotets els fa àgils i els permet fer un i+d molt intuïtiu. “Fem vinils de molts colors: grocs, rojos, verds... Ara estem provant a barrejar el negre amb pellets de vinil d’altres colors per intentar que cada disc tinga un estampat completament únic. I estem també estudiant la possibilitat boja de fer un disc que es reproduisca al revés, del centre cap a fóra”, conta Pérez. “Una de les coses que a mi m’agradaria seria poder tancar el cercle. Poder fabricar els vinils dels grups on toquem. Composar la música, tocar-la, gravar-la i després fabricar els nostres propis vinils. Això seria la bomba”, somnia Bernat Fayos.

...

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email